DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.

NADAL: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

«Puer natus est», hem cantat a l’inici de la celebració. Sí, ens ha nascut un noi. Sí, quin goig veure cara a cara com el Senyor ha consolat el seu poble. Sí, ens ha redimit a cadascú de nosaltres per mitjà d’aquest noi. Així, si obrim els ulls d’un cap a l’altre de la terra veurem la salvació del nostre Déu.

Perquè en diverses ocasions i de moltes maneres Déu ens ha parlat per boca dels profetes, però, ara ens ha parlat al cor, a l’íntim del nostre cor en la persona del Fill.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». La Paraula se’ns presenta avui, davant de tantes paraules, de tantes opcions de vida.

Parlem molt, parlem massa, però les paraules volen com el vent i ja no hi són. Avui ens cal escoltar, ens cal prestar atenció a la Paraula, en majúscules, la que ha pronunciat Déu per a que cadascú es netegi les orelles del cor.

Déu ha dit la Paraula que ja era des del principi i per la qual tot va venir a l’existència.

Déu ha dit una Paraula única. Ha dit la seva Paraula, davant de tantes veus, de tantes paraules que ballen en els nostres caps.

Així com la neu quan cau no fa soroll i va caient suaument, suaument acariciant la terra. Així com la neu després es fon, poc a poc i, aquesta aigua amara la terra. Així la terra amb les llavors que tingui germinarà, poc a poc, brostaran fulles i fruitaran els aliments que Déu ens ha donat.

Així Déu ens dona la seva Paraula, ens dona aquest noi que ens ha nascut, el Fill etern. La Paraula és el Fill, la Paraula s’ha fet història nostra, ha entrat en la nostra vida, s’ha fet carn perquè nosaltres tinguem la vida en Déu, la vida eterna.

Per això, en el Fill Jesucrist hem estat redimits i així hem recobrat la Vida.

Molts no l’han reconegut. No han pogut reconèixer la Llum, la Vida. Però, si el reconeixem, si creiem en el seu nom, se’ns considerarà dignes de poder ser fills de Déu.

Volem ser fills de Déu?

Podem caure en les tenebres de l’error. Però, si reconeixem el qui ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres. Si contemplem la seva glòria com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat, trobarem  la vida.

La vida que ens ha estat oferta per Déu. La Vida que ens és la Llum, per no caminar mai més en les tenebres de la foscor.

La vida que per aquest noi que ens ha nascut hem recobrat la gràcia de la fe, de l’esperança, per poder vessar l’amor que hem rebut en el Fill. L’amor de Déu que hem rebut per gràcia i ara l’hem de donar en caritat als altres.

Així serem testimonis de la Paraula que hem rebut. Jesús ens salva, Jesús ens salva, Jesús ens salva. Amén.

NADAL: MISSA DEL GALL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor».

Atenció, molta atenció, s’ha revelat l’amor de Déu. L’establia, el pessebre del nostre cor el tenim ben endreçat? Però, què ens cal per endreçar la nostra vida davant de la presència del Salvador, el Messies, el Senyor?.

Vol salvar tots els homes, escoltem doncs, parem l’orella del cor a les paraules que avui ens diu sant Pau. Som conscients que Déu s’ha fet home? S’ha manifestat en néixer, embolcallat en una menjadora, perquè no hi havia lloc a l’hostal.

Tampoc tenim lloc en el nostre cor per a que Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, faci estada?

Neteja el teu cor, endreça’l amb la humilitat, perquè així reconeguis que el qui avui celebrem el seu naixement en la carn, també s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, per deixar-nos nets, nets de tot pecat.

Som un poble, una comunitat apassionada per fer el bé? Sols podrem fer el bé des de la humilitat. Perquè des de la humilitat podrem cercar Déu en la menjadora, és a dir en l’Eucaristia. Som un poble apassionat per fer el bé, si des de la humilitat cerquem el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre.

Nadal és un compromís per viure regenerat pel naixement d’un noi, d’un fill: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Princep-de-pau. La pau i la justícia no tindrà fi. Atansem-nos a aquesta pau i a aquesta justícia de Déu, és a dir, atansem-nos a Jesucrist.

La nostra mesura en tot el que som, fem i ens movem ha de ser sempre Jesucrist. Jesucrist ha de ser la columna que ho vertebra tot, com a font d’aigua que amara la terra poc a poc per germinar els fruits del bé, del bo i millor de pau i de justícia.

No oblidem mai la menjadora, l’Eucaristia que és l’aliment de vida eterna. Vida que desitgem amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5 (R.: 1); Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Jesucrist és Rei de tot el món. I la pregunta podria ser: Som os del seu os i carn de la seva carn? Israel va reconèixer a David com a sobirà. Però, nosaltres reconeixem a Jesucrist com al nostre sobirà?

Perquè la nostra existència ens la juguem entre reconèixer Jesucrist com a sobirà o rebutjar-lo.

És clar que un Rei que té el tron a la creu no pot ser molt atraient. Perquè les autoritats es reien de veure clavat a la creu Jesús. Ell que salvava els altres, què no pot salvar-se ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit?

Però, la reialesa de Jesús no és d’aquesta mena. És molt fàcil burlar-se d’un rebutjat, separar-se i marcar distàncies amb ofenses i insults gratuïts.

Però, Jesús no baixa de la creu. De fet estableix el seu tron reial a la creu. Així si som criminals, si no mereixem el perdó dels homes, se’ns ofereix la misericòrdia de Déu. Així, si tenim el temor de Déu, si el reverenciem i li donem culte amb dignitat, podrem escoltar la seva veu: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Per això, necessitem viure una conversió continua. Perquè moltes vegades ens creiem que som el rei del meu món, el tron el col·loquem al melic perquè tot ha de girar al meu voltant. Així caiem en el poder de les tenebres.

Però, hem de convertir-nos cada dia i saber donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes del Regne de la llum pel seu Fill estimat, el seu Fill Jesucrist que des del tron de la creu ens ha alliberat i, ens ha reconciliat amb tot l’univers.

Girem la nostra mirada al qui és clavat a la creu, Jesucrist, el qui ens mostra el camí de la vida i, ens dona l’esperança de la resurrecció per seguir els seus passos a la glòria del seu Regne celestial.

El nostre sobirà sols pot ser un: Jesucrist. Seguim-lo, reverenciem-lo i aclamem-lo com a Rei de tot el món. Ell que amb Déu Pare, viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.