L'ambó de Poblet

LA VEU DELS PARES

2012-01-29T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY

Diumenge 4t durant l'any (Cicle B)

Dels tractats sobre l'evangeli segons sant Marc, de sant Jeroni, prevere

«A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat». En efecte, Jesús no deia: «Paraula del Senyor», o bé: «Així parla el qui m'ha enviat». Parlava en nom propi, ell que en altre temps havia parlat per boca dels profetes. Una cosa és dir: «Està escrit»; ja és una altra cosa dir: «Paraula del Senyor»; però és totalment diferent afirmar: «En veritat us dic». Compareu-ho amb un altre passatge: «Està escrit en la Llei —diu Jesús—: No mataràs, no acomiadaràs la teva muller». ¿Qui ho va escriure? Moisès, per ordre de Déu. Si ho va escriure el dit de Déu, ¿per què goses dir: En veritat us dic, si no ets el mateix que en altre temps ens donà la Llei?

«La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar». ¿I què ensenyava que no fos ja conegut? ¿Què afirmava que fos tan nou? Repetia el que ja havia dit per mitjà dels profetes. Però la gent se n'estranyava, perquè ensenyava amb autoritat i no com els mestres de la Llei. No parlava com a rabí sinó com a Senyor. No parlava remetent a algú més gran que ell sinó que la paraula que deia era seva. En fi, si mantenia aquest llenguatge és perquè afirmava com a present aquell del qual havia parlat a través dels profetes: «Jo, el qui parlava, sóc aquí».

«En aquella sinagoga hi havia un home posseït d'un esperit maligne que es posà a cridar: «¿Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou que ets el Sant de Déu. Però Jesús el reprengué i li digué: «Calla, i surt d'aquest home». És com si li digués: «Surt de casa meva. ¿Què hi fas en el meu estatge? Jo hi vull entrar. Calla. Surt d'aquest home. Surt de la criatura racional. Deixa aquesta estança preparada per a mi. El Senyor vol disposar de casa seva. Deixa l'home: em pertany, és meu. Veure't en l'home, em fereix i m'insulta. L'home és el meu domini. Jo mateix he pres un cos humà. Jo habito en l'home. Aquest cos que posseeixes és part del meu cos. Vés-te'n de l'home».

LA CARTA DE L'ABAT

2012-01-29T00:00:00.000+01:00

Estimat Cristian,

Gràcies per la teva carta. Molt interessant. Posa de relleu una vida, la teva, que es va orientant, des dels teus 30 anys, a un servei generós als altres, sobretot cap als joves, que necessiten avui dia tenir referències clares i exigents que els ajudin a ser ells mateixos en una maduració humana i religiosa de la seva persona. Em dius: «On més veig el reflex de la seva brisa —de l'amor del qual em sento ple— és en la tasca que faig amb els joves: Des de fa anys, em trobo amb joves que s'acosten a mi per preguntar qüestions sobre Déu. Per a mi no són molts, i mai són suficients, però la veritat, sense voler pecar de supèrbia, molts, escoltant, emprenen el camí de Déu, el camí de la pregària, el camí de l'Església, el camí de la fe, i, el dia d'avui, on vesso la meva passió més gran per Déu és en l'ajuda, per tal que el jove es trobi amb Ell, que comprengui que Déu l'estima, que Maria ens agafa de la mà i que junts ens porten al Pare. Que aquest camí és segur i fiable i que la felicitat en aquest món certament no els la garanteixo, però sí en l'altre».

Cristian, aquesta brisa de l'amor de la qual et sents ple és el que et dóna una força en la teva vida de servei a altres. Jo diria també: el que et dóna autoritat. I l'autoritat és una paraula que té una relació íntima amb la capacitat d'engendrar, de donar nova vida.

És el que fa Jesucrist en el seu ensenyament. «Per això els jueus quedaven sorpresos de la seva autoritat. La seva manera d'ensenyar amb autoritat era nova». Jesucrist transmetia paraules de vida i de veritat. Perquè Ell estava sempre mogut per l'amor del Pare. I l'amor sempre porta el segell del servei. A través del servei d'amor som capaços d'engendrar vida nova, i noves esperances.

I la vida cristiana és obrir-nos i deixar que l'ensenyament d'aquest Jesucrist ens il·lumini, que les seves paraules omplin el nostre cor. I des d'aquí deixar que es vessi des del cor l'aigua viva d'una vida nova, d'una fe que pot saciar la set d'altres, com poses de relleu en la teva carta.

Cristian, estima i cuida aquest servei als joves. Sigues generós sempre en aquest servei amorós. Des d'un cor en plenitud. I arribarà el moment en què et sentiràs centrat del tot en el Déu que cerques, i que avui t'està ja beneint.

No deixis de contemplar el silenci de Santa Maria. Ella sempre té a la falda el Fill. I des d'ella la nostra mirada llisca sempre cap al Fill.

Que en el silenci de Santa Maria escoltis sempre la Paraula del seu Fill. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2012-01-22T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 3r durant l'any (Cicle B)

Del llibre «Exhortació als grecs», de Climent d'Alexandria

«Desvetlla't, tu que dorms, aixeca't d'entre els morts, i t'il·luminarà el Crist», el sol de la resurrecció, «engendrat des del principi», que dóna la vida amb els seus raigs. Que ningú no menyspreï la Paraula: això fóra menysprear-se a si mateix, inconscientment. Perquè l'Escriptura diu en un indret: «Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren». ¿Voleu saber quina és aquesta prova? L'Esperit Sant us l'explicarà: «Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d'aquella generació: “És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins”. Per això, indignat, vaig jurar: “No entraran al meu lloc de repòs”». Vegeu l'amenaça, l'exhortació, la pena. ¿Per què, doncs, fer canviar encara la gràcia en còlera, no rebre la Paraula amb oïdes ben obertes, i no oferir a Déu l'hospitalitat en uns cors purs? La gràcia de la seva promesa és abundant si, avui, sentim la seva veu; i aquest «avui» es nou cada dia, perquè ressona cada dia aquell «avui». Fins a la consumació dels segles dura l'avui i la possibilitat d'aprendre; i en aquesta consumació, el veritable avui, el dia sense posta de Déu, esdevé igual a l'eternitat. Obeïm, doncs, sempre la veu del Verb de Déu, perquè aquest avui és etern; és la imatge de l'eternitat i el dia és el símbol de la llum. Ara, el Verb és la llum dels homes que ens permet de veure Déu. La gràcia serà, doncs, sobreabundant per a aquells que creuen i obeeixen.

Ningú no sabria commoure's per unes exhortacions d'altres sants com per aquestes del Senyor, amb tot el seu amor per als homes; perquè no té altra preocupació que la de salvar-los. Ell crida, doncs, per a estimular-los a salvar-se: «El Regne de Déu és a prop». Ell mira de convertir els homes que se li atansen.

«Tasteu i veureu que n'és, de bo, el Senyor». La fe us introduirà, l'experiència us ensenyarà, l'Escriptura, com un pedagog, us guiarà. Escolteu, doncs, «vosaltres els de lluny»; escolteu, «vosaltres els de prop»; la Paraula no resta amagada per a ningú: és una llum per a tots els homes, brilla per a tots ells.

De la Constitució Sacrosanctum Concilium, del Conc Vaticà II, n º 7-8

Crist està sempre present en la seva Església, sobre tot en l'acció litúrgica. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, oferint ara per ministeri dels sacerdots el mateix que llavors s'oferí en la creu, com, sobretot, sota les espècies eucarístiques. És present amb la seva força en els sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. És present en la seva paraula, ja que, quan es llegeix en l'Església la sagrada Escriptura, és ell qui parla. És present, finalment, quan l'Església suplica i canta salms, ja que ell mateix va prometre: «On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells».

En veritat, en aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist s'associa sempre amb si mateix la seva estimadíssima esposa, l'Església, que invoca el seu Senyor i per ell tributa culte al Pare etern.

LA CARTA DE L'ABAT

2012-01-22T00:00:00.000+01:00

Estimada Carme,

Jo crec que el llenguatge de l'evangeli és precís, i molt clar. Per exemple quan Jesús comença la seva vida pública, ho fa amb poques paraules i gestos expressius: «Convertiu-vos, i creieu la Bona Nova». «Convertiu-vos». És un llenguatge clar: cal girar-se i mirar cap a un altre horitzó. Quin horitzó? El de la Bona Nova. I quina és aquesta Bona Nova? Una persona, Jesús de Natzaret. Que en una altra ocasió dirà: «Apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor».

Em dius a la teva carta: «Sento que avui necessita (l'Església) d'un altre llenguatge, que vagi desgranant en expressions que puguin transmetre més comprensió i ajuda pràctica, per conduir la vida en el dia a dia de cada instant, que hem d'assumir, de donar resposta adequada davant la realitat humana que ens acompanya. Cal adonar-nos, acceptar que les 7 famílies (com jo anomeno els set pecats capitals) són presents i com fantasmes dansen constantment en el nostre entorn. No ho podem ignorar, com tampoc podem ignorar les set virtuts que els acompanyen. Sovint em faig la pregunta: com vivim la ira, la supèrbia? Com fer-ho per assolir i experimentar la humilitat, la temprança, la bondat».

Un altre llenguatge, sí, però més senzill. Un altre llenguatge, sí, però amb menys paraules. Un altre llenguatge, sí, però amb més gestos de vida. L'Església, els creients, tots, ens movem en la vida de cada dia enredats en moltes reunions, molts plans, documents. Què hem de fer per arribar als allunyats, o als joves? Què hem de fer? Què hem de fer?

Ens preguntem, en canvi, molt menys si deixem endinsar-se Crist en la nostra vida. Ens preguntem menys si deixem que la seva Paraula ressoni dins nostre, en el nostre cor. Ens inquietem menys si els seus gestos van arrelant en les nostres vides, en el nostre cor.

És a dir, m'he de preguntar si estic orientat cap al Crist que passa cada dia. Si escolto la seva Paraula. Una Paraula que segueix ressonant clara i forta, a través dels malalts, dels pobres, dels desheretats i oprimits d'aquesta societat de privilegiats i exclosos. Crist passa cada dia, i em porta una Bona Nova. Però no sempre la meva bústia està oberta.

«Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor». És la imatge del Crist que avui necessita contemplar la nostra societat. I si aquesta imatge no es configura en la nostra vida mitjançant aquests valors concrets de mansuetud, humilitat, paciència, bondat. la dansa d'aquestes 7 famílies de pecats capitals ens enredarà en la seva música i dansa infernal, i neutralitzarà l'escolta de la Bona Nova.

Necessitem desvetllar la nostra capacitat d'escolta. Escoltar la vida, les persones. Deixar-nos mirar per elles. Que aquesta mirada ens arribi al cor. I, després? Doncs, potser, intentar viure el que diu un filòsof de l'alteritat: «Des de l'instant mateix en què l'altre em mira, jo sóc responsable d'ell. I és que aquesta responsabilitat amb l'altre és anterior a qualsevol compromís».

Gràcies, Carme, per la teva carta, que també portava aromes de jardí, perfumat amb les ones de la Mediterrània, i suggeriments de pau per inquietar el nostre cor. Una abraçada,

+ P. Abat

LECTIO DIVINA

2012-01-16T21:03:00.002+01:00

Salm 26[25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.

Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

3 Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

4 No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

5 detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans

i giro entorn del teu altar, Senyor,

7 cantant ben alt l'acció de gràcies

i anunciant les teves meravelles.

8 Senyor, m'estimo la casa on habites,

l'indret on resideix la teva gloria.

9 No em comptis entre els pecadors,

entre els homes que cometen crims de sang;

10 a les seves mans hi ha males intencions,

són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:

allibera'm i compadeix-te de mi.

12 Els meus peus van pel camí dret;

beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. És un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «la llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li resegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «l'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «l'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el Salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus. Un text paral·lel el trobem a 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Fes una lectura del salm a la llum de les idees generals, tot considerant com la teva pròpia conducta com a persona religiosa. Considera també els adversaris, o circumstàncies, que et sotgen en la teva vida de fe. Situacions positives o negatives que et porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, un home que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva, i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2. «Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement». (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). L'home no ha de jutjar res amb una mirada superficial, ni tan sols a si mateix. Més aviat li cal tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on Déu «es mou» (cf Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial amb vós». O com comenta Paul Claudel: «tinc un esperit gran obert a la vostra Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina a la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i guardar-les».

Escriu sant Ciril de Jerusalem: «les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes».

Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual en alguns dies comencem l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (núm. 5)

v. 9-10 El salmista demana no veure's embolicat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu». (Gn 18,24) «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom». (2Pe 3,8 s)

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que venen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12)

«Qui pronuncia aquestes paraules (v.11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3) És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Fes-me justícia, Senyor, però ensenya'm a obrar amb justícia;

sondeja el meu cor, però fes-me atent als teus moviments

en el meu cor.

M'acosto al teu altar per proclamar les teves lloances,

obre'm els llavis per comptar les teves meravelles.

Sedueix-me amb la teva bellesa, la bellesa del Crucificat,

que camini cada dia sota la llum de la Bellesa

i la meva boca et beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del teu nom.

Perquè Tu ets bo i amic dels homes. Amén».

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

LA VEU DELS PARES

2012-01-15T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 2n durant l'any (B)

Del comentari al salm CXVIII, de sant Ambròs, bisbe

La Saviesa diu: «Em buscaran els dolents i no em trobaran». No és que Déu no vulgui deixar-se trobar pels homes, ell que s'oferí fins als qui no el cercaven. Sinó que els qui el cercaven ho feien amb un comportament que els feia indignes de trobar-lo.

Simeó, en canvi, que l'esperava, el va trobar. També el va trobar Andreu. Després aquest s'adreça a Simó i li diu: «Hem trobat el Messies». Més tard Felip trobà Natanael i li digué: «Escolta; hem trobat aquell de qui van escriure Moisès, en el Llibre de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret». I fent-li veure com es pot trobar el Crist, li va dir: «Vine i ho veuràs». Qui busca el Crist que no camini amb les passes del cos, sinó amb les passes de l'ànima; i que el vegi, no pas amb els ulls materials, sinó amb els espirituals, que el qui és Etern no es presta a la vista corporal; «perquè les coses que es veuen són temporals, però les que no es veuen són eternes».

El Crist, certament, no és temporal, sinó que procedeix de Déu abans del temps, com a Déu, com a veritable Fill de Déu, etern, inabastable a la mort: «el seu morir va ser un morir al pecat una vegada per sempre, el seu viure, en canvi, és un viure per a Déu».

Sents què diu l'apòstol? «Morí al pecat una vegada per sempre». Un cop el Crist ha mort per tu, pecador, un cop batejat, no pequis més. Per a tothom, en general, ha mort una sola vegada, i també per a cadascú en particular, i no pas diverses vegades. Ets pecat, home! Per això el Pare totpoderós va fer pecat el seu Crist. El va fer home per carregar-se els nostres pecats. Per tant, és a favor meu que el Senyor Jesús ha mort al pecat: «per tal que nosaltres, gràcies a ell, obtinguem la rehabilitació de Déu». Ha mort per mi, per ressuscitar a favor meu. Només morí una vegada, i només ressuscità una vegada. Tu, mort amb ell, amb ell sepultat i amb ell ressuscitat pel baptisme, tingues cura de no tornar a morir una altra vegada, perquè has mort amb ell una vegada per sempre.

Ja no moriries al pecat, sinó al perdó; un cop ressuscitat no tornis a morir per segona vegada. No perdis aquest benefici. Per tu el Crist es va sotmetre al domini de la mort, per alliberar-te'n. Es va fer esclau de la mort, perquè tu rebessis la llibertat de la vida eterna.

LA CARTA DE L'ABAT

2012-01-15T00:00:00.000+01:00

Estimat Dídac,

En la teva carta, que traspua poesia, em dius: «Hi ha salutacions que, només de recordar-les, t'encongeixen i et fan mal al cor. Altres són bàlsams de goig, llum i consol. Uns, amb la seva pintura, ens van deixar una salutació que és un bany de llum, altres, una salutació de pedra fraternal, en altres la salutació és una invitació a buscar noves formes de convivència».

La salutació és un gest, un somriure, una paraula que es dóna en una relació entre persones, conegudes o també desconegudes. Un primer pas en l'obertura del misteri de la meva persona a una altra persona.

Jo diria que mitjançant la salutació obrim la porta del nostre misteri personal a l'altre. Rebutjar o negar la salutació, és rebutjar i negar la relació amb l'altre. Aquest altre no ens interessa o el sentim com un perill per a nosaltres. Negar-lo o rebutjar-lo ens porta a replegar-nos sobre nosaltres mateixos, i així retallem l'horitzó de la nostra vida que per si mateixa és obertura, comunicació.

Què deixem, avui, nosaltres amb la nostra salutació? Jo diria que una empremta feble. A to amb la debilitat o superficialitat de la nostra vida. Jo crec que ens és fàcil distribuir en una trobada salutacions per a tothom, dir una paraula, tenir un gest amb molts, però això sol no basta. Necessitem entrar a través d'aquesta porta de la salutació i mostrar més profunditat en la nostra vida, i rebre vida profunda de l'altre. Això només és possible quan el nostre oceà interior està en calma, pacificat. I, a més, que m'interessi el misteri personal de l'altre.

La paraula ha de ser un camí de pacificació. Però diem tantes paraules!

Dídac, jo et diria que a mi m'impressiona la salutació de Jesús. Jesús de Natzaret va haver d'aprendre de la seva mare Maria a dir poques paraules. Poques i saboroses paraules. Paraules embolcallades de silenci, com les paraules d'aquesta mare única.

Com és la primera trobada de Jesús amb els seus deixebles? Lacònica en gestos i paraules. «Dos segueixen Jesús, aquest es gira i els diu: —Déu vos guard, què busqueu? —On vius? —Veniu i ho veureu. I es van quedar amb ell tot el dia».

Una salutació breu, unes hores compartides són l'inici d'una profunda amistat. És el misteri de la paraula i de la vida d'una persona. Aquí es tracta de Jesús de Natzaret. Però podria tractar-se de tu, o de mi, o d'altres que posen en joc, amb saviesa, la seva vida amb el valor de la paraula.

Hi ha un altre moment clau en la vida de Jesús de Natzaret i dels seus amics. Després de ressuscitar, quan aquests estan desconcertats, es presenta enmig d'ells i els saluda: «Pau a vosaltres!» I repeteix: «Pau!» I aquesta salutació els omple d'alegria. I conversarà novament amb ells. Aquesta salutació, una salutació d'una única paraula, és la porta perquè aquells amics de Jesús surtin i es juguin la vida per ell.

Dídac, hem de trobar salutacions que portin llum i consol. Que pacifiquin el cor. Salutacions que ens portin a altres formes de convivència. Potser necessitem abreujar el nostre diccionari i obrir el cor a horitzons més amplis.

Tenim capacitat per a això. Sigues parc en la teva salutació i profund en el teu silenci. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2012-01-08T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL NADAL

L'Epifania del Senyor

Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis (Cap II, 18-21.23-25)

Va aparèixer una estrella perquè els profetes havien desaparegut. Va córrer, l'estrella, per explicar qui era aquell cap al qual corrien les paraules dels profetes. Tal com, en temps d'Ezequies, el sol va córrer des de l'Occident cap a l'Orient, també ara, a causa del nen posat a la menjadora, corre l'estrella des de l'Orient cap a l'Occident.

Aquell senyal del sol fou un blasme per a Israel, i els mags desconcertaren el poble amb els presents que portaven. Vingueren amb llurs signes, com els profetes, i donaren testimoni del naixement de Crist a fi que, quan aparegués, ningú no el prengués per un estranger, sinó, al contrari, tothom conegués el seu naixement.

Aquesta estrella, però, era mestressa del seu propi camí: pujava i baixava com si cap lligam no la retingués, perquè tenia poder sobre els espais del cel i no estava fixada al firmament. Si es va amagar un moment als ulls dels mags fou perquè aquests no arribessin a Betlem pel camí més dret i més clar. Déu els l'ocultà per tal de provar Israel, perquè els mags vinguessin a Jerusalem, i allà els escribes els parlessin del naixement del Senyor i hi rebessin un testimoniatge autèntic de la boca dels profetes i dels sacerdots. S'esdevingué així, també, perquè els mags no creguessin que hi ha un poder superior al del Senyor que té el seu repòs a Jerusalem.

Els orientals foren il·luminats per l'estrella perquè els israelites, en despuntar el sol, això és, el Crist, restaren cecs. És doncs l'Orient el primer d'adorar el Crist, com ho havia cantat ja Zacaries: «Ens visitarà un Orient des de les altures». Quan l'estrella hagué guiat els mags fins al sol, s'aturà, com arribada ja al seu terme: Joan era la veu que anunciava la Paraula, però quan el qui és la Paraula s'encarnà i es manifestà al món, la veu que li preparava el camí exclamà: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar».

Els mags, adoradors dels astres, no haurien consentit a anar vers la llum si aquella estrella no els hagués seduïts amb la bellesa del seu esclat. L'estrella atragué llur amor, lligat a una llum passatgera, vers la llum que mai no s'apaga.

Aquesta estrella, posada al servei dels homes sense tenir en compte les lleis de la natura, va preparar els camins als mags i els exhortà a esperar en aquell Déu que s'havia sotmès als homes per mostrar-los el camí que condueix al seu Regne. I, igual com el sol s'enfosquí en el moment de la seva mort, a fi que totes les criatures en tinguessin coneixement, també l'estrella, apareguda per manifestar a tot el món el naixement del Fill de Déu, acabà finalment per enfosquir-se.

«Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra». Or en reconeixement de la seva humanitat; mirra com a signe de la mort que hauria de sofrir; i encens en homenatge a la seva divinitat. O bé: or com a rei, encens com a Déu, i mirra com al qui ha de ser ungit per a la sepultura. O bé, encara: or, perquè hom l'adora; mirra i encens per indicar el metge que havia de guarir la ferida d'Adam.

LA CARTA DE L'ABAT

2012-01-08T00:00:00.000+01:00

Estimada Ma Lluïsa,

Em dius en la teva carta que «la meva felicitació per a tu seran silencis, del color de l'esperança». Veritablement el silenci és una bona felicitació. El silenci és un camí de felicitat. La felicitat és un estat d'ànim positiu, en el qual hom es troba bé, a gust, perquè es posseeix un bé, o estàs en unes circumstàncies que donen sentit i sabor a la teva vida, o en camí d'aconseguir-ho. En esperança. Jo crec que estar en camí, estar caminant, és felicitat. Perquè ja tens en el teu cor el que busques, el que et fa caminar. «L'esperança no defrauda, perquè l'amor que Déu ens té inunda els nostres cors» (Rm 5,4). I és aquest amor el que ens mou a fer camí. Ho podria dir amb una altra frase: «Busco Déu, perquè ja l'he trobat, i aquesta experiència m'omple, dóna sentit a la meva existència».

Però a més em dónes una altra motivació: «S'han revelat la bondat, la tendresa i l'amor de Déu en Jesús» (Tt 3,4). Han aparegut en el silenci de la nit. En el silenci de la nit dels homes. Aquella nit que comença a il·luminar la llum del Baptista. Una llum que s'anirà apagant mentre anirà creixent la de Jesús. Una llum que ve en la nit de les nacions, una llum que ve en la nit dels cecs, en la nit dels captius .

Una llum que ve a les nostres nits, però he d'acceptar el silenci de la nit. Això no sempre és fàcil. Perquè no acceptem la nit, llevat que sigui una nit de festa, de música i dansa. Nits que no saben del silenci.

Cal acceptar la nit. La nit silenciosa. Hi ha una gran varietat de nits silencioses en la vida dels homes. Cal acceptar la nit silenciosa, aquesta nit, el silenci et posa davant tu mateix. Davant la teva pobresa, el teu buit. Però també davant la teva esperança. Cal entrar en aquesta caixa del silenci, on només aquesta paraula, esperança, com un ganivet fi, obre una escletxa a la llum. Per aquí tornarà a aparèixer la bondat, la tendresa i l'amor de Déu, perquè Déu sent el vertigen davant el buit humà. Déu ho és tot. És tot bondat, tot tendresa, tot amor, i no pot abocar-les si no és en un buit total. Aquest Déu gelós que no té rival. Igual que al principi tot era caòtic, buit, i la seva Paraula vessada comença a ser llum, so, vida, també ara, en el caos d'una vida humana informe, buida, es torna a vessar com a bondat, tendresa i amor.

Ma Lluïsa, jo diria que nosaltres, els amics de Déu, un Déu que obre i ofereix la seva amistat a tots els homes, estem cridats a preparar els camins. Cridats a fer molts silencis, i també a practicar molt aquesta bondat, tendresa i amor, que porten el segell de Déu. El cor de tots els homes porta el segell de Déu. Però no tots timbren la carta. Una abraçada,

+ P. Abad

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

2011-12-30T14:40:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Els meus ulls han vist el Salvador». Per què diu això Simeó? Perquè: «tenia en ell l'Esperit Sant». Simeó, home just i pietós és ple de l'Esperit Sant i per això pot reconèixer el Salvador en la humilitat de Jesús nen, en la humilitat dels seus pares. I, «a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots» la profetessa, Anna.

Anna, «als vuitanta-quatre anys, dedicada nit i dia al culte de Déu». Una fidel serventa malgrat l'ancianitat.

Anna i Simeó, dos ancians teixits per una vida de pregària constant, són els qui poden reconèixer el Salvador absolut en la humilitat de la Sagrada Família de Natzaret, i per això els ha arribat l'hora de donar gràcies a Déu.

I, nosaltres? Nosaltres amb els ulls de la fe podem guaitar al misteri del Salvador: nat, fill, una família humil, un poble petit, uns pares obedients a la Llei de Moisès, què complien tot el que ordenava la Llei. És l'obediència el que fa a la persona santa. L'obediència a la voluntat de Déu.

El servei d'Anna, l'obediència a la Llei i la humilitat dels pares m'han fet pensar en les arrels de la família. Sí, la família és com un arbre que arrela i creix ufanosa, la base d'aquest arbre no pot ser altre que la combinació de l'obediència, la humilitat i el servei.

Tot tipus de família, prenen com a model la Sagrada Família i guiada per l'Esperit Sant, fins i tot la família monàstica, no pot tenir altres arrels que l'obediència, la humilitat i el servei.

I, no cal dir que amb el teixit de l'obediència, la humilitat i el servei podrem obrir els ulls de la fe per guaitar al misteri del Salvador. I podrem dir com Simeó: «Els meus ulls han vist el Salvador».

ELS SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

2011-12-28T14:39:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Jn 1,5-2,2; Sl 123; Mt 2,13-18

Crits, sanglots i plors amargs en la joia del Nadal?

Sí, ara acaba de morir un nen. Ha mort un nen innocent.

La fam, la misèria, la pobresa extrema deixa els nens buits de menjar, no dic regals. Ara alguns nens ociosos per tants regals no saben que fer i ploren. Uns són les víctimes innocents d'una opulència. Altres són les víctimes de la manca de l'aigua necessària per viure.

Herodes mata tots els nens de Bet-Lèhem. En el Bet-Lèhem del món l'Herodes que provoca la injustícia, la desigualtat, ara està matant un nen. Hi ha un innombrable estol de nens innocents morint de fam, de set d'aigua, de guerra, mentre tu estàs gaudint de tota l'aigua potable, de tot el menjar que vols, de tota la llibertat que vols.

Crits, sanglots i plors amargs segueixen ressonant a la Ramà actual del nostre pessebre globalitzat. Innocents testimonis sense saber-ho. Sense conèixer Crist donen llur testimoni.

SANT ESTEVE PROTOMÀRTIR

2011-12-26T14:38:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 6,8-10.7,54-60; Sl 30; Mt 10,17-22

Amb la joia del Nadal al cor, una pedra ja trenca el nostre cor.

Esteve màrtir, el primer testimoni de la Paraula, el primer testimoni de la llum, el primer testimoni de Crist en el seu temps, inicia una saga de testimonis de Crist en cada època. Avui encara ens arriben a tocar, Nigèria i tants altres llocs.

Per què donar testimoni?

Déu ha enviat el seu Fill. I qui ho creu, no pot fer ni viure altra cosa que Déu. No pot viure altra cosa que donar testimoni de la joia de Déu en nosaltres.

Déu s'ha encarnat en la nostra història, en la nostra història personal. Déu ha sortit al nostre camí a portar la pau malgrat la guerra. Tot, perquè nosaltres visquem amb joia la vida en els nostres dies, fins que torni, i ens prengui al seu sí, com la mare que acarona el seu fillet.

Una pedra per llençar està preparada per al qui vol viure Déu mateix. Jesús ens diu: «Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom». Tal vegada avui, entre la nostra societat, domina més la indiferència que l'odi. Però això, ens implica més encara a saber portar el nom de Jesús. Cal saber portar el nom de cristià. Cal saber portar el nom de monjo. Cal deixar-se portar per l'Esperit Sant què és l'únic que ens omple per poder donar testimoni.

Testimoni precisament de la vida en Crist. Crist que es va fer obedient fins a la mort. La nostra obediència passa per aquesta mort per poder viure la resurrecció amb Crist.

Esteve ja albira la resurrecció en Crist. Mentre l'apedregaven ja viu la glòria del ressuscitat. Esteve dóna testimoni perquè sap de qui viu.

Tu monjo, tu cristià, de qui vius?

Déu s'ha encarnat per salvar-nos. Si sofrim amb constància fins a la fi ens salvarem.

NADAL DEL SENYOR

2011-12-25T14:37:00.000+01:00

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«La música unirà els homes més que qualsevol art. Els poetes canten la pau. Però també hi ha els músics que la canten. La Pau existeix. Arribarà el dia en què la trobarem. La paraula i el cant trobaran la pau». (Pau Casals)

La Paraula ja existia al principi. Era Déu. Tenia en ell la vida. La Paraula és vida. És Déu. Els que la reben, reben el poder de ser fills de Déu. Els que reben aquesta Paraula neixen de Déu. I Déu no mor. Per això pot escriure amb tota raó el poeta [Carles Riba]:

«En la paraula que de dintre mi
ressona entorn de mi,
Senyor, jo em sé més fort que el meu morir».

Aquesta Paraula ha vingut al món i era en el món. Era en la bellesa del ritme de la vida. El món va desconèixer aquestes harmonies de la paraula que vibren en la bellesa de la creació. I Déu, en el seu immens amor per nosaltres, «va parlar de moltes maneres i en diferents i múltiples ocasions. Fins que darrerament ens ha parlat pel Fill». I ha volgut deixar la seva melodia més bella entre nosaltres. Una melodia que canta a cau d'orella i en el cor humà. Déu s'humanitza, es fa «el més bell de tots els homes». Per parlar amb paraules humanes, i perquè puguem trobar-nos amb Ell a través de la paraula humana, a través de la vida humana. Per això la Paraula es fa melodia, música, en el cor humà, com canta el poeta:

«Música: tu, aigua de la nostra font,
raig que cau, to que reflecteix, calma pura».
(Rilke)

Fent realitat les paraules de Jesucrist: «qui creu en mi, el qui rep la meva paraula, del seu interior brollaran rius d'aigua viva». (Jn 7,39)

Unes aigües que es vessen, que ressonen des del cor, des d'un cor silenciós, o endinsat en la nit, unes aigües que, com la melodia de la font del claustre del monestir, acompanyen el sopar que recrea i enamora. Un sopar que s'organitza entre tu, que escoltes la Paraula que truca a la teva porta i tu li obres casa teva. Un sopar acompanyat de la melodia d'aquestes aigües com a música de fons, música callada i soledat sonora.

Perquè la Paraula parla en el silenci i en silenci ha de ser escoltada. I en aquesta soledat interior que escolta, que acull la Paraula, es comença a gestar la nova vida, l'home nou, la humanitat nova. Aquest és el motiu principal pel qual hem d'enamorar-nos de la Paraula, aquesta Paraula, aquest Verb diví que es revesteix d'humanitat.

Escriu Joan Maragall, de la mort del qual aquesta setmana ha fet cent anys: «No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les estranyes». (Joan Maragall)

Escoltar la Paraula, deixar que Déu em miri, que sondegi el meu espai interior. Mirar jo aquesta Paraula, sondejar-la. que el silenci de Déu es creui amb el silenci del meu cor, fins que em neixi una paraula. Quina? Qualsevulla, és una paraula nascuda de l'amor, i tota paraula que neix de l'amor porta un missatge de pau; tota paraula que neix de l'amor ens fa missatgers de pau.

«Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Doncs aquest missatger ets tu, sóc jo, som nosaltres. Però sempre animats i acompanyats per la melodia d'aquest càntic nou. La paraula i el cant trobaran la pau. La Pau existeix.

NADAL DEL SENYOR

2011-12-25T14:35:00.000+01:00

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Us deixo la pau, us dono la meva pau». La pau és una paraula que té molta força aquesta nit. Fins i tot fascinant. Ho és en el desig dels homes, en felicitacions, reunions familiars, regals. No sempre es converteix en realitat, sinó més aviat en una renovada frustració.

La litúrgia és també una invitació a celebrar i viure la pau. Després de tot el temps d'Advent, té força aquesta nit el cant del Glòria. El cant de lloança dels àngels davant els pastors en la nit de Betlem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». Glòria i pau.

La «glòria de Déu» és el «kabod» hebreu, i es pot interpretar com el pes, la força que té un ésser, en aquest cas Déu, en la seva existència; seria l'honra de Déu, que es revela en la seva majestat, el seu poder, la resplendor de la seva santedat, el dinamisme del seu ésser. Els àngels canten aquesta nit la Glòria de Déu. Però, on apareix aquesta glòria, on se'ns manifesta aquest poder, aquesta resplendor de la santedat divina? En l'home. En un Infant que seu a la falda de Santa Maria. En un Infant feble, posat en una menjadora. Una contradicció desconcertant, que ens costa comprendre.

El cant dels àngels acaba amb «i pau als homes que estima el Senyor». Déu estima tots els homes. Tots. I la glòria de Déu es manifesta en l'home, i per a l'home.

Per això dirà sant Ireneu: «La glòria de Déu és que l'home visqui. La glòria de l'home és Déu. L'home és el beneficiari de l'activitat de Déu, de tota la seva saviesa i de tot el seu poder».

Com es manifesta aquesta glòria de Déu en la nostra vida? En la vida de tot home, del qual diu el salmista: «Senyor Déu nostre, què és l'home perquè us en recordeu?»

Alguna cosa ens en suggereix Isaïes a la primera lectura, quan parla «del jou que li pesa, de la barra que duu a l'espatlla, de les botes dels soldats, dels mantells rebolcats en la sang». No, l'home, en aquesta situació, no viu, no manifesta la glòria de Déu.

És lamentable que el que deïa Isaïes fa milers d'anys, ho podem contemplar avui en les imatges d'uns soldats trepitjant una noia i despullant-la en plena plaça de Tahir a l'Egipte, i ho podem contemplar en les dones que han de prostituir-se per poder alimentar els seus fills, el jou de la càrrega que suporten tants milers de menors d'edat per procurar el pa a la seva família. Els mitjans de comunicació són prolixos en notícies sobre el continu ultratge i menyspreu que es fa de la dignitat humana. Aquesta seqüència del profeta Isaïes és de molt forta actualitat a la nostra societat. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

És evident que aquí no apareix la glòria de Déu. Una glòria que, tanmateix, el profeta anuncia quan parla d'«una gran llum que il·lumin tot el poble» que camina a les fosques, «una glòria que creixerà» dins del poble, dins de cadscú «amb el goig i l'alegria».

Aquesta glòria es manifestarà amb el naixement d'un Infant, que serà Príncep de la Pau. Aquest Naixement és el que celebrem aquesta nit. Però ja fa molts anys que el celebrem, i sembla que cada Nadal, en lloc de pau, ens deixa frustració, tristesa. No arribem a sintonitzar en profunditat amb la pau. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

Potser necessitem canviar el xip de la nostra celebració, el xip de la nostra vida, perquè vida i celebració van units íntimament.

Sant Pau ens assegura que «s'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes». Tots. Acte seguit ens convida a anar amb compte amb la nostra manera de viure i ens parla d'abandonar «la vida sense religió, els desigs mundans, per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Aquí tenim punts molt concrets per analitzar-nos a nosaltres mateixos i discernir si acceptem tots aquests consells en el seu conjunt o només alguns en particular. I potser hem de treballar molt més en aquest camí de la pau. I jo diria que, en la línia d'una preciosa felicitació nadalenca que vaig rebre d'un nen: «Una targeta dibuixada per ell plena de colors vius i sàviament distribuïts i relacionats, com mostrant la bellesa de la Creació. I emergint d'entre aquests colors una paraula: "pua" (punxa), talment que la "u" de pua, estirant la seva línia, dibuixa una altra paraula: "pau"».

La nostra tasca, la nostra responsabilitat, potser és llimar les pues, fins a convertir aquestes pues en lletres de pau.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-12-25T00:00:00.002+01:00

Estimat Joan,

He rebut la teva preciosa felicitació de Nadal. M’ha encantat. M’omple d’alegria el cor. La tinc sempre a prop meu. Com un punt de llibre. Jo diria del «llibre del cor». I, amb tot, una felicitació senzilla:

Mida d’una postal. Plena de quadres, espirals, circumferències de color molt viu ... Esquitxada de línies diverses, rectes, corbes, la «taca» d’algun arbre ... Tot entrecreuat de verd, molt verd, com un suggeriment urgent de camins. Un regal per a la vista ... I dues paraules. Només dues paraules que des del meu pensament d’adult suggereixen un joc important de la vida. Les dues paraules en català, escrites per tu. I és en català com s’entén aquest joc: una primera paraula «pua» (en castellà, també es diu «púa», o pinxo). De la «u» surt una línia, recta i corba, que acaba a l’extrem amb una fletxa, assenyalant la segona paraula: «pau» (en castellà, «pau»).

Joan, gràcies per aquesta felicitació nadalenca, plena d’imaginació, imaginació viva, plena de color. És la imaginació que ens falta amb excessiva freqüència als adults. Nosaltres fem felicitacions més serioses, amb textos que tots ens sabem, que llegim amb pressa, o no llegim, en veure repetit el text de l’any anterior. En una paraula, que són felicitacions que no arriben a convidar-nos a un Nadal feliç.

La teva felicitació sí que és una invitació a viure un Nadal feliç. Millor: a fer un Nadal feliç. I això depèn de nosaltres. Perquè Déu ja ens va preparar un Nadal feliç, fent-nos una casa plena de vida i de colors vius com els pintes tu. Però els homes per les habitacions d’aquesta casa plena de colors i de vida anem posant «pua», i clar es camina malament i es viu pitjor quan anem per camins de punxes, de pues, i tu ens suggereixes aquest joc de canviar les lletres de la paraula i escriure la paraula «pau» (pau) per les habitacions de casa nostra.

I aquest joc és el que ens recorda el Nadal, any rere any. Nadal és «Déu-amb-nosaltres», però si estem separats per tantes punxes, tantes «pues» no podem tenir la pau, que és el bressol on necessita recolzar-se Déu, acabat de néixer, enmig de la bellesa de la Creació, que ell mateix va treballar per a nosaltres els homes, els seus fills. Aquesta pau que els mateixos àngels del cel van cantar aquella Santa Nit.

Moltes gràcies, Joan, per recordar-me que el Nadal necessita de molta imaginació. Arribar a imaginar l’amor de Déu!, ple de tant d’amor que sobre el seu vestit diví ve a posar-se el nostre vestit humà, per començar a llimar, els pinxos, les pues, pels camins dels homes, i a saludar amb la paraula que és la primera pedra de la casa del Nadal.

Gràcies, Joan per recordar, que el Nadal potser no és sinó un joc, un joc que ens demana molta imaginació, molta generositat... I potser les persones adultes, som ja massa adultes per a certs jocs. I no obstant això, avui més que mai, necessitem, urgentment, aquest joc del Nadal.

Moltes gràcies, Joan. Una abraçada del teu amic,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2011-12-25T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL NADAL
Nadal

De l’epitafi de Paula, escrit per sant Jeroni, prevere
Paula, aquella dona santa i venerable, arribant a Betlem, va entrar a la cova del Salvador i veié el lloc sagrat on sojornà la Verge i l’estable «en el qual el bou va conèixer el seu amo i l’ase la menjadora del seu Senyor», a fi que es complís allò mateix que trobem en aquest profeta: «Feliços de vosaltres, que sembrareu arran de l’aigua i deixareu anar desfermats l’ase i el bou». Jo, que anava amb ella, la sentia jurar que veia amb els ulls de la fe l’infant faixat amb bolquers plorant en la menjadora, els mags adorant Déu, l’estrella brillant al damunt, la mare verge, el pare afanyós, els pastors venint de nit a veure allò que havia passat, i que ja des d’aquest moment inauguraven el pròleg de l’evangelista Joan: «Al principi ja existia el qui és la Paraula, i el qui és la Paraula es va fer home»; veia els nadons occits, la crueltat d’Herodes, Josep i Maria fugint cap a Egipte, i deia entre goig i llàgrimes: «Déu te guard, Betlem, casa del pa, en la qual ha nascut aquell pa baixat del cel. Déu te guard, Efrata, regió riquíssima i que porta molt de fruit; Déu mateix és la teva fertilitat; de tu en altre temps va profetitzar Miquees: «Tu Betlem Efrata, petita per a figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel. Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel». En tu ha nascut el príncep engendrat abans de l’estel del matí, «nascut del Pare abans de tots els segles». I ha romàs en tu l’arrel de David, fins que la verge ha infantat, i les restes del poble que ha cregut en Crist es dirigiran als fills d’Israel i podran anunciar clarament: «Era el nostre deure d’anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus». El Senyor havia dit: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». També en aquell temps es van complir les paraules de Jacob sobre Crist: «El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran». Tenia raó David quan jurava i feia promeses tot dient: «No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s’adormin els meus ulls, que la son m’aclu¬qui les parpelles, fins a haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al Poderós de Jacob».

Tot seguit va expressar allò que volia i, amb esguard profètic, veia el que havia de venir i que nosaltres creiem que ja ha vingut: «Hem sabut que l’arca era a Efrata, l’hem trobada a la plana de Jàar». I continua encara confiadament: «Entrem, doncs, a casa vostra, venerem l’escambell dels vostres peus». ¿I jo, miserable pecadora, he estat tinguda per digna de besar la menjadora en la qual va plorar Déu infant?, ¿de pregar a la cova on la verge mare va infantar-lo? Aquest és el meu lloc de repòs, perquè és la pàtria del meu Senyor. Aquí viuré, perquè el Senyor diu: «Aquí faré germinar el poder de David, per al meu ungit tindré una llàntia encesa.»

Després, no lluny d’allà, Paula baixà fins al lloc on Jacob pasturava les seves ovelles i on «els pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat», van merèixer de sentir: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor». Mentre guardaven les ovelles van trobar l’anyell del velló pur i blanquíssim, humit d’un rou celestial, enmig de la sequera de tota la terra, la sang del qual lleva els pecats del món i, aplicada a les portes, va fer fugir l’àngel exterminador d’Egipte.

Pregó de Nadal
Germans, aquesta nit és una nit especial.
Escolteu la Bona Nova,
la que amb prou feines sortirà als diaris ...

Milers de milions d’anys havien passat
des que va començar a existir la terra,
adquirint forma d’entre el mitjà de les galàxies
i separada del Sol

Més de mil milions des que en aquesta terra,
com a conseqüència d’un fantàstic procés
d’evolució i de crisi
va sorgir la vida.

Milions d’anys des que de les cavernes
van sorgir els primers humans,
de peu, disposats a lluitar per la vida,
i acollir l’Esperit Diví que des dels orígens
planejava sobre les aigües del primer caos.

Dos mil anys feia que Abraham, el pare dels creients,
obeint la crida de Déu,
va partir cap a una terra desconeguda,
per donar origen al poble elegit, l’hereu de les promeses.

Mil anys que David, un pastor senzill
que guardava els ramats del seu pare Jessè,
va ser ungit pel profeta Samuel
per ser el gran rei d’Israel.

Feia segles que el poble jueu esperava el Salvador,
el Messies, anunciat pels profetes,
el que els anava a alliberar de tota opressió,
el que anava a establir un nou ordre de pau i justícia,
d’amor i llibertat.

I per fi, en l’olimpíada 94,
l’any 752 de la fundació de Roma,
l’any 42 del regnat de l’emperador August,
fa ara 2011 anys,
a Betlem de Judà, un poble humil d’Israel,
ocupat pels romans,
en un estable, perquè no hi havia lloc a la posada,

VA NÉIXER EL FILL DE MARIA, MULLER DE JOSEP,
DE LA FAMÍLIA DE DAVID,
JESUS DE NATZARET,
ANOMENAT EL MESSIES, EL CRIST,
EL SALVADÓ QUE LA HUMANITAT ESPERAVA,
FILL DE DÉU DES DE SEMPRE.

Nosaltres, els que creiem en Ell,
ens hem reunit aquí.
Millor, Déu ens ha reunit
perquè celebrem amb goig
la nostra fe en Jesucrist.
Germans, alegreu-vos
i feu festa.

Celebreu la Bona Nova.
La millor Notícia de tota la història
del món i de la humanitat.

L’autèntica Notícia
que aquest món nostre espera, encara sense saber-ho.

El Naixement de Jesús de Natzaret,
que ens demostra que Déu continua sent un Déu proper,
un Déu que estima i que salva
i que vol comunicar la seva vida a tots,
també als que poblem la terra
en l’any de gràcia de 2011.

LA VEU DELS PARES

2011-12-18T00:00:00.002+01:00

TEXTOS PER A L'ADVENT

Diumenge 4t d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Efrem de Nísibis, Memra sobre nostre Senyor, 1-2

La gràcia s'ha apropat a les boques que blasfemaven i n'ha fet cítares de lloança. Per això, que totes les boques lloïn Aquell que els ha donat d'abstenir-se de paraules blasfemes. Glòria a Vós que heu acceptat d'emi¬grar d'un lloc a un altre per venir a la terra i fer de nosaltres un habitacle per al vostre Enviat. L'Unigènit ha sortit de Déu i ha habitat en la Verge, per esdevenir, Ell que és l'Unigènit, per mitjà del naixement corporal, germà de molts. Aquest Primogènit que ha estat engendrat segons la seva natura, ha estat engendrat en un naixement divers del de la seva pròpia natura, per tal de fer-nos conèixer a nosaltres que, després del nostre naixement natural, ens cal un altre naixement sobrenatural. Perquè Ell era espiritual i fins que no va venir per un naixement corporal no podia ser corporal; i així tampoc els corporals, si no neixen en un altre naixement, no poden ser espirituals. El Fill, però, el naixement del qual és insondable, fou engendrat en un altre naixement que pot ser escrutat, per tal que per una cosa aprenguem que la seva grandesa és infinita, i per l'altra coneguem que la seva gràcia és immensa. Perquè la seva grandesa és immensa, i el seu primer naixement no pot ser descrit per cap de les nostres ments; ara bé, també és abundant la seva gràcia infinita, de manera que el seu altre naixement és predicat per totes les boques.

Ell ha nascut de la divinitat segons la seva natura, i de la humanitat no ho ha fet segons la seva natura, i del baptisme tampoc no ha nascut segons la seva manera de fer, per tal que nosaltres nasquem de la humanitat segons la nostra natura i de la divinitat no segons la nostra natura i de l'Esperit no segons la nostra manera de fer. Ha nascut de la divinitat, doncs, ell que ha vingut per néixer de nou, per tal de portar-nos a nosaltres a un naixement que pot ser escrutat. El seu naixement del Pare no ha de ser aprofundit sinó cregut, i el seu naixement d'una dona no ha de ser menyspre¬at sinó exalçat. Perquè el seu naixement d'una dona testimonia la seva mort a la creu; Aquell que ha mort també ha nascut; el seu naixement del Pare l'aclareix l'anunci de Gabriel: «la força de l'Altíssim et cobrirà»; i així, si és la força de l'Altíssim, aleshores és evident que no és una semença mortal. La seva concepció al si matern està lligada a la seva mort en creu; i el seu primer naixement està lligat a la declaració de l'àngel, de manera que el qui nega el seu naixement es vegi sotraguejat per la seva creu, i el qui creu que té el seu origen en Maria s'adoni que la seva divinitat és des de sempre. L'ha engendrat el Pare, i per mitjà d'ell ha creat les criatures; l'ha donat a llum la carn, i per mitjà d'ell ha occit les passions; l'ha donat a llum el baptisme per tal de rentar, per mitjà d'Ell, els pecats; l'ha donat a llum el regne dels morts per tal que, per mitjà d'Ell, fossin robats els seus tresors. Pel camí dels naixements ve del Pare cap a nosaltres; i pel camí de les morts surt i torna cap al seu Pare; d'aquesta manera, pel fet que neix, fa veure la seva vinguda i, pel fet que retorna amb la resurrecció, confirma el seu retorn.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-12-18T00:00:00.001+01:00

Estimada M. Lluïsa,

Avui deixo que m'il·lumini la teva última estrella: el silenci. Cada mes, al llarg de l'any, una de les teves estrelles, una de les teves paraules ens ha permès obrir-nos a l'experiència de la paraula, una paraula sobre la qual resplendeix el sol de la Paraula de Déu. Perquè cada paraula humana porta tancat dins un «petit sol» que il·lumina qui la rep i l'escolta. Sobretot quan la paraula que diem, la pronunciem des del cor. Perquè el cor és una font de llum. Pot ser impressionant el naixement de la paraula des d'un cor silenciós. Tota la vall de la nostra vida, aquesta «vall de llàgrimes» com cantem a la Salve Regina, s'inunda de llum, i amb la remor de les fonts que desperta aquesta llum, la «vall» s'omple de saviesa i d'alegria, de nova vida. Alegria de viure, alegria per viure, vida! Quina paraula més bella! Aquests dies l'home ha llançat un «enginy electrònic» a Mart per investigar sobre la vida en aquell espai tan llunyà.

Però, sabem tenir cura de la vida aquí al nostre espai i en el nostre temps? Som capaços en el nostre espai i en el nostre temps, de dir una paraula pronunciada des del cor de Déu? «Viu! Sí, viu de la teva sang!» (Ez 16,6).

Avui em costa escriure aquesta carta. Em costa trobar les paraules, ja que sento créixer en mi la nostàlgia del silenci, el desig d'un silenci profund, perquè voldria dir-te aquesta paraula pronunciada des del cor de Déu; voldria que el meu cor fos un bressol, un bressol silenciós que «adormís el so i el ritme d'una paraula plena de vida, que em permetés dir amb força, amb esperança aquest crit del profeta: «Viu! Sí, viu de la teva sang!»

Avui voldria ser tot silenci i contemplar el gest silenciós de santa Maria, i la paraula de l'àngel: «Concebràs i tindràs un fill... serà gran... l'anomenaran Fill de l'Altíssim».

Potser només la dona, potser només la mare pot arribar a contemplar i percebre aquest misteri del silenci i de la paraula. Potser només la dona, potser només una mare, pot contemplar amb el goig més autèntic i profund aquesta escena de l'Anunciació de Natzaret.

Com seria el «bressol silenciós» de Maria, abans i després de l'anunci de l'àngel! Com seria el cor silenciós, les entranyes de Maria! Perquè hi broti una Paraula. Una Paraula que tanca i destil·la l'amor de Déu, per a tu, per a mi, per a tots els homes i dones de casa nostra.

Només una dona, només una mare!, i em vénen a la memòria les paraules de la mare que anima l'últim dels seus fills macabeus a enfrontar-se amb dignitat i total generositat al martiri: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos» (2Ma 7,22).

Avui voldria dir moltes més coses, moltes més paraules, però em fascina el silenci. Només tinc un desig: dir una paraula des del cor de Déu. Tu ets dona, potser tu sabràs pronunciar millor una paraula des del cor de Déu. Sigui com sigui, moltes gràcies, M. Lluïsa, per les teves estrelles de llum, però sobretot per l'estrella del silenci. Una abraçada,

+ P. Abat

DIUMENGE III D'ADVENT - GAUDETE (Cicle B)

2011-12-11T12:54:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Is 61,1-2a.10-11; Sl Rsp Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b);
1Te 5,16-24; Jo 1,6-8.19-28

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

«Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (segona lectura); ja que així parlava sant Pau als cristians de Tessalònica, i així ens parla avui a nosaltres, en aquest tercer diumenge d'Advent: en acostar-nos a Nadal; i en alegrar-nos perquè Jesús que va venir històricament (fa XXI segles), ens ve ara per lagràcia que Déu ens atorga; i vindrà a la fi del món, en recapitular totes les coses en el Crist. D'aquí que, el jesuïta i antropòleg Teilhard de Chardin, ens parlés del punt «omega», quan la creació es trobaria amb el seu Creador.

És que Nadal és a prop; i les nostres ciutats i pobles, els nostres carrers i places, ja ens fan viure que Nadal és a prop; perquè ho viu tothom, creients i no creients. Però nosaltres, aquest ambient de festa que viu tothom, el vivim ple de la cosa més gran que la humanitat hagi pogut mai somniar, com és: que Déu ve a nosaltres, Déu ve a «compartir» la nostra vida humana, plena —com bé sabem— de «joies» i «alegries», com també de «tristeses» i «contrarietats»; tot i que Déu ve sobretot a portar-nos la salvació, i l'esperança de vida millor i futura, i l'alegria immensa; i a proclamar l'any de gràcia del Senyor (primera lectura). I és que tot Advent és una nova invitació a «recomençar», a «refer» les coses mal fetes, i a «millorar» espiritualment.

Joan Baptista —com així ho hem escoltat a l'evangeli— no es va atribuir a si mateix la «importància» que semblaria que tothom li donaria, i va dir ben clar que ell no era el Messies, ni Elies, ni el Profeta que s'esperava; sinó que va dir que ell només era la «veu» que ens deia a tots: «Aplaneu el camí al Senyor»; això és: que tots hem de facilitar, hem d'aplanar el camí que ens mena cap a Jesús; i el camí de Jesús és cap el nostre cor... perquè, ja cal que siguem «humils», i així no hi trobi la muntanya de l'«orgull», ni l'entrebanc de la «vanitat»; ja cal que siguem «amorosos», i així no hi trobi la muntanya de l'«odi», ni la barrera del «ressentiment»; ja cal que siguem «sincers» i així no hi trobi la muralla de la «falsedat», ni la repugnància de la «hipocresia».

I Joan Baptista deia que sí, que qui tenia «importància» era Jesús, perquè Ell era —i és— el Messies, l'Ungit de la Divinitat, i que ens porta la Bona Nova de l'amor de Déu i ve a guarir els cors adolorits i a proclamar la benvolença divina. D'aquí que podem estar contents, perquè, encara que no el coneixem mai prou bé, ja tenim misteriosament Jesús entre nosaltres; i és el Guía diví que ens ha de menar pel bon camí; i podem fer saber d'Ell, com Joan Baptista, i amb Ell podem ser constants en la pregària i l'acció de gràcies al Pare del Cel, en l'espera del Nadal que se'ns apropa, i és el camí del futur que ara només albirem.

L'Eucaristia que celebrem, i en la qual ens unim al mateix sacrifici i acció de gràcies de Jesús al Pare, i ens és retornada en forma de «benediccions» i «gràcies». I en participar del seu Cos sacrificat a la Creu, i de la seva Sang vessada com a signes del seu amor a la humanitat, ens és ara la força i la vigoria que necessitem per a fer camí en aquest nostre pelegrinatge de la vida vers la vida definitiva del Cel, on Déu-Pare a tots ens invita d'anar-hi, i ens hi espera. Que així Déu a tots ens atorgui aquesta gràcia i vida definitiva a la qual estem destinats. Amén.

LA VEU DELS PARES

2011-12-11T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER A L'ADVENT

Diumenge 3er d'Advent (Cicle B)

Dels sermons del beat Guerric, abat (I,24)

«Aplaneu el camí del Senyor». El camí del Senyor, germans, que ens ha estat demanat de preparar, es prepara caminant. Hi caminem en la mesura que el preparem. Fins si ja heu avançat molt en aquest camí, sempre hi ha quelcom més a preparar, per tal que des del punt on heu arribat, tendiu sempre més enllà. Mireu com, a cada pas que feu, el Senyor per al qual aplaneu el camí se us posa al davant, cada dia nou, cada dia més gran. Per això és amb tota raó que l'home just prega així: «Mostreu-me el camí de la vostra voluntat i cercaré de seguir-lo cada dia». Aquest camí és anomenat «vida eterna», potser perquè tot i que la providència ha examinat el camí de cadascú i li ha fixat un terme fins on pugui anar, tanmateix la bondat d'aquell vers el qual vosaltres avanceu no té terme. Per això el viatger assenyat i decidit, quan arribi, es pensarà que comença. Oblida el que ha deixat enrera per dir-se cada dia: —ara començo—.

I nosaltres que parlem per endavant d'aquest camí, plagui al cel que ens hàgim posat en ruta! Jo crec que tothom qui s'ha posat en ruta ja es troba en el bon camí; cal, amb tot, que hàgim començat veritablement, que hàgim trobat el camí de la ciutat habitada, segons que diu el salm. Que en són, de pocs, els qui el troben, diu la Veritat. Que en són, de nombrosos, els qui van errants pels deserts.

Vós, Senyor, ens heu preparat un camí: tant de bo que accedíssim a comprometre-nos-hi. Vós ens heu ensenyat el camí de la vostra voluntat dient-nos: —Heus ací el camí, seguiu-lo sense desviar-vos ni a dreta ni a esquerra.

Si tu ja ets en ruta, no perdis el camí, que ofendries el Senyor que t'ha anat conduint. Aleshores et deixaria errar pels camins del teu cor. Si aquest camí et sembla dur, fixa't en el terme on condueix. Si veus el terme de tota perfecció, podràs dir: «Que en són, de profunds, els vostres manaments». Si la teva vista no arriba tan enllà, creu, si més no, Isaïes, el Vident. Ell veia ja el terme quan deia: «Per aquesta ruta faran camí els qui han estat alliberats i rescatats pel Senyor, i vindran cap a Sió amb crits d'alegria. Una felicitat eterna transfigurarà el seu rostre; l'alegria i la joia els acompanyaran, ja no hi haurà més dolor ni planys». El qui pensa en aquest terme, no solament troba curt el camí sinó que és com si tingués ales, de manera que ja no camina sinó que vola cap al terme.

Que us hi condueixi i us hi acompanyi aquell qui és el camí dels qui corren i la recompensa dels qui arriben al terme: Jesucrist.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-12-11T00:00:00.000+01:00

Estimat Ramon,

Gràcies per la teva extensa carta, que vas començar el setembre i vas acabar el novembre. Ets incombustible. Però a part d'aquests detalls anecdòtics, molt típics de tu, em van commoure les fotos enviades sobre un missioner a Rwanda, que mostren les cases (cabanes de fulles) on vivien abans famílies rwandeses, i on viuen ara, a les seves cases noves construïdes amb l'ajuda de benefactors d'aquí: des de l'any 2000 més de 4.500 famílies amb nous habitatges. Un gest i un servei molt important de solidaritat.

Com en la nostra societat del benestar! Aquests dies també ha portat la premsa una imatge d'una tenda de campanya i a dins una dona i un jove sense treball, al mateix carrer i prop del portal del pis d'on han estat expulsats per no pagar la hipoteca. Quina angoixa! I aquestes notícies de desallotjament de famílies amb la hipoteca són freqüents a les pàgines de la premsa.

Tot això en una societat que s'ha compromès amb els Drets Humans, que inclouen el dret a l'habitatge digne. Però el que apareix més aviat en els últims temps de crisi, és que més aviat domina el dret a un salari «digne»; «digne» d'unes nòmines o pensions de milions, (euros, és clar), especialment per a aquells que mostren un cor molt dur i tancat, enfront d'aquells que no tenen on reclinar el cap, i donar un aixopluc els seus fills d'una manera digna.

De Rwanda arriben bones notícies que alleugen el patiment, que curen el cor trencat, que suggereixen, com a mínim, camins de la llibertat. D'aquí arriben notícies pelades, notícies per als diaris, i que confirmen que la nostra societat cada vegada més està obrint camins de patiment, de foscor, d'horitzons retallats.

No es gaire fàcil l'alegria en situacions d'aquest tipus; situacions que cada dia que passa van apagant l'esperit, que extenen un mantell de tristesa o d'enuig, perquè fa la impressió que si abans l'«anomenat» primer món o del benestar, era aquí, i allà, en canvi, el «tercer o quart món» de la pobresa més absoluta, ara sembla que es vol portar ací el «tercer o quart món», però sense portar aquells pobles, que, per cert no sempre són benvinguts positivament, quan vénen com a immigrants, sinó més aviat recreant aquí una pobresa més profunda, amb la gent d'aquí.

Jo crec que es necessiten veus que parlin de la llum, que parlin de la justícia. Jo crec que aquestes veus ja existeixen, però continuen essent veus en el desert. Però és bo que es continuïn escoltant aquestes veus del desert, perquè al desert hi ha el qui ha de venir; és una veu entre altres moltes veus; és una veu que no trenca la canya esquerdada, que incansablement està parlant. I tot esperant que acabin les veus humanes. Perquè si l'abisme entre les nacions, o dins la mateixa societat que vivim, s'aprofundeix com va profetitzar Pau VI en la seva encíclica «Populorum Progressio», no tenim futur. El «jo» sense un «tu» amb qui solidaritzar-se, i fer un camí de la convivència, i fins i tot de comunió, està abocat al patiment, i finalment, a desaparèixer.

Ramon, és necessari, és urgent, no extingir l'esperit, cal allunyar-se de totes les formes del mal, i així el Déu de la pau serà amb nosaltres. Una abraçada,

+ P. Abat

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

2011-12-08T12:52:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«Conserva tu també la Paraula, perquè són feliços els qui la guarden. Que penetri fins al més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i tots els teus costums. Si guardes així la Paraula, ella et guardarà a tu». (Sant Bernat, Sermó 5 sobre l'Advent, 1-3)

Això és el que va fer Santa Maria. Escoltar la Paraula, fidel a guardar-la i deixar que penetrés en els seus afectes, en els seus costums, en la seva vida tota entera. Per això pot escriure Benet XVI en la seva exhortació «Verbum Domini», que «Maria la "plena de gràcia" va ser incondicionalment dòcil a la Paraula. Que la seva fe obedient va configurant tota la seva existència a partir de la iniciativa de Déu. Que la Paraula de Déu és veritablement la seva casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu, la Paraula de Déu és la seva paraula, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, i la seva voluntat és la voluntat de Déu». (núm. 27-28)

Què n'escoltem nosaltres de la Paraula de Déu? Què en guardem en el cor? Com es projecta aquesta Paraula en la nostra vida, en els nostres afectes i en els nostres costums? Potser en podem treure alguns ensenyaments per a la nostra vida cristiana i monàstica, de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa.

La Paraula que ha estat proclamada ens presenta sobretot dues dones, dos camins diferents, dues actituds diferents en l'escolta i la guarda de la Paraula de Déu, que han estat posats en relleu pels Pares ja des d'antic:

«Una verge, una fusta i la mort van ser els símbols de la nostra derrota, una verge, una fusta i una mort són també els símbols de la nostra victòria», ens ensenya sant Joan Crisòstom.

«Eva és seduïda per la paraula de l'àngel perquè s'allunyi de Déu, Maria és advertida per l'àngel per anar cap a Déu, obeint a la seva Paraula», dirà sant Ireneu.
«Eva va ser la primera sàvia, en teixir vestits sensibles per a Adam, a qui ella va despullar. A Maria li va encarregar Déu que ens donés a llum el xai i l'ovella, i que de la glòria del xai i de l'ovella ens teixís un vestit d'incorruptibilitat», ens ensenya sant Agustí.

«La bella i amable glòria de l'home es va perdre a causa d'Eva, i va ser restaurada a causa de Maria», canten els himnes de sant Efrem.

I aquest paral·lelisme de mort i de vida, de fidelitat i infidelitat al misteri de Déu roman al llarg de la història de la vida de l'Església, fins a nosaltres.

Aquesta festa ens mostra l'existència del pecat en la vida humana i la necessitat de la seva reparació. Que aquella bondat natural, o criatura innocent de la Il·lustració, no arriba a donar-nos una visió justa i completa de la vida humana. Que el Crist privat i «psicològic» dels il·lustrats és insuficient, que un Déu generat en un «jo absolut», com sembla també que es busca avui dia, es queda en una vaguetat de sentiments que no donen resposta a les exigències més profundes de la vida humana.

La resposta digna la tenim en les paraules de Maria, amb les quals respon a l'àngel: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Aquestes paraules de Maria representen el cimal de tot comportament religiós davant Déu, perquè expressen de la forma més elevada la disponibilitat passiva a una promptitud activa, el buit més profund que acompanya la més gran plenitud.

«Amb la seva resposta —escriu Orígenes— és com si Maria digués a Déu: "soc aquí, sóc una tauleta encerada: que l'Escriptor hi escrigui el que vulgui, que el Senyor faci de mi el que li plagui"». D'aquesta manera Orígenes compara Maria a la tauleta encerada que s'usava en aquell temps per a escriure. Maria —diríem nosaltres avui— s'ofereix a Déu com una pàgina en blanc sobre la qual ell pot escriure tot el que vulgui.

I què hi vol escriure Déu?

Déu vol escriure en Maria una carta d'amor. Vol deixar ben gravat, ben imprès en el seu cor el seu projecte d'amor que es vessa per emplenar el cor de la humanitat. L'obra de Déu en Maria serà l'obra de tota la Trinitat, el projecte d'amor de què ens parla sant Pau en el principi de la carta als Efesis: «Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l'herència».

Maria, trepitjant el cap de la serp del Paradís, inicia la realització del projecte diví, amb la seva disponibilitat plena a Déu, com a Mare de l'Església, Església cridada a perllongar la reconciliació que porta Crist com a pas previ per viure i ser lloança de la grandesa divina, immersa en la comunió d'amor trinitària: «Cantem al Senyor un càntic nou, ha fet obres prodigioses».

Maria és el càntic de la nova creació de Déu, és la seva obra prodigiosa. Aprenguem de Maria la música i la lletra d'aquest càntic nou. Perquè el Senyor ens ha cridat a participar d'aquest projecte seu.

DIUMENGE II D'ADVENT (Cicle B)

2011-12-04T12:51:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes,

Per una part els cristians diem que «l'Advent és temps d'esperança». Per una altra, hi ha pensadors del nostre temps que afirmen que hem d'aprendre a viure caminant sense saber on anem. Les boires del moment present no han d'ocultar l'estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir. Quan no coneixem el futur ni el que ens proporcionà, podem caure en l'hedonisme i en el pragmatisme, finalment en l'individualisme i en la falta de sensibilitat social. Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L'esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L'esperança cristiana ve del Crist ressuscitat viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, i la vida que ens aparta de les injustícies i de tot mal. No creieu, germans, que el «Déu de l'esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d'un món més humà?

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d'un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l'esperem. Ell vol desfer l'estretor d'un món tancat, sense sortida i egoista. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s'ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l'amor.

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l'estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l'estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l'Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l'absència de fruits a un desig de transformació. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall» quan aquest món el convertim en «un cel nou i una terra nova». Creiem, com el salmista, en l'acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

La pau, a la Bíblia, és molt més que absència de guerra; és plenitud, benestar, seguretat i fraternitat en les relacions entre les persones. La bondat fa comprendre la veritable justícia. La pau és un fruit de la justícia. La bondat i la pau són com dos ulls que contemplen l'esperança, que comporta unes exigències. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

Germans, quin programa de vida! Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l'altra veu, la dels mitjans de publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per a la «felicitat» que no és felicitat. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Visquem constantment amb una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. Que així sigui per a tots amb la Gràcia d'aquesta Eucaristia!

LA VEU DELS PARES

2011-12-04T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER A L'ADVENT

Diumenge 2n d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Màxim de Torí, bisbe

La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar, com està escrit de Joan: «Jo sóc la veu que clama en el desert». Joan no va cridar solament en el temps en què deia als fariseus, en anunciar-los el Déu Salvador: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la ruta del nostre Déu». Crida encara per a nosaltres, i el tro de la seva veu ressona en el desert dels nostres pecats. Fins i tot si es va adormir en la santa mort del seu martiri, la seva veu resta sempre viva. Avui encara, Joan Baptista ens diu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la seva ruta». La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar. Hem de preparar, doncs, camins per al Senyor, no en el sentit literal, sinó per la puresa de la nostra fe. El Senyor no pren els camins terrestres, sinó que avança en el secret dels esperits. És d'aquest camí que el Senyor acostuma a prendre que parla el profeta quan diu: «Prepareu un camí al Senyor que puja per damunt del sol ponent: el seu nom és el Senyor».

Joan ens mana de preparar el camí del Senyor; però mireu quin camí va preparar ell mateix. En tot va ordenar i dirigir la trama de la seva vida en funció de la vinguda del Crist. Fou, en efecte, home de dejuni, humil, pobre i verge. L'evangelista descriu aquest gènere de vida quan diu: «El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana». Penso que tot aquest comportament del profeta ja era ell mateix profecia. Joan és, doncs, gran. El Salvador mateix en lloà la grandesa: «Entre tots els que les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». No sols excel·leix per damunt de tots els profetes que l'han precedit, sinó que sobrepassa els patriarques; en una paraula, tots els que les mares han portat al món són inferiors a Joan Baptista.

Joan és anomenat també llàntia segons la paraula del Senyor: «ell era una llàntia encesa». Abans d'apuntar, el Sol del món volgué ser precedit d'una llàntia, tal com hi ha el costum de fer-ho abans que no apunti el sol. El Crist, té, doncs, una llàntia que precedeix la seva vinguda, com diu el profeta: «Per al meu Ungit tindré una llàntia encesa». I Joan Baptista, com la feble llàntia que precedeix la llum del sol, diu de si mateix: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i el foc». Al mateix temps prediu que la claredat de la seva llàntia esdevindrà inútil i desapareixerà amb la vinguda del Sol: «Cal que ell creixi i que jo minvi». El sol fa inútil la llum d'una llàntia, i la vinguda de la gràcia del Crist fa igualment caduc el baptisme de conversió de Joan.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-12-04T00:00:00.000+01:00

Estimada Conxita,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «una cosa hi ha que no heu de perdre de vista: per al Senyor tant és un dia com mil anys, i mil anys com un dia». Jo crec que aquesta forma de comptar els dies o de mesurar el temps va unit a una virtut molt necessària avui dia: la paciència. Per això també afegeix l'Escriptura: «Déu no difereix el compliment de les promeses. És que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi».

Són paraules aquestes que il·luminen aquestes altres teves que em poses a la teva carta: «Em costa comprendre i acceptar que els éssers humans no tinguem temps per a compartir amb les persones que volem i tenim per amigues. Vivim en una societat que està plena de presses, que a mi no m'agrada gens, i que em fa molta pena, però, al final ho accepto, perquè no hi ha cap altre remei. Estic cansada de telefonar algú que estimo, intentar quedar per xerrar una estona, i escoltar: ho sento, no puc, et truco en un altre moment. I poden passar mesos i mesos sense donar senyals de vida. Una cosa tinc clara, si em telefonen a mi, sempre tinc temps, i espero seguir tenint-lo».

Doncs, així vivim, Conxita, amb tantes presses que no vivim, que no prenem el sabor del temps. Només vivim per «fer» coses. I les coses no omplen el cor, per la qual cosa tenim necessitat de substituir-les per altres de noves. I aquesta permanent substitució d'unes coses per unes altres ens esgota, ens fa perdre el gust de la vida, del temps.

Cal portar un altre rellotge, utilitzar un altre calendari. Ens vindria bé ser una mica com aquest nen de qui escriu el poeta Peguy: «No conec res de tan preciós al món, diu Déu, com un nen galtaplè, atrevit com un ocellet, tímid com un àngel, que diu vint vegades "bon dia" i vint vegades "bona nit", saltant, rient i divertint-se. No en té prou amb una vegada. En necessita més. Naturalment. Necessita dir "bon dia" i "bona tarda". Mai no en té prou. Per a ells la vintena vegada és com la primera».

Així és la nostra vida d'adults, Conxita. Necessitem guanyar diners. Per fer coses, per tenir més coses. I ja no ens queda temps per res més. Així col·loquem la gent gran en residències, i portem els nostres fills a llars d'infants.

Tu vols quedar amb algú per «xerrar una estona», per tenir el gust, el sabor d'una conversa, on es pot escoltar la vibració apassionant de la vida, on podem saber més del misteri de la vida, i fer que prengui més força i impuls la nostra imaginació.

Jo crec que això difícilment arriba a realitzar-se en la parella, sigui matrimoni, o nuvis, i difícilment arriba a ser realitat entre pares i fills. Les persones, o, millor, els adults estan ocupats en coses més importants: comptar les coses, comptar els diners... matemàtiques avorrides!

«Xerrar una estona» amb un amic, conversar amb un nen, és aprendre a comptar les hores com ho fa Déu. És gustar el sabor del temps. Conxita, no perdis la teva capacitat de somiar. És un dels dons més bells que hem rebut. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2011-11-27T00:00:00.002+01:00

TEXTOS PER A L’ADVENT

Diumenge 1r d’Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (XVIII,1-5)

«Ve el nostre Déu, no callarà». Va venir el Crist, Senyor Déu nostre i Fill de Déu; la primera vinguda va ser amagada, però la segona serà manifesta. En la primera vinguda es va donar a conèixer només als seus servents; en la segona, es donarà a conèixer als bons i als dolents. La primera vegada va venir d’amagat per ser jutjat, i la segona vegada vindrà a jutjar. Quan va ser jutjat, callà; el seu silenci ja havia estat predit pel profeta: «Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca».

Però «ve el nostre Déu, no callarà». No va obrir la boca quan el jutjaven, però no callarà quan ell hagi de jutjar. Per més que ara tampoc no calla per a aquell qui l’escolta. Però, si diu que no callarà, ho diu perquè fins els qui ara el menyspreen sentiran la seva veu. Actualment, el coneixement dels preceptes ordenats pel Senyor és motiu de burla per a molts, perquè no veuen ni allò que Déu promet ni els càstigs amb què amenaça. Els homes que només veuen les coses d’aquí i no creuen en les futures, observen com hi ha molts béns i molts mals que els tenen indistintament els bons i els dolents. I per això el seu cor diu: «Déu no es mira les coses humanes ni les governa; i ens ha deixat a mercè de la fortuna en aquest profund racó de món on ens té abandonats». Menyspreen els manaments perquè no veuen cap senyal que indiqui el judici.

Però, tots sabeu que, quan Déu ho vol, es compadeix i judica de seguida. Però quan no ho vol, ho deixa per després. Per tal que els qui obren el mal temin i es converteixin. Que Déu no vol condemnar ningú sinó salvar-nos tots, i per això és pacient amb els qui obren el mal perquè es tornin bons. Diu l’Apòstol que «la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i tota injustícia i Déu paga a cadascú segons les seves obres». Acabat, l’Apòstol amonesta i reprèn l’home que menysprea el seu creador i diu: «¿Menysprees la riquesa de la seva bondat i la seva magnanimitat?» I perquè és bo amb tu i et fa objecte de la seva longanimitat i sofreix i és pacient amb tu i no et castiga, ¿el menysprearàs? «¿Ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?».

Tot el que l’home fa ho tira al seu tresor. L’home bo posa en el tresor celestial totes les obres de misericòrdia que ha fet en benefici dels homes que ha ajudat. I sap que el tresorer que les hi guarda és fidel, perquè el custodi és el Senyor totpoderós. Els fidels posen la seva confiança en el poder del Senyor.

Quan vindrà visiblement el nostre Déu, aleshores no callarà; convocarà davant d’ell tots els pobles i examinarà els tresors dels bons i dels dolents. Fes, doncs, una penitència útil. Si et corregeixes, aquell cofre on guardaves les teves males obres es buidarà i s’omplirà el de les bones.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-11-27T00:00:00.001+01:00

Estimat Josep Manel,

Ets una persona optimista. Ja ho sabia, per raó de la nostra amistat. Però m'ho confirmes quan, parlant per telèfon sobre aquesta fatigosa qüestió de la crisi, em dius que ja passarà. Que hi va haver altres crisis molt fortes en anys passats, com per exemple els anys 60 amb la qüestió del petroli. I de totes ens en vàrem sortir.

És possible. I potser la història ens ho mostra una mica. Que l'home té sempre recursos per anar endavant en la vida. Però també és cert que hauríem de mirar a quin preu va donant nous passos, tenint en compte que «és la persona de l'home el que cal salvar, la societat humana la que s'ha de renovar» (Gaudium et Spes 3).

Avui el món està en una situació molt diferent de fa uns anys. Vivim en una dimensió més global. Qualsevol succés o esdeveniment, en el més allunyat punt de la nostra residència, ens afecta. Tot té una repercussió en tot. I en tots. És impossible «baixar del tren» com deia algú, o allunyar-se d'aquesta «casa comuna» en què ens ha tocat viure.

D'altra banda estem configurant una vida on domina cada dia més allò de més material. Els valors durs i purs que destil·len matèria, el tenir, en detriment d'uns valors més humans, d'uns valors espirituals, que porten a un índex molt baix de cotització de l'home.

Cada dia el ritme de la vida s'obre a camins més vertiginosos, més inconscients, diria jo també. I això és perillós per a la vida humana, en general. «La pròpia història està sotmesa a un procés tal d'acceleració que amb prou feines li és possible a l'home seguir-la. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en diverses històries disperses. La humanitat passa així d'una concepció més aviat estàtica de la realitat a una altra de més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeixen noves anàlisis i noves síntesis» (GS, 5).

Jo crec que en la Paraula tenim sempre una oferta de llum, de seny, de vida autèntica. Aquesta Paraula ens diu: «Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim». (?) No és gaire fàcil adonar-se del moment quan estem submergits en el vertigen de la vida, on amb prou feines som capaços de seguir la informació diària del món. Ens diu encara: «Comportem-nos dignament, sense orgies, ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges».

Doncs, tot això és el que ens atreu. Ara arriba el desembre i començarem a preparar el Nadal, precisament amb tiberis i disbauxa, en grups de les més diverses institucions: polítiques, empresarials, socials, educatives. Tot això és dolent, negatiu? En si mateix jo diria que no. Però em pregunto si tot això és un instrument de llum, que ajudi a arraconar les tenebres, la foscor de les nostres vides, a configurar un clima social més amable.

Sembla que quelcom de la llum del dia es percep, en una certa consciència que he de ser més sobri, que he de ser més solidari. Però això, ho perceben els de dalt, els qui tenen el poder, els recursos? O és ocasió d'una nova imposició als de sota per crear més pobresa, més submissió?

S'acaba la nit i el dia s'acosta. Però el sol pot detenir-se, i que el dia arribi amb retard, o no arribi. Josep Manel només conduint-nos com en ple dia, amb dignitat, podem accelerar aquest nou dia. I només així podem trobar la font d'un veritable optimisme. Una abraçada,

+ P. Abat

LECTIO DIVINA

2011-11-20T18:21:00.003+01:00

Salm 121 [122]

1 Quina alegria quan em van dir:

«Anem a la casa del Senyor!»

2 Ja han arribat els nostres peus

al teu llindar, Jerusalem!

3 Jerusalem, ciutat ben construïda,

conjunt harmoniós!

4 És allà que pugen les tribus,

les tribus del Senyor,

a complir l'aliança d'Israel,

a lloar el nom del Senyor.

5 Allí hi ha els tribunals de justícia,

els tribunals del palau de David.

6 Augureu la pau a Jerusalem:

«Que visquin segurs els qui t'estimen!

7 Que sigui inviolable la pau dels teus murs,

la quietud dels teus merlets!»

8 Per amor dels meus germans i els meus amics,

deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»

9 Per la casa del Senyor, el nostre Déu,

et desitjo el benestar.

Idees generals sobre el salm

És un cant de pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. En arribar els pelegrins es queden extasiats contemplant els seus edificis, les seves torres i muralles, i sobretot el seu temple, lloc de la presència de Déu. Per al jueu era fascinant visitar Jerusalem. Hi voldria viure sempre. Com que això no pot ser, somia visitar-la alguna vegada i amarar-se del seu misteri. Cada pelegrí, quan s'acomiada i llança una última mirada sobre la ciutat santa, aviva en el seu cor la seva nostàlgia i el desig de tornar.

Es divideix en tres parts: v. 1-2 / 3-5 / 6-9

El nom de la ciutat apareix en cadascuna de les parts. Jerusalem és un nom compost de dues paraules i significa «ciutat de pau». El tema de la ciutat apareix amb molta força a la segona part; el de la pau, sobretot en la tercera. L'expressió «casa del Senyor» apareix al principi i al final del salm.

v. 1-2 Ens situen a l'inici del pelegrinatge, i l'arribada a la ciutat.

v. 3-5 Desenvolupen el tema de la ciutat:

a) arquitectura, construccions, ferms, compactes

b) religiós, la ciutat és com una casa comuna

c) judicial, amb els tribunals de justícia

v. 6-9 Desenvolupen el tema de la pau. Immens desig de pau per a tothom.

Es desitja la pau, perquè és el centre de la fe de tot un poble, punt d'encontre entre Déu i Israel. Es desitja la pau, ja que és el centre del poder judicial. Dos temes que ocupen el centre del salm. Dos motius principals per celebrar la ciutat: el temple (fe) i els tribunals (justícia). Com es podria celebrar la fe sense la presència i la pràctica de la justícia?

Déu no fa res en aquest salm. Es parla de casa seva, de les seves tribus, que pugen a celebrar el seu nom. El Senyor, per tant, té una casa, un nom i unes tribus. Tot això celebra la ciutat que congrega al poble al voltant de dos aspectes: fe i justícia.

Llegeix

Comencem amb una lectura comunitària. Subratllem les seves idees principals. Podem fer a continuació una lectura silenciosa personal.

Medita

v. 1-2

El pelegrí escolta la notícia del viatge a Jerusalem o la invitació a visitar la casa del Senyor. Tot pelegrí feia seu aquest text d'Isaïes: «Mentrestant, vosaltres cantareu com en les vetlles de les grans festes; estareu contents com qui s'encamina al so de la flauta cap a la Muntanya del Senyor; a la Roca d'Israel» (Is 30,29). I finalment experimenta la profunda emoció de trepitjar el llindar del temple, amb el qual havia somiat tant. El salmista no diu res, salta, les etapes del viatge. Per a un jueu Jerusalem és la seva amant, la promesa, la dona estimada a la qual dedica els seus millors elogis. «Aquest salm anhela l'eterna Jerusalem, sospira per ella. En la peregrinació sospirem, ens alegrem, ens trobem, no anem sols. Tots junts formem una flama, i aquesta flama està formada per la conversa dels que s'encenen mútuament. Mútuament l'amor sant els arrossega a un lloc terrenal. Quin ha de ser l'amor que els arrossegui cap a una altra ciutat més elevada, dient: "Anirem a la casa del Senyor!" És anar a aquella casa que ens fa dir: "Veurem la llum en la teva llum", o també diu: "En vós hi ha la font de la vida". (Sant Agustí)

v-3-5

Explosió d'entusiasme quan veuen la ciutat, plena de bellesa i harmonia. És allà que pugen les tribus tres vegades l'any, com diu l'Escriptura: «Tres vegades a l'any els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, per la festa dels Àzims, per la festa de Pentecosta, i per la festa dels Tabernacles. Que ningú no es presenti davant el Senyor amb les mans buides» (Dt 16,16). Jerusalem no és tan sols lloc de culte. També hi ha l'administració de la justícia. Diu Isaïes: «Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats. T'anomeran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel"» (1,26). Així doncs, unió de culte i de justícia. Seran moltes les recriminacions dels profetes per no practicar aquesta justícia: «Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us, ni que allargasséssiu les oracions jo no us escoltaria. Busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la vídua. Després veniu» (Is 1,15-18).

Va ser la tragèdia de molts jueus: pregaven de veritat, oferien sacrificis, però després no practicaven la justícia. Déu no es deixa subornar. El mateix sant Agustí es pregunta: «Se'ns va dir: anirem a la casa del Senyor. Però no hi anem amb els peus sinó amb els afectes. Que cadascú de nosaltres es pregunti a si mateix com comparteix amb el pobre, amb el germà necessitat, amb el captaire indigent». Per això comenta Orígenes: «Quan els creients no són sinó un sol cor i una sola ànima, i tenen una mateixa sol·licitud, els uns amb els altres, llavors ells són Jerusalem, "com a ciutat ben compacta"».

v. 6-9

Jerusalem és una figura de l'Església. L'Església que hem d'estimar. Però l'amor també accepta el sofriment. Desitjar la pau és desitjar tot bé, ja que la pau era la suma de tots els béns messiànics. Escriu Orígenes: «Hem dit moltes vegades que Jerusalem vol dir "visió de pau". Així doncs si s'edifica Jerusalem en el nostre cor, és a dir, si arrela en el nostre cor una visió de pau, si nosaltres contemplem i guardem en el nostre cor Crist que és la nostra pau, si som en aquesta visió de pau, llavors podrem dir que estem a Jerusalem».

Si no hem arribat a aquesta «visió de pau» almenys romanguem en el desig, i treballem-la amb una vida d'amor, amb aquell amor que ajuda a suportar el sofriment i acceptar la mateixa mort, ja que com ens diu el llibre del Càntic dels Càntics: «L'amor és més fort que la mort» (Ct 8,6). Molts han manifestat aquest desig de la visió de pau, i han treballat i viscut per ella. En el nostre temps moltes vegades en la cançó:

«Imagina que no existeix el paradís,

és fàcil si ho intentes.

Cap infern sota nosaltres

i només el cel damunt de nosaltres».

(Imagine there's non Heaven / it's easy if you try. / No Hell below us / above us only sky).

«Imagina't tothom

vivint avui.

Imagina que no hi ha països,

no és difícil fer-ho.

Res perquè matar o morir

i tampoc cap religió».

(Imagine all the people / living for today. / Imagine there's no countries / it isn't hard to do. / Nothing to kill or die for /and no religion too).

«Imagina't tothom

vivint la vida en pau.

Pot ser que diguis que sóc un somiador.

Però no sóc l'únic.

Espero que un dia t'uneixis a nosaltres

i que el món visqui com una sola cosa».

(Imagine all the people / living life in peace. / You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one. / I hope someday you'll join us / and the world will live as one).

Escoltem una altra «cançó» sobre la pau i la unitat, escrita fa dos mil anys:

«Perquè Ell és la nostra pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i en Ell n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fer morir en Ell l'enemistat, i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu, i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny i la pau als qui eren a prop. Per Ell uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare» (Ef 2,14-18).

Jerusalem, per a un cristià és també símbol del cel: «Vosaltres us heu acostat a la Muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, que és la Jerusalem celestial» (Hebr 12,22).

Quan Joan XXIII va saber que estava greument malalt, amb gran pau va començar a recitar el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor».

Prega

Senyor nostre Jesucrist,

que diguéreu als Apòstols:

«Us deixo la pau, us dono la meva pau»,

no mireu els nostres pecats,

sinó la fe de l'Església,

i, doneu-nos aquella pau i aquella unitat

que vós vau demanar.

I feu-nos instruments de la vostra pau.

Contempla

Dedica un temps personal a repassar en silenci aquells punts que t'hagin cridat l'atenció: peregrinació, unitat, pau, justícia. O escolta la cançó «Imagine» o rellegeix el text d'Efesis.

Diumenge XXXIV durant l'any: JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

2011-11-20T12:50:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-12; Sl 22,1-6; 1Co 15,20.26-28; Mt 25,31-46

Jesús va ser un profeta que anunciava l'arribada del Regne, amb uns signes que anaven units a la seva persona. El centre de la seva predicació era el Regne, era la causa de la seva vida, el que motivava tot el seu dinamisme: mostrar Déu, el Senyor de tot, com a Rei. Tot aquest missatge no es pot separar de la seva persona. El Regne es manifesta en Ell. Per això dirà: «el Regne és enmig vostre». Però, alhora, aquest anunci té una projecció cap al futur. La mateixa oració del Parenostre ho suggereix clarament quan demanem: «vingui a nosaltres el vostre Regne». Crist no va definir mai el Regne, més aviat el va exercitar, el va viure en la seva persona. Per això deia: «Jo no puc fer sinó el que fa el Pare». I d'aquesta manera el Regne el suggereix amb les seves paràboles, i la seva mateixa vida.

El Regne és un do de Déu, que d'una banda demanem, però per una altra cal esforçar-se per entrar-hi i trobar el vestit apropiat per al banquet de noces. Dir «Regne de Déu» és dir Déu, o proclamar aquest Regne equival a assenyalar la persona del Crist.

Quan l'any 1929 hom crida com a proclamació i reparació a Pius XIè: «visca el Papa rei», es mostra a quins extrems pot conduir la ignorància dels textos i de la realitat cristiana més fonamental.

Aquest tema del Regne estava darrere d'algunes discussions del Concili Vaticà II, en la Constitució sobre l'Església, el decret sobre la llibertat religiosa, el pluralisme, la participació... I en alguna publicació sobre aquests temes, de gent contrària a aquests punts conciliars, es mostra el retrat d'un Crist, amb el títol: «Ells li han tret la corona». Altres records més penosos serien els referents als «guerrillers de Crist Rei». Matar en nom de Déu. Matar en nom de Crist Rei, en nom d'Aquell que ensenyava: «apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor». Fins on pot arribar l'home en el seu tancament de cor!

Amb aquests fenòmens o altres semblants es propicia que l'Església arreli en els espais de la política, de la cultura, de la societat... amb un tarannà de força física, de prepotència, de domini... I es dóna la paradoxa que sent la força autèntica de l'Església l'evangeli, hi hagi encara consciències dominades per la nostàlgia de la inquisició. Consciències que no arriben a dir: «visca el papa Rei», però gairebé. El crit se'ls fon a la gola. Consciències que encara tenen somnis de guerrillers, de desembarcar al costat del guerrer, espasa en mà, per imposar la fe. Però això sí: a la seva mida, i no a la de Crist.

Obliden els gestos de Jesús, que va rebutjar el títol de rei quan s'entenia en sentit polític, a l'estil dels «caps de les nacions». Però el reivindica durant la seva Passió, davant Pilat, que el va interrogar explícitament: «Tu ets rei?», i Jesús va respondre: «Sí, tu ho dius, sóc rei» (Jn 18,37), però poc abans havia declarat: «El meu regne no és d'aquest món» (Jn 18, 36).

«La reialesa de Crist és revelació i actuació de la de Déu Pare, que governa totes les coses amb amor i amb justícia. El qual encomanà al Fill la missió de donar als homes la vida eterna, estimant fins al suprem sacrifici i, al mateix temps, li va atorgar el poder de jutjar, des del moment que es va fer Fill de l'home, semblant en tot a nosaltres (cf. Jn 5, 21-22. 26-27). L'evangeli d'avui insisteix precisament en la reialesa universal de Crist jutge, amb la paràbola del judici final. Les imatges són senzilles, el llenguatge és popular, però el missatge és summament important: és la veritat sobre el nostre destí últim i sobre el criteri amb el que serem jutjats. "Vaig tenir fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir", etc. Forma part de la nostra civilització. Ha marcat la història dels pobles de cultura cristiana: la jerarquia de valors, les institucions, les múltiples obres benèfiques i socials. En efecte, el regne de Crist no és d'aquest món, però porta a compliment tot el bé que, gràcies a Déu, hi ha en l'home i en la història. Si posem en pràctica l'amor al nostre proïsme, segons el missatge evangèlic, llavors deixem espai a la senyoria de Déu, i el seu regne es realitza enmig nostre. En canvi, si cada un pensa només en els seus propis interessos, el món no pot menys d'anar cap a la ruïna». (Benet XVI)

Posar en pràctica l'amor, contemplar l'exemple del Crist; deixar que ell sigui el nostre pastor, i reposar en els prats de la seva paraula; deixar que ell faci néixer fonts tranquil·les al nostre espai interior, que restaurin les nostres forces, com ensenya el salm 22, que hem cantat com a resposta a la Paraula. Contemplar l'exemple del Crist, i posar en pràctica l'amor, el seu amor que està en mi, en tu... per l'Esperit que hem rebut. I obrar com ell va obrar. Com va obrar? Ho heu sentit a la primera lectura: «Jo mateix buscaré les meves ovelles, i en faré el recompte... Buscaré les perdudes, faré tornar la que se havia allunyat, embenaré les ferides, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia...».

Aquesta és la força de Déu, aquesta és la veritat del Crist, aquesta és la veritat del Regne. I el seu mirall l'hem de contemplar en el famolenc, l'assedegat, el foraster, en el nu, a la presó...

LA VEU DELS PARES

2011-11-20T00:00:00.002+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 34è durant l'any : Jesucrist, Rei de l'Univers

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre la carta al Romans
Déu ha arribat a lliurar el seu Fill. ¿I tu no pots donar-li el teu pa, a ell que s'ha lliurat per tu i s'ha fet matar? El Pare, a causa de tu, no l'ha estalviat, a ell, el seu propi Fill! I tu, amb indiferència, el deixes morir de fam, mentre que només ets capaç d'aprofitar-te dels seus béns i d'estar pels teus interessos.

S'ha lliurat per tu, per tu s'ha fet matar, per tu erra mendicant; el que tu li dones per ajudar-lo, ho prens dels seus propis béns., i àdhuc en aquestes condicions, no li dones res! No n'ha tingut prou de suportar la creu i la mort; ha volgut conèixer, a més, la pobresa i l'exili, ha volgut anar errant i nu, ha volgut ser abandonat a la presó i experimentar la ineptitud, per poder-te llançar així la seva crida. Si no em vols tornar l'equivalència del que he sofert per tu, tingues-me pietat a causa de la meva misèria, deixat doblegar per la meva feblesa i la meva presó. Si no vols ni donar-te a això, dóna't almenys a la meva modesta petició; no et demano res que et costi, sinó només pa, sostre, algunes paraules de consol.

Si no et quedes intractable, que el pensament del Regne del cel, que les recompenses promeses, que tot això, almenys, et faci millor. Tot això, ¿no ho vols tenir en compte? Aleshores, si més no, que el teu cor s'esquinci, simplement per instint natural, en veure'm despullat. Recorda't de la nuesa que per tu he sofert a la creu. Per tu he estat encadenat, per tu encara n'estic avui. Per tu he dejunat, per tu suporto encara ara fam. He conegut la set quan estava suspès a la creu, en tinc encara a través dels pobres a fi d'atreure't cap a mi i de fer-te humà enfront de la teva pròpia salvació.

Havent-te lligat d'aquesta manera per innombrables beneficis, et demano que m'ho tornis. No t'ho demano com un deutor, jo vull coronar-te com un benefactor i, a canvi d'aquests pobres dons, et donaré el Regne.

Si estic empresonat, no et forço a estirar-me tot trencant les meves cadenes. Només et demano una cosa: que vegis que estic encadenat a causa de tu; ja em serà suficient aquest favor i, en canvi, et dono el cel. Bé que t'hagi alliberat de les teves feixugues cadenes, en tindré prou que et dignis a visitar-me a la presó.
Podria coronar-te sense tot això, però vull ser el teu deutor, a fi que la corona et porti també confiança.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-11-20T00:00:00.000+01:00

Estimada Ma Lluïsa,

L'estrella del teu firmament d'aquest mes és l'«acollida». És un estel, la llum del qual és molt necessària. Avui parlem molt de l'acolliment, potser perquè el tenim poc arrelat en la nostra vida.

Em crida sempre l'atenció quan rebo una persona, o quan una o diverses persones són ben rebudes pels monjos, al monestir, que em donin les gràcies per l'acolliment. En temps passats no s'esmentava l'agraïment per l'acolliment. Un feia el que havia de fer: et trobaves amb algú, o el rebies, vivies aquesta trobada amb tota normalitat i venia el comiat sense més, o en tot cas amb un simple «gràcies», però sense l'afegitó d'aquest «per l'acolliment».

Avui vivim en una societat més inhòspita, en un temps sense temps. Tens una visita, i te n'està esperant una altra. Parles per una línia, i et truquen per l'altra. Has de posar data a l'agenda per a una trobada i passes més temps a determinar i posar-te d'acord a concretar la data que en la mateixa reunió. El món cada dia marxa per camins més complexos i difícils.

No és fàcil avui dia l'«acolliment» en aquest ambient de ritme tan trepidant. Perquè l'acolliment és rebre l'altre com a hoste: un acolliment personal. És rebre la persona de l'altre com a tal persona, per tant amb les seves preocupacions, els seus problemes, les seves alegries, o les seves penes. Rebre, i estar atent a allò que és i vol, i necessita aquesta persona. Això significa «tenir temps per a l'altre». Disposar del teu temps per acollir, escoltar, estar pendent de l'altre.

I hi ha en l'ambient aquestes frases tan sentides: «no tinc temps», «no et vull fer perdre el temps», «disposo de poc temps», «el temps és or». I el temps no és or. Perquè si el convertim en diners, la meva consideració sobre l'altre ja canvia. La meva acollida no pot ser pel que «té» la persona. Una acollida autèntica no pot estar en la línia dels diners, sinó en la línia de la persona com a tal. Però, en qualsevol cas, no oblidar que tinc davant meu una persona.

I precisament tenim el temps per desenvolupar la nostra vida com a persones. I si el nostre temps no està projectat en aquest camí de la persona, el temps es desvirtua, es perd. Per això es diu que vivim en el temps sense temps. Gastar el temps acollint una persona, amb aquesta idea d'entrar en el seu misteri, és posar-se en camí de desenvolupar i aprofundir el teu propi misteri.

Potser ens vol cridar l'atenció la Paraula de Déu sobre aquest punt quan Crist parla de l'acolliment al final dels temps: «Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir, malalt, o a la presó, i vinguéreu a veure». (Mt 25,31-46) Crist s'identifica amb cadascuna d'aquestes persones la vida de les quals està subratllada per algun tipus de problema humà. I em suggereix com he de posar-me davant del misteri de cadascuna d'aquestes persones. O diria, parlant de manera més general: Crist em fa una invitació molt clara, molt viva a estar obert, en una escolta vital davant del misteri de la persona que tinc davant en qualsevol circumstància.

Gràcies M. Lluïsa per recordar l'actualitat d'aquesta paraula, "acolliment" que porta tancat tot un misteri de llum. Una abraçada,

+ P. Abat

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

2011-11-13T12:49:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)

Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».

És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?

Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».

Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).

«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.

Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».

I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.

Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.

Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)

Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.

LA VEU DELS PARES

2011-11-13T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu
Fixeu-vos com l'amo mai no exigeix res immediatament. Després d'haver confiat la seva vinya als vinyaters, se'n va de viatge; igualment aquí també s'allunya després d'haver confiat els talents, sempre per mostrar-nos la seva immensa longanimitat. Al meu entendre, en aquesta paràbola, el Senyor es refereix a la seva resurrecció. No parlem ja de vinya ni de vinyaters: tots som treballadors. Ell no s'adreça únicament als caps del poble, ni tan sols als jueus, sinó a tothom, sense excepció. Els qui li presenten llurs guanys reconeixen, agraïts, allò que ve d'ells i el que ve de l'amo. L'un diu: «Senyor, m'havíeu confiat cinc talents». L'altre: «I a mi, dos». Reconeixen que han rebut d'ell el capital per a fer negoci i li manifesten el seu agraïment; en definitiva, tot ho atribueixen a la seva bonesa. ¿Què els respon l'amo? «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Estiguem atents a aquestes paraules. Mentre tenim temps, treballem per la nostra salvació, prenguem oli per a les nostres torxes, fem rendir el nostre talent. Perquè si som mandrosos i ens passem la vida sense fer res, ningú no ens tindrà compassió allà, per molt que plorem. També el qui es va presentar al banquet sense vestit de noces es va condemnar ell mateix i res no el va poder salvar. El qui va retornar l'únic talent que li havia estat confiat també sofrí la condemnació. Així mateix, a aquelles noies, no els va servir de res d'estar-se trucant a la porta. Ja que nosaltres ho sabem, posem els nostres talents, el nostre zel, el nostre crèdit, tot el que tenim, al servei del proïsme. Perquè talent vol dir les qualitats que té cadascú, l'autoritat de què frueix, les seves riqueses, l'ensenyament que pot donar i qualsevol altra cosa per l'estil. Que ningú no digui: «Jo només he rebut un talent; per tant, no puc fer res». Amb un sol talent podeu fer coses dignes d'elogi. Perquè, al capdavall, no sou pas més pobres que aquella vídua de l'evangeli.

Res no és tan agradable a Déu com viure al servei de tothom. Si ens ha donat la paraula, les mans, els peus, la força corporal, la intel·ligència i el seny és perquè els posem al servei dels nostres germans en bé de la nostra salvació i la d'ells.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-11-13T00:00:00.000+01:00

Estimat Carles,

Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.

L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».

Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.

És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.

Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.

Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.

Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2011-11-06T00:00:00.001+01:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 32è durant l'any (Cicle A)

Dels escrits de Metodi d'Olimp, El banquet (Sources Chrétiennes 95,169-175)

El text evangèlic que compara el Regne del cel a deu noies que sortiren a rebre l'espòs, ens vol fer comprendre que totes deu van voler seguir el mateix camí, que totes deu tenien unes disposicions anàlogues, que totes havien escollit el Crist per Espòs. Però, al moment de sortir al seu encontre, ja no es trobaven en les mateixes condicions. Les unes s'havien proveït del necessari per anar alimentant abundosament les seves torxes perquè poguessin resplendir sense minvar. Les altres, en canvi, per negligència, només s'havien preocupat del present. Les unes van guardar purs els seus cinc sentits —que són anomenats les portes de la Saviesa—, les altres, en canvi, els abandonaren a tota mena de faltes i de vicis. Per això van ser excloses de les estances divines.

I com que hi ha una puresa dels ulls, una de les orelles, una de la llengua, i una de cadascun dels altres sentits, la noia que s'ha mantingut fidel ha restituït intactes al Crist les cinc «portes» de la seva sensibilitat, i a través de cadascuna resplendeix el seu amor com una torxa radiant. La nostra torxa té cinc flames, perquè el nostre cos és per a l'ànima com una torxa nupcial mentre fa camí cap a l'encontre del seu Espòs, el Crist, el dia de la resurrecció. I el cos, encara, fa resplendir a través dels cinc sentits l'esclat lluminós de la seva fidelitat. El Crist mateix ens ho ha ensenyat en dir: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria ja veure-la cremar!». La terra designa el cos, que ell voldria veure, segons el seu ensenyament, abrusat sense trigança com una flama ardent. L'oli ha de ser assimilat a la saviesa i a la justícia: si l'ànima les difon generosament, si fa que tot el cos se'n beneficiï, aleshores brolla i s'enlaira, inextingible, «aquesta claror davant els homes» que dóna tot el seu esclat a les bones obres i que glorifica el Pare del cel.

Que les bones obres, doncs, i la Saviesa ens forneixin abundosament l'oli pur perquè, si l'Espòs trigava, les nostres torxes no s'apaguin.

La trigança de l'Espòs és el termini que se'ns concedeix abans de la vinguda del Crist. Però, finalment, el crit es farà sentir: «L'Espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!». I nosaltres, «els qui vivim», —és a dir, les nostres ànimes amb els cossos que haurem recobrat— anirem a l'encontre del Crist, amb les torxes a punt, radiants amb l'esclat d'una llum celestial.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-11-06T00:00:00.000+01:00

Estimada M. Lluïsa,

Vaig rebre la teva carta, com sempre plena d'entusiasme. Una carta escrita a mà que porta sempre el millor sabor del cor. El teu cor vibra, i alhora vibra la mà lliscant amb goig a través de la blancor immaculada del paper. Però, a més, hi ha altres motius de goig al teu escrit: «Dono moltes gràcies a Déu pel do de la consagració religiosa contemplativa, per la vida de comunitat fraterna. Saps que sóc molt sensible i em costa renunciar, morir i lliurar-me totalment al servei de les meves germanes, acceptant cadascuna tal com és. Pateixo i procuro ficar-me aviat dins la «cel·la interior», estimant l'Amor. La Lectio m'ajuda molt. Són moments de molta intimitat amb Jesús, i això em produeix pau i agraïment i, sobretot, goig espiritual. Estic en l'etapa final de la meva vida i he fet l'ofrena a Déu de tot el que pugui passar en els anys que Ell vulgui donar-me de vida. Estic a les seves mans».

Moltes gràcies per aquest testimoni tan preciós, que també per a mi és un veritable estímul per a estimar més la meva vida religiosa, per renovar també els meus esforços en la recerca de Déu, que és, jo crec, la tasca més important i més apassionant d'una vida religiosa. D'altra banda crec que aquest extens escrit de la teva carta posa en relleu que romans en l'esforç de mantenir encès el llum en l'espera del Senyor. Estem en l'etapa final de la vida. Sí. Però renovar dia rere dia la consagració a Déu, tenir cura de la sensibilitat en l'escolta de la Paraula del Senyor, i en la relació amb les germanes de comunitat, són les beceroles de la vida religiosa. És estar esperant l'Espòs amb una bona reserva d'oli per a la llàntia.

No és gaire fàcil avui, i crec que mai no ho ha estat, la vida en una comunitat. Això apareix avui molt clar mirant la societat. La comunitat familiar viu greus problemes de relació i de convivència: la relació entre els esposos, la dels pares amb els fills, en fi, tota relació en un grup humà sigui de molts o de pocs membres. És fàcil veure aquesta problemàtica quan es contemplen tants trencaments i separacions en les relacions humanes. Es pot pensar, i crec que molts ho pensen, que en una comunitat religiosa és més fàcil, que el difícil és aixecar-se molt d'hora, o viure en clausura, o portar una vida sòbria en dinars o oci. Però no és així. El més difícil és portar una vida seriosa, amb una riquesa humana i espiritual en la vida comunitària. I si es considera que el sentit de la vida religiosa és cercar l'Altre, és la recerca de Déu, en el si de la comunitat, encara es fa més patent el principal i fonamental que és, per sobre de tota la resta, tenir habitualment una bona vivència comunitària, que és per on ha de passar la recerca de Déu.

Aquesta és una saviesa que es necessita avui de manera especial. Una saviesa que està al nostre abast, però que també se'ns exigeix desitjar-la, buscar-la, exercitar-nos en ella; mai no serà una cosa que se'ns imposarà des de fora. És un do, però també s'ha de merèixer, s'ha buscar, he de fer un esforç perquè d'alguna manera il·lumini els meus passos.

Lluïsa, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Molt apropiat per als qui estem en aquest mateix camí de consagració religiosa, però també, per descomptat, per als qui no hi estan, però que, no obstant això, els pot fer molt bé prendre nota d'aquests apunts preciosos de la teva carta. Una abraçada,

+ P. Abat

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

2011-11-02T12:48:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25,6.7-9; Sl 26; 1Te 4,13-18; Jo 11,17-27

«L'obra d'amor, que consisteix a recordar un difunt, és l'obra d'amor més desinteressada, més lliure i més fidel de totes, escriu Kierkeegaard. La més desinteressada perquè el difunt no pot correspondre a l'elogi, ni tornar el que se li fa». Per això diu el llibre dels Macabeus: «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin alliberats dels seus pecats». «És una pregària pels nostres "parents de la terra"» diu també Kierkeegaard. Tots tornem a la terra. Tots som terra, pols, com se'ns recorda el Dimecres de Cendra, cosa que fàcilment oblidem.

Aquest punt ens torna a recordar la saviesa de la Regla de sant Benet quan ens proposa els 12 graons de la humilitat. Humilitat és una paraula relacionada amb «humus». És rebaixar-se fins a allò que som: humus, terra. Així comença el nostre camí en aquesta terra. Però necessitem llum per al camí. És la llum que proclama el salm: «El Senyor m'il·lumina i em salva. El Senyor és la defensa de la meva vida».

Ell és qui primer fa el camí amb la llum de la veritable saviesa, fet home, humiliat, fins al no-res, per ser després glorificat. Per això podrà dir a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen mi, encara que morin, viuran, i els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més».

Perquè creure en Crist, és obrar com ell obrà, viure com ell va viure; per això des del cim de la seva humiliació, i abans de la seva glorificació, lliurà el seu Esperit, l'Esperit que serà vessat sobre tota carn. L'Esperit que ens dóna saviesa i força per fer el camí d'aquesta vida des de l'humus, des de la terra humil, des d'una humiliació que és moderar els desitjos com el nen a la falda de la mare. I això és morir, certament, viure els graons d'humilitat de la Regla, sobretot el 6è i el 7è, que acaben amb la paraula: «m'ha fet bé que m'hagueu humiliat, així he après els vostres manaments».

I el primer manament és el de l'amor. L'amor que és la manifestació de tota la vida de Jesús, revelació del Pare que és Amor. «Només la vida d'aquest amor que s'humilia pot mostrar la veritat de la nostra fe en la resurrecció», com diem en la pregària col·lecta d'avui. Però la veritat d'aquesta fe és alhora vida, és anar experimentant en aquest camí de la vida la transformació del nostre ser: enlairant-nos des de la nostra humiliació, però recolzats i embolcallats en la força d'amor que ens ve de Déu. Només qui va tenint aquesta experiència en la seva vida d'un canvi profund en el seu ésser té veritable fe, una fe viva en la resurrecció de tots els homes, perquè la va experimentant en les dificultats, en els obstacles que troba i la va vencent des de la prostració en l'humus, des de la pols, fins a l'elevació a una nova criatura. I la ferma esperança de pujar a la Muntanya, on el Senyor prepara el banquet per a tots els pobles. Per aquest camí ens ha donat el seu Esperit. «El Senyor ens il·lumina i ens salva».

Per això pot escriure Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador, i llavors, intrèpid, contra no importa qui, home o diable, lluita, tenint Crist al seu costat».

Celebrar l'Eucaristia per tots els difunts és per a nosaltres l'oportunitat d'incorporar-nos al banquet messiànic, el banquet al qual van entrant els difunts. El Banquet de la Bellesa. El banquet on ja no hi ha dol, ni llàgrimes, ni oprobis, ni humiliacions. El banquet de l'alegria.

El banquet és l'espai on més propers estem dels dos pols: la humiliació i la glòria. L'Eucaristia és el temps on se'ns dóna l'oportunitat de contemplar la humiliació i la glorificació. L'Eucaristia és el Banquet de la Bellesa.

Nosaltres som humils, vulguem o no. La nostra condició humana és fràgil. Ho sapiguem o no, ho vulguem o no, els graons de la humilitat de la Regla de sant Benet són la veritat. La veritat que contemplem en Crist en aquest Misteri de la seva vida, mort i resurrecció. D'humiliació i de glorificació.

Nosaltres hem d'entrar-hi des de la nostra condició humana, des de la nostra pobresa, des del nostre fang, i deixar que ens agafi el Misteri, i deixar que la força d'aquest Misteri ompli tota la nostra existència. D'aquesta manera creixerà la nostra esperança de sumar-nos un dia al Banquet de la Bellesa.

Escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «La bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i somiar el futur. La bellesa de les coses creades no pot saciar del tot i suscita l'arcana nostàlgia de Déu».

Gustar la vida, endinsats en la nostra condició fràgil, de fang, però somiant amb el futur, el veritable Banquet de la Bellesa, sense vels, ni oprobis.

El salmista diu que només demana una cosa al Senyor, i això busca: «viure a la casa del Senyor tota la vida, contemplant la seva bellesa». Nosaltres, avui demanem dues coses en una de sola: aquesta contemplació de la Bellesa per als germans que ens van deixar, i la mateixa contemplació per als qui encara estem en camí.

TOTS SANTS

2011-11-01T12:47:00.000+01:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12

Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».

Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.

En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.

«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»

La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.

El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.

Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».

Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.

Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.

Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».

És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».

LA VEU DELS PARES

2011-10-30T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI

Diumenge 31è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe

Per tal que ens pugueu sentir millor, sembla que us dominem des del nostre lloc elevat; i, amb tot, sou vosaltres els nostres jutges, i nosaltres, situats en aquest lloc, som jutjats per vosaltres. Ens anomenem mestres, i amb tot, no volem ser considerats com a tals. Això és perillós i està prohibit per la paraula mateixa del Senyor: «No us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, el Crist». És perillós haver d'ensenyar als altres. Ser deixeble, en canvi, quina seguretat! És menys exposat escoltar la paraula de Déu que no pas predicar-la. El qui escolta resta en la pau i —com diu sant Joan— s'alegra de sentir la veu de l'espòs.

L'Apòstol havia hagut d'assumir, per necessitat, el càrrec de mestre. Escolteu el que diu: «És amb feblesa, amb temor i tot tremolós que vaig presentar-me a vosaltres». És, doncs, més segur, tant per a nosaltres que parlem, com per a vosaltres que escolteu, el fet de considerar-nos junts com a deixebles d'un sol Mestre. Sí, és més segur, i també més avantatjós que ens escolteu no com si fóssim els vostres mestres, sinó com a condeixebles. Vegeu si no tenim motius per a estar inquiets, ja que l'Escriptura ens diu: «Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, perquè tots ensopeguem sovint». I, ¿qui no tremola en sentir l'apòstol Jaume que ens diu: tots? ¿I què diu després? «Si algú no ensopega parlant, és un home perfecte». ¿Qui gosarà considerar-se perfecte? El qui escolta no s'equivoca; però el qui parla, encara que no desbarri —cosa ben difícil—, amb tot, sofreix i té por de no equivocar-se. Ens cal, doncs, no sols escoltar els qui parlen, sinó compadir-los, ja que ho fan tremolant.

Així, quan els qui parlem diem «una» veritat —com tota veritat procedeix d'aquell que és «la» Veritat—, vosaltres lloareu el Senyor i no nosaltres. Però si desbarrem, —som homes—, vosaltres pregareu a ell per nosaltres.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-10-30T00:00:00.000+02:00

Estimat Ramón,

A la teva carta em recordes un dels textos més bells de la Bíblia per a mi, un text profundament consolador, un text com cap altre per despertar el nostre amor a un Déu que és amor, i que es manifesta així: «El Senyor, el teu Déu és enmig teu, com a poderós salvador. Ell exulta de goig per tu, et renova pel seu amor; dansa per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa». (Sof 3, 17)

Si creguéssim de cor les paraules profètiques de Sofonies, no tindrien raó de ser les paraules també profètiques de Malaquies que escoltem el diumenge 31 de durant l'any: «Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s'han allunyat. Per això jo faré que tot el poble perdi l'estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat. No tenim tots un mateix Pare? No ens ha creat el mateix Déu? Llavors, per què som deslleials els uns amb els altres?»

I aquestes paraules les aplica l'Escriptura als dirigents religiosos del poble. Són paraules molt dures. Però, malauradament, l'oïda pot acostumar-se a tot i fer-se insensible a allò de més elevat i sagrat. Lamentablement, aquí podem trobar arrels de moltes actituds agnòstiques i atees.

Qui pot rebutjar aquest Déu de Sofonies? Un Déu que renova el seu amor, de tal manera que dominat pel vertigen de tant amor es revesteix de la nostra feblesa humana, per fer més eloqüent i visible la seva dansa i la seva festa al cor de la humanitat, i en el cor de cada home.

Qui pot creure en el Déu que prediquen els dirigents que ensenyen la Llei religiosa? Un Déu que capriciosament fa distinció de persones, un Déu que despulla d'humanitat.

Però a la Sagrada Escriptura no hi ha contradicció. La contradicció ve del nostre pecat, del nostre afany de poder, de diners, o del nostre orgull. L'epístola de sant Jaume ens torna a recordar aquesta contradicció: «No comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones». (Jm 2,1 ss) Necessitem molt l'aire fresc de la no marginació, que es dóna a tots els nivells, i en tots els terrenys, en aquesta societat que hem estat anomenant del benestar, quan era benestar per a una minoria, i que portats per la inèrcia material d'aquest benestar uns pocs s'esforcen a créixer a costa de la misèria o de la humiliació de molts.

Ens preguntem, desorientats, que està passant en aquesta societat embogida, ens preguntem pels camins de sortida, a la recerca de llum, i no es percep més que foscor, confusió. Déu també preguntarà al cor de cada home i cada dona d'aquesta humanitat que està succeint a la superfície de la nostra vida. Déu està intentant renovar el seu amor dins nostre, per incorporar-nos a la seva dansa de festa, que passa per aprendre la tornada d'una cançó: «El qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Però l'oïda de l'home s'ha tornat dura i difícilment connecta amb el més genuí del seu cor. No obstant això, Ramon, és bo recordar avui a la humanitat el Déu de Sofonies. Una abraçada,

+ P. Abat

SANT SIMÓ I SANT JUDES, APÒSTOLS

2011-10-28T12:46:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ef 2,19-22; Sl 18; Lc 6,12-19

«Sortia d'ell un poder que curava tothom»

Per això, qui coneix Jesús vol tocar-lo. Però ara, com podem tocar-lo? «Jesús se n'anà a la muntanya a pregar i passà tota la nit pregant Déu». No és precís que pugem a la Pena, però si que és necessari pregar amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot l'esperit per arribar a tocar Déu.

«Jesús de dia crida els seus deixebles». Avui ens crida a nosaltres. Cadascú de nosaltres som una pedra de l'edifici construït sobre el fonament dels apòstols, i som enviats com a testimonis de Crist en el nostre món. En una comunitat monàstica Déu resideix per la presència de l'Esperit. I cada monjo és testimoni de Crist, de la seva vida, de la seva mort i de la seva resurrecció. Cada cristià és enviat a fer de la seva vida un signe de Crist en l'edifici espaiós que és l'Església. Però, més encara en els nostres dies, el cristià és enviat a esdevenir testimoni, a manifestar el toc de Déu, dintre de la societat i la cultura actual.

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-10-23T12:45:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40

L'essència del cristianisme

Estimar és allò de més fontal, allò de més bàsic, de més genuí, el codi genètic, la marca registrada, per al cristianisme: Què pot ser sinó l'amor?

Sobre totes les coses cal estimar. Sobre tota la nostra vida, les nostres accions, les nostres paraules cal l'essència, el color, la bona olor del Crist, l'amor que ens ha estat vessat i que nosaltres no podem retenir-lo. Déu s'ha fet home per a seduir-nos, em deia ahir un monjo. I, en la mesura que ens deixem seduir per Jesús podrem estimar Déu i els altres.

Tota la persona sencera i unificada, és a dir el cor, l'ànima i el pensament cal que abandoni els ídols tan preciosos que de segur tenim, en els quals vivim acostumats, fets per les nostres mans o de pensament. Que els deixi, i que estimi Déu. Jesús també ens diu. «Estima els altres com a tu mateix». I, jo em pregunto: Tal vegada si no estimes és perquè tampoc t'estimes a tu mateix?

I és impossible viure sense amor, sense estimar. L'amor és la clau de volta que cohesiona la vida del qui vol seguir Crist. El monjo ho té fàcil, aparentment, perquè té un termòmetre posat a la porta del cor. Per què? Sí, té el termòmetre de l'escolta i l'obediència: si escoltem i obeïm això vol dir que estimem Déu.

Moltes persones són maltractades, estan necessitades d'amor. Com a conseqüència de la crisi, augmenta el nombre de persones en situació de pobresa. Són els immigrants, les viudes i els orfes del nostre temps. Estimar Déu amb tot el cor és posar el nostre cor en la ferida oberta del necessitat. De nosaltres: Qui no dinarà avui? Doncs posa també els ulls del teu cor en les mancances dels altres. L'amor es torna pa de cada dia.

Amb l'ajuda d'uns i d'altres podrem expandir el missatge de l'essència del cristianisme. Aquesta diada del Domund ens recorda també l'obligació que tenim d'ajudar l'església missionera perquè la fe en Crist pugui ser propagada a tots els pobles. Especialment entre els més necessitats d'amor, fe i esperança.

Res serà capaç d'allunyar-nos de Déu si estimem sense mesura. I així serem capaços d'esperar del cel Jesús, que ens salvarà, en el judici que ha de venir. No anteposis res a l'amor del Crist (cf. RB 4,21). Estimar és l'essència del cristià.

LA VEU DELS PARES

2011-10-23T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY

Diumenge 30è durant l'any

D'un sermó antic «Sobre l'amor a Déu i al proïsme»

Parlaré a la vostra caritat d'aquella caritat de la qual Jesucrist afirma: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I els va manar això perquè «tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d'aquests dos».

Hem d'estimar Déu i el germà, perquè «el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar». Estimeu-vos, doncs, germans caríssims, estimeu els vostres amics, estimeu també els vostres enemics. ¿Què hi podeu perdre cercant d'estimar molt? El Senyor ens diu a l'evangeli: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». Recordeu-vos de com ens ha estimat el mateix Senyor que ens va manar d'estimar-nos els uns als altres. Va estimar els seus deixebles, que el seguien sempre com a companys. Va estimar els seus enemics, els jueus que el perseguien. Va predicar als deixebles el Regne del Cel. Aquests el van escoltar i, deixant-ho tot, el seguiren; i els digué: «Vosaltres sou els meus amics, si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo». Eren, doncs, els seus amics els qui obeïen fidelment els seus manaments. També va pregar per ells quan deia: «Pare, vull que els qui m'heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'heu donat, perquè m'estimàveu des d'abans de crear el món». Però, ¿per què va pregar pels seus amics i no va esmentar en canvi els seus enemics?

Feu atenció i escolteu! Durant la seva passió, veient els jueus plens de crueltat en contra d'ell i sentint-los cridar de pertot arreu que el crucifiquessin, va fer un gran clam i va dir: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». Com si digués: llur malícia els ha obcecats, que la vostra clemència els perdoni. I la seva invocació al Pare no fou debades perquè ben aviat molts jueus cregueren en ell i, esdevinguts creients, begueren aquella sang que tan cruelment havien vessat, i els qui abans li eren adversaris i perseguidors, es convertiren en seguidors.

Aquest és el camí que ens va fressar Jesucrist. Seguim-lo també nosaltres, altrament, el nostre nom de cristians seria una mentida.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-10-23T00:00:00.000+02:00

Estimada Anna,

Moltes gràcies per la teva visita de fa uns dies al Monestir. Són visites que s'agraeixen molt; i molt més quan vas preferir passar el temps de la visita del grup, parlant amb mi de temps passats, d'aquells anys primers al poble. Perquè són records no per a la nostàlgia, sinó per a renovar el nostre agraïment a allò rebut en aquells anys feliços, del poble, de la família, dels amics, que són, diria jo, la base o les arrels del que és ara la nostra persona.

Em va commoure profundament saber alguns detalls de la manera de ser dels meus pares, que jo desconeixia. Em va commoure tornar a recordar aquells temps difícils, en què moltes persones havien de sortir del poble per anar endavant en la vida. Per cert, una gran majoria venia a Catalunya, i de la qual sempre vaig sentir parlar molt bé, pel treball i l'acollida.

Hi ha qui diu que hi ha cicles en la naturalesa, en la vida de la societat. Així ho sembla. I passa que un té la impressió que tornem a tenir temps difícils, temps molt difícils, que ja ho són per a molts. Situacions difícils, que uns viuen al seu poble o a la seva ciutat, i altres havent de marxar lluny dels seus.

I en aquesta situació la Paraula de Déu ens recorda unes obligacions greus que hem de tenir en compte: «no maltractis ni oprimeixis els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants. No maltractis cap viuda ni cap orfe. Si prestes diners als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos». Aquesta és l'actualitat avui dia, però en sentit «positiu», és a dir: que s'oprimeix i maltracta l'immigrant, que s'explota vídues i orfes, i que la usura dels préstecs de diners fa tremolar tota la societat, si més no la societat anomenada occidental o del «primer món», perquè l'altra, jo crec que ja no té energia ni per tremolar.

I hom es pregunta per la força d'aquesta «teranyina d'injustícia» que ens envolta, quan tot es justifica. I sembla no passar res: la notícia a la premsa que certes persones que han estat en primer pla de la societat es retiren o les fan retirar, però, això sí, folrades de milions, com un bon fons de pensió, o la notícia a la premsa, encara que més discreta, dels qui engreixen les llistes d'espera, o les cues d'espera per menjar, però en aquest cas «d'espera». Perquè l'esperança és l'últim que es perd, com l'instint de viure. Immensa tristesa.

També diu la Paraula: «si criden a mi jo els escoltaré, perquè jo sóc compassiu».

És clar que en aquesta societat ja s'ha intentat, i s'intenta, primer, desterrar Déu. Perquè els crits no vagin enlloc. Perquè ningú escolti. Però els camins de Déu són molts, i inescrutables. I l'home neci no pot tapar, ni eliminar Déu, perquè Déu és la Vida. I són molts i diversos els camins a través dels quals pot manifestar la seva compassió.

Moltes gràcies Anna per la teva visita, pels records dels altres temps passats, i que m'obren també a ser més conscient del que avui estic i estem vivint. Una abraçada,

+ P. Abat

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

2011-10-12T12:44:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28

Estimats germans,

Les poques paraules de l'Evangeli d'avui diuen molt: Jesús, Maria la Mare, i nosaltres. Escoltar, actuar, viure. Escoltar Jesús, actuar i viure com Maria.

Una dona senzilla del poble queda impressionada per Jesús i fa un elogi de la seva mare. Jesús aprofita aquesta lloança per dedicar una benaurança als «qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».

Maria és gran per ser la Mare de Jesús, però encara ho és més per la seva fidelitat a la Paraula de Déu. Els vincles familiars són bons i uneixen, però són millors els vincles espirituals que s'estableixen amb el Senyor. Ell ens dóna la dignitat de germans i amics seus: «Els meus germans són els qui escolten la Paraula de Déu i la compleixen. Vosaltres sou els meu amics». Maria «conservava totes aquestes coses en el seu cor». És a dir, escoltava, meditava, assimilava, i complia la voluntat de Déu. Per això, l'evangelista Lluc presenta la Mare de Jesús com una dona «feliç perquè ha cregut».

La Regla de sant Benet, que és norma de vida per als monjos, comença dient: «Escolta, fill, les Paraules del Mestre». I continua amb una idea molt expressiva: «Para-hi l'orella del cor». Que vol dir: escolta amb confiança i amor, amb disponibilitat i ganes d'aprendre, acollint amb gust, i estimant allò que s'escolta. El cor, segons les Sagrades Escriptures, és el centre de les activitats conscients, intel·lectuals i afectives.

Déu ens parla en la Bíblia. La seva lectura ens familiaritza en la Paraula de Déu que ens convida a examinar les nostres actituds. Déu ens parla en les persones que, essent un instrument de la seva veu, ens ajuden a créixer en la fe, a progressar en la fidelitat, i a madurar pel seu amor.

Penso que Jesús avui ens fa dues invitacions. Per una part, cercar el silenci per poder acollir la Paraula, callar quan sigui necessari, apartar-se dels sorolls exteriors si volem centrar la ment i unificar l'esperit. Per l'altra part, estar atents a les paraules de les persones que ens parlen, respectant les diferents opinions, i establint un diàleg fecund i constructiu.

La veritable saviesa i, per tant, la veritable benaurança, la tindrem si, com Maria, sabem escoltar Déu amb fe, confiança i obediència. La resta, tota la resta, és secundari. «Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-10-09T12:43:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 25,6-10a; Sl 22; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Estimats germans i germanes,

L'apòstol Pau sap viure «enmig de privacions i en l'abundància; està avesat a tenir de tot i a trobar-se mancat d'allò que necessita». La seva vida consisteix a donar-se totalment sense mesurar esforços ni sacrificis Nosaltres, encara que tinguem de tot, cerquem allò que necessitem: Crist, el Bon Pastor, que «ens guia pels camins segurs per l'amor del seu nom». Quan ens donem totalment perquè responem amb confiança i promptitud anem al seu banquet on som invitats a entrar amb el vestit adient i la conducta exigida.

La Sagrada Escriptura parla sovint de la nostra relació amb Déu en forma de banquet de noces, on s'hi celebra l'estimació, l'amor, que és la font dels bens millors. Es tracta de la relació nupcial d'amor entre Crist i l'església, entre Crist i l'ànima. El misteri de l'aliança expressa la relació entre Déu que crida amb la seva Paraula i l'home que respon. Estem cridats a conformar-nos a Crist i a ser transformats per Ell.

Com els convidats de la paràbola, refusem la invitació perquè estem massa preocupats per les nostres coses: l'ascens professional, el poder que dóna prestigi, el diner que pretén solucionar-ho tot, els projectes immillorables. Oblidem sovint que la Paraula de Déu, que ens invita a les Noces, és la solució als problemes de la vida quotidiana, una resposta als interrogants, un eixamplament dels valors, i una satisfacció de les nostres aspiracions (cf. Verbum Domini, 23). Som lliures d'acceptar o no. Però la llibertat té un preu que pagar i unes conseqüències que no solem prevenir. Hi ha quelcom en nosaltres que ens fa desaprofitar les ocasions que el Senyor ens presenta per ser-li més fidels. Crec que no es tracta només de llibertat, sinó de fe i de confiança. Quan fem la voluntat de Déu, per incomprensible que sembli, mai ens equivoquem. Un fill sap que el seu pare li donarà lo millor. Encara així, pot no acceptar-ho mogut pel desig de cercar per ell mateix allò que vol. Però la Paraula de Déu no va en contra dels desigs autèntics, ni els arracona, sinó els il·lumina per tal de trobar l'autèntica felicitat i compartir-la, com en un banquet compartim el menjar i la beguda.

Déu truca una vegada i un altra a la nostra porta. Hi ha massa soroll per sentir-lo? El soroll de vegades és un refugi on amaguem les nostres pors. Tenim els ulls fixos en les coses que s'esvaeixen com el fum? Necessitem pregar més. Ens considerem indignes? La misericòrdia de Déu és més gran que la nostra feblesa. Som missatgers de pau i d'esperança? «El banquet és a punt, aneu. convideu a la festa tothom que trobeu». Molta gent desorientada que no troba sentit a la seva vida, retrobarien la pau i l'esperança si descobrissin l'Eucaristia, si es sentissin estimats per nosaltres, si contemplessin que el nostre vestit està net i és digne d'uns fills autèntics del Pare.

Com ha de ser el vestit per poder participar de la festa? No es refereix a una corbata més o menys vistosa, ni a la qualitat ni al preu, ni a dos centímetres de més en el nostre hàbit de monjo. De quin vestit es tracta? El de la disposició interna, de la conversió personal i sincera a Déu. Tothom es cridat, però és rebutjat aquell qui no participa amb les degudes disposicions personals. Escriu sant Pau: «Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor» (Rm 13,14). «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). «Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència. Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Aquestes paraules ens ho diuen tot.

Senyor, volem repetir les paraules del salmista per tal que es gravin dins nostre: «La vostra bondat i el vostre amor ens acompanyen tota la vida». Alimentats i enfortits amb la Paraula i el Pa de l'Eucaristia, que ens ha de fer «sol·lícits i constants en la pràctica del bé» (oració col·lecta), podem dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces».

LA VEU DELS PARES

2011-10-09T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 28è durant l'any

Sermons sobre els Evangelis, de sant Gregori el Gran, papa (38,2-3.9)

Déu Pare va celebrar les noces del seu Fill quan li va unir la naturalesa humana dins les entranyes de la Verge, quan va voler que el qui era Déu des d'abans de tots els temps es fes home en arribar la plenitud del temps.

Però, com que la unió nupcial sol realitzar-se entre dues persones, ben lluny de nosaltres pensar i creure que la persona de Déu i la de l'home, el nostre Redemptor, Jesucrist, siguin dues persones unides; perquè nosaltres confessem que en ell hi ha dues naturaleses, però no acceptem que estigui compost de dues persones.

Per tant, amb més claredat i certesa podem dir que el Pare va celebrar les noces del seu Fill, el Rei, quan pel misteri de l'encarnació es va unir a la santa Església; i el si de la Verge Maria fou la cambra d'aquest espòs; per això diu el salmista: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra».

En efecte, va sortir, com un espòs de la cambra, Déu encarnat, quan, per unir-se a l'Església, va sortir del si immaculat de la Verge. I va enviar els seus homes a avisar els convidats. Els va enviar una primera vegada, i després una segona vegada, perquè va fer predicadors de l'encarnació del Senyor primer els profetes i després els apòstols. Així va enviar els seus homes dues vegades, perquè a través dels profetes va anunciar l'encarnació de l'Unigènit com un esdeveniment del futur, i pels apòstols com un fet ja realitzat.

Els qui, per la gràcia de Déu, heu entrat a la sala del convit, això és, a la santa Església, examineu-vos amb tota cura, no sigui que el Rei, en entrar, us hagués de retreure que no porteu vestit de noces. ¿Què penseu que significa, germans, el vestit de noces? No pot tractar-se del baptisme o de la fe, perquè si heu entrat a la sala del convit, vol dir que teniu fe i que esteu batejats. Així, doncs, sembla que pel vestit de noces hem d'entendre la caritat. Així, entra al convit sense vestit de noces el qui, entrant en l'Església té fe però no té caritat. Amb raó, doncs, anomenem la caritat vestit de noces perquè aquesta és la que va tenir el nostre Creador quan va venir a unir-se a la seva Església, ja que tan sols l'amor de Déu va fer que el seu Unigènit s'unís les ànimes dels homes elegits, i per això diu sant Joan: «Tant va estimar Déu el món, que ens va donar el seu Fill unigènit». Per tant, el qui per la caritat ha vingut als homes, ha deixat ben clar que aquesta mateixa caritat és el vestit de noces. Així, qualsevol de vosaltres que, formant part de l'Església, creu en Déu, ja ha entrat al convit de noces; però no hi ha vingut amb vestit de noces si no guarda el do de la caritat.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-10-09T00:00:00.000+02:00

Estimat Miquel,

Veritablement segueix el calor de l'estiu encara que hagi començat la tardor. Cal mirar per la finestra i no pel calendari. Tens raó. Potser perquè encara continua aquesta calor m'escrius amb un caire ardent, i una forta lamentació d'aspectes negatius de l'Església: «si l'Església ha de seguir endavant no serà per “aquests”, n'estic segur, sinó pels veritables deixebles que ho sacrifiquen tot per viure i ensenyar l'evangeli».

Miquel, si l'Església ha de seguir endavant, no serà per “aquests”, que, lamentablement, desfiguren el rostre de l'Església, però tampoc pels veritables deixebles, ja que no són els autèntics artífexs de l'Església. Si l'Església segueix endavant, i hi seguirà, serà perquè en ella hi és present l'Esperit de Crist. «És l'Esperit de Crist qui vivifica l'Església, qui la unifica, qui la fa rejovenir». I els altres, dolents i bons, som servents inútils, que hem fet el que havíem de fer, uns amb un perfil negatiu, altres amb un perfil positiu. I em pregunto: quin perfil té més incidència en el Projecte de Déu envers l'home en aquest món? Doncs no m'atreveixo a treure'n una conclusió definitiva. Perquè no hi ha res de definitiu en aquest món. Tot és un camí obert.

Això em fa pensar en l'evangeli del diumenge 28 de durant l'any: Mt 22,1-14. Resulta que uns convidats al banquet de noces rebutgen la invitació. Llavors l'amo envia els criats als camins a convidar a tots els que trobin, dolents i bons. La sala, efectivament, es va omplir de dolents i bons. Quan entrà l'amo en trobà un que no duia el vestit de festa. Evidentment, no es refereix als dolents. Així doncs, què és el vestit de festa? Perquè tots estem convidats a aquesta festa. Potser Isaïes (25,6-10) ens ajuda a completar aquest punt quan parla d'un banquet que el Senyor de l'univers prepara per a tots els pobles. I diu que «aquest Senyor eixugarà les llàgrimes, traurà tot oprobi, destruirà la mort». I acaba traient-ne la conseqüència final: «aquí hi ha el nostre Déu, alegrem-nos-en i fem festa».

Considero que el vestit de festa és preparar un esperit alegre, un cor obert a l'alegria, a la comunió, preparar un cor, tota la nostra persona en una paraula, per viure un encontre a la casa del Pare. Un Pare que no es resisteix a l'alegria, com ens mostra la paràbola del Fill pròdig, o com diu de manera més expressiva el profeta Sofonies: «El Senyor és enmig teu. Exultarà per tu d'alegria, et renovarà mitjançant el seu amor; ell dansarà per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa» (Sof 3,17).

Nosaltres estem sempre disposats al judici i classificar els qui ens envolten. Qui sóc jo, o tu, o qui sigui, per fer un judici sobre el meu veí? No hem après algunes paraules fonamentals de l'Escriptura: «no jutgeu, perquè sereu jutjats amb la mateixa mesura». O aquella altra paraula de Déu a Samuel: «l'home veu les aparences, només Déu veu el cor».

Jo crec que Déu ens dóna aquest temps per preparar el vestit de festa. I vaig configurant aquest vestit de festa, quan m'esforço per assistir a la pregària i treure'n el millor, per oferir-ho en una vida de servei en el camí a la festa de noces. Miquel, aprofita les últimes calors de l'estiu. No et refredis. Una abraçada,

+ P. Abat

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-10-02T12:43:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 5,1-7; Sl 79,9.12.13-14.15-16-19-20 (R.: Is 5,7a); Fl 4,6-9; Mt 21,33-43

Germans,

El tema de la vinya, tan freqüentment emprat per Jesús en les seves paràboles, és d'ús corrent en els textos bíblics velltestamentaris i ho és també la identificació del Poble d'Israel com a vinya escollida de Déu. Així ho trobem en Isaïes, en Jeremies, en Osees i en els Salms. En un context agrícola, el blat i el vi eren la riquesa bàsica del poble hebreu perquè d'ells en depenia la seva economia, a més del bestiar. La bíblia lloa sovint el fruit de la vinya com a elixir que alegra el cor de l'home, mentre que parla del pa com l'aliment que li renova les forces.

El paral·lelisme evident entre la primera lectura del profeta Isaïes i el fragment de l'evangeli de sant Mateu esdevé gairebé com un calc. Fins i tot Mateu cita un fragment del text del profeta. Malgrat tot, l'evangeli presenta un element nou i renovador que obre camins d'esperança per a la humanitat.

La lectura d'Isaïes podem dividir-la en dos temps: en primer lloc, la descripció de la vinya i els seus complements i segonament, el resultat negatiu dels qui s'esperava que la farien produir, amb el consegüent repudi i abandó que l'amo de la vinya sentencia contra els vinyaters. Isaïes afirma que la vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel i els ceps preferits són els homes de Judà. El drama acaba en una situació de desolació i de caos.

L'evangeli, per contra, està estructurat en tres temps: el primer és homòleg del primer del text d'Isaïes. El segon temps presenta unes característiques semblants, però aquí el drama és més punyent ja que narra els successius rebuigs dels vinyaters fins arribar al moment tràgic amb l'assassinat de l'hereu de l'amo de la vinya. La paràbola de Jesús descriu en aquest temps un marc històric que recorda el maltractament dels profetes antics fins al vaticini de la mort violenta de Jesús per part de les autoritats del poble. I no oblidem que la paràbola va dirigida directament als grans sacerdots i als notables del poble, com la del diumenge passat. Aquest temps central acaba també amb una sentència condemnatòria, sentència terrible que Jesús fa que la dictin els seus mateixos interlocutors: «Farà matar aquells mals homes i donarà la vinya a uns altres que li donin el fruit al temps de la verema».

Hi ha encara un tercer temps, un temps que anuncia un horitzó esperançador. En aquest tercer temps Jesús ja no parla de vinya sinó de Regne de Déu. Per això, la sentència de Jesús té un to més sever i definitiu. Dir que el Regne de Déu els serà pres equival a una exclusió irreversible del Regne. La sentència de Jesús és, doncs, més terrible, que la dictada pels grans sacerdots i notables. Podríem dir que la paciència de Déu, per il·limitada que sigui, té també un límit, valgui la paradoxa. La vinya, el Regne de Déu, serà donada a un altre poble que la faci fructificar. La història continua, no acaba amb la ingratitud manifesta del poble escollit. El Regne de Déu serà donat a un nou poble, i aquest nou poble és l'Església, la qual donarà el fruit que el Pare n'espera. Aquest tercer temps, doncs, és el nostre, fruit de la resurrecció del Senyor i de l'embranzida de Pentecosta. L'Església, certament, no s'identifica amb el Regne de Déu, però és el substrat sobre el qual el Regne de Déu va creixent, d'acord amb la paràbola del gra de mostassa.

Aquesta Església porta ja dos mil anys d'història, dos mil anys donant fruits de santedat en els apòstols, en la immensa multitud dels màrtirs, confessors, pastors, doctors, verges, homes i dones sants i una gernació innombrable de justos. Ells ja són hereus del Regne de Déu, d'acord amb la promesa de Jesús. Nosaltres en canvi, som encara pelegrins i constructors d'aquest Regne, amb l'esperança d'heretar-lo també un dia, amb la condició que amb el nostre comportament no decebem el Senyor. La consigna per formar-ne part és l'amor, amor a Déu i amor al proïsme. L'amor és la clau que obre de bat a bat les portes del Regne. L'amor és l'única cosa que val la pena en aquesta vida. I l'amor, tal com proposa sant Pau als cristians de Filips, es tradueix en interessar-se per tot allò que és veritable, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi. Vivint d'acord amb aquests ensenyaments serem dignes de la pau de Déu. Que el nostre amor sigui, doncs, tan fecund que ens faci mereixedors d'aquesta pau i ens disposi a acollir amb confiança el Regne de Déu.

LA VEU DELS PARES

2011-10-02T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 27è durant l'any

Del llibre contra les heretgies de sant Ireneu de Lió, bisbe (IV 36,2-3)

Déu plantà la vinya del llinatge humà al moment de modelar Adam i en l'elecció dels patriarques. Un cop plantada, la vinya fou confiada a uns vinyaters pel do de la llei mosaica. La va voltar d'una tanca, és a dir, va circumscriure la terra que havien de cultivar els vinyaters. Hi va construir una torre, és a dir, va escollir Jerusalem. Els envià profetes abans de l'exili de Babilònia i n'envià encara més després de l'exili, més que no pas abans, per reclamar els fruits i dir-los: «Vet aquí la paraula del Senyor: Adreceu els vostres camins i la vostra manera de viure», «jutgeu amb justícia, practiqueu la pietat i la misericòrdia cadascú envers el seu germà; no oprimiu la viuda i l'orfe, l'estranger i el pobre, i que ningú de vosaltres no conservi en el seu cor el record de la maldat del seu germà».

Vet aquí amb quines paraules els profetes reclamaven el fruit de la justícia. Però com que els vinyaters restaven incrèduls, els envià finalment el seu propi Fill, nostre Senyor Jesucrist, que els mals vinyaters mataren i tragueren fora de la vinya. Per això Déu ha confiat la vinya —que ja no es troba dins la tanca, sinó que és estesa d'un cap a l'altre del món— a uns altres vinyaters, que li donin els fruits al seu temps. La torre de l'elecció s'aixeca arreu plena d'esclat, ja que arreu resplendeix l'Església.

Ja que els vinyaters rebutjaren el Fill de Déu i, un cop mort, el tragueren fora de la vinya, Déu els ha reprovats i, per això ha confiat la vinya, perquè la facin fructificar, a uns altres vinyaters, als pagans que es trobaven fora de la vinya. Això és el que diu el profeta Jeremies: «El Senyor ha reprovat i rebutjat la nació que ha fet això: ja que els fills d'Israel han fet el mal davant meu, oracle del Senyor».

És doncs, un sol i mateix Déu, el Pare, que ha plantat la vinya, que ha fet sortir el poble, que ha enviat els profetes, que ha enviat el seu propi Fill i que ha confiat la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits quan sigui el temps. És per això que el Senyor deia als seus deixebles: «Vetlleu sobre vosaltres mateixos, vetlleu i pregueu. Tingueu el cos cenyit i els llums encesos, i sigueu com aquells que esperen el seu amo».

LA CARTA DE L'ABAT

2011-10-02T00:00:00.000+02:00

Estimada M. Lluïsa,

La teva estrella d'aquest mes d'octubre que ens disposem a començar: «aixopluc». Quan comença a esvair-se la forta calor de l'estiu, i el clima de la tardor demana la presència d'aquesta estrella anomenada “aixopluc”, que dóna sobretot calor, i també llum. Em pregunto si t'ha suggerit aquesta paraula, aquesta “estrella”, el fet que et moguis en un món i en una activitat pastoral amb abundància d'immigrants. En qualsevol cas és una paraula de què tenen necessitat milions de persones en aquest món. Persones que no tenen pàtria, que no tenen família, que no tenen un sostre per a això: per a aixoplugar-se. Camps de refugiats, refugiats a milers, milions, deixats de banda en una civilització del benestar, ...diuen! «Els sense sostre», innombrables. A l'ombra d'innombrables «sostres» que no cobreixen ningú, «acollint» aromes amb pudor de podrit. Hipoteques, desnonaments. Tot fa tanta pudor, és tot tan trist, que cuidem desesperar-nos.

Encara més quan hom llegeix la Paraula de Déu amb aquestes recomanacions: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi». I no ho tenim en compte. Per això «la pau de Déu no guarda els nostres cors i els nostres pensaments en Crist Jesús», i tampoc no té necessitat de guardar-los. Perquè en realitat el nostre pensament no és el de Crist Jesús.

I la tristesa es fa més profunda i angoixant, quan hom llegeix a la premsa que en una ciutat s'ha desnonat una família que ocupava una casa propietat de la diòcesi. Un matrimoni i cinc fills. Per no pagar el lloguer. És veritat que sovint les notes de premsa diuen veritats a mitges, que hi ha institucions de l'Església que han fet, fan i seguiran fent una tasca social digna de tot elogi. O millor, simplement, una tasca o un servei evangèlic.

Però potser notícies d'aquest tipus ens estan recordant que encara tenim molt a aprendre de l'evangeli. Que la saviesa evangèlica no ha penetrat fins a les últimes arrels de la nostra existència. Que oblidem paraules sàvies de l'evangeli i necessàries avui més que mai: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 15,8). «Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,29). En altres pàgines evangèliques el mateix Jesús ens diu: «guanya amics amb les riqueses injustes». Però potser la nostra saviesa no arriba sinó a guanyar-nos enemics amb el que tenim.

Aquesta estrella teva, M. Lluïsa, no la podem avui oblidar. «Aixopluc». Si la guardem al diccionari creixeran les nostres tenebres, la nostra tristesa. Perquè Déu va fer aquesta bella casa de la creació per a l'home, i per a Ell mateix que ha volgut compartir el seu projecte d'amor amb la criatura humana. I per això Ell es va fer home, humà, molt humà, amb un nom humà: Jesucrist. Per venir a la seva vinya al capvespre. Però el van fer fora de la seva vinya. Sense aixopluc.

Però Déu roman fidel. Continua venint a la seva vinya: «Vaig tenir fam i em donàreu de menjar, em vau recollir». No el llencem fora de la vinya!

Gràcies M. Lluïsa per aquesta estrella tan lluminosa. Arriba la tardor. Cal acollir, acollint. Una abraçada,

+ P. Abat

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

2011-09-29T12:42:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Dn 7,9-10.13-14; Sl 137; Jn 1,47-51

Àngels que pugen i baixen. Els veieu o no?

Hi ha un vel que no ens deixa veure, no ens deixa veure la glòria de Déu. I tant mateix, som cridats a veure-la aquesta glòria de Déu cada dia.

El vel espès del nostre egoisme ens fa veure el melic com el centre del món i de l'univers creat, i no ens deixa veure més enllà, i no tens ulls per veure més enllà.
Ni veus els altres, ni per suposat pots veure Déu. Si no veus els altres com pots veure Déu? T'enganyes si penses que pots veure Déu sense admirar als altres.
Qui és l'home, qui és la dona, que no enganya?

Quan Jesús ens veu, què dirà de nosaltres?: «Mireu un monjo digne d'aquest nom». Ah! Som dignes d'aquest nom? Som dignes del nom de cristians?

Tal vegada, si som dignes de no enganyar, si som dignes de baixar els esglaons de l'escala de la humilitat, segurament la humilitat ens farà reconèixer el mestre, reconèixer les prescripcions del mestre. I podrem dir: «Rabí, vós sou el fill de Déu».
Sí!, baixant els graons de la humilitat ens trobarem amb els àngels de Déu, perquè l'espès vel ja no hi serà.

Aleshores podrem cantar a la presència dels àngels: «Que n'és, de gran, la glòria del Senyor».

LA VEU DELS PARES

2011-09-25T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 26è durant l'any

Dels sermons de Bossuet

Amb la paràbola dels dos fills desobedients, Jesucrist convencé els grans sacerdots i els notables del poble d'una hipocresia manifesta. En la paràbola, el Fill de Déu ens dibuixa dos caràcters, ben diferenciats en cadascun dels dos fills: el primer desobeeix plantant cara d'una manera formal i manifesta; el segon obeeix, però d'una manera imperfecta, amb una obediència més aparent que sòlida. I en la paràbola resulta que aquest segon és el pitjor d'ambdós fills.

Hi ha persones que ho prometen tot, ja sigui per feblesa, perquè no tenen valor per plantar cara, ja sigui per lleugeresa, ja sigui per engany. I no és pas que vulguin dir que no volen esmenar-se; no, decidits a obeir, diuen: «Hi vaig de seguida, pare». Diuen «pare», manifestant així un cert respecte, i en aparença semblen disposats a obeir. No diuen: «Ja hi aniré», sinó: «Hi vaig de seguida». Diríeu realment que se n'hi va, i que tot està resolt. Amb tot, però, no es mou del seu lloc, ja sigui perquè us vol enganyar, ja sigui que s'enganya a si mateix, pensant-se tenir més voluntat i més força que no té.

És ben evident que aquest segon caràcter és molt pitjor que el primer: aquestes febles resolucions i aquest posat de pietat fan semblar als altres una gran religiositat. No coneix aquell horror de si mateix i del seu estat miserable que permeti un canvi. En canvi, el qui respon secament: «No hi vull anar», ja que resisteix Déu amb una desobediència manifesta i no pot enorgullir-se de cap bé, al final s'avergonyeix de si mateix; i desvetllat pel seu propi cop de geni, se'n penedeix: «Però després, se'n penedí i hi anà».

Nostre Senyor, amb aquesta paràbola, feia veure als grans sacerdots quin era el seu caràcter. Pujats en un clima de pietat, s'omplien sempre la boca de Déu, de la religió, de l'obediència a la Llei; i pel fet de parlar-ne tan sovint es creien ser persones de bé, i això els impedia d'esmenar-se. És per això que Jesús els increpa d'una manera tan terrible: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu», perquè, avergonyits dels seus pecats, s'han convertit per la predicació de Joan. Vosaltres, en canvi, que per la vostra dignitat i per les llums que teniu, hauríeu de ser un exemple per als altres, no solament no heu estat els primers de respondre a la crida, tal com era just d'esperar, sinó que ni tan sols no heu sabut aprofitar-vos de l'exemple dels altres.

Vosaltres, sacerdots, religiosos i religioses, que amb la vostra vida no responeu al vostre estat, vosaltres, homes de bé en aparença, devots de professió, apliqueu-vos aquesta paràbola. Us sembla bé de quedar-vos només amb un títol de pietat, com els fariseus, els grans sacerdots i els notables del poble jueu? Avergonyiu-vos-en! Us hauria de caure la cara de vergonya! Humilieu-vos! Confesseu les vostres febleses i esmeneu-vos-en. És a vosaltres que parla Jesús en aquest discurs.

Comentari de Màrius Victorí a Filipencs 2,6-8

Dos preceptes havia donat anteriorment: estimar la humilitat i no ocupar-se únicament del propi interès, sinó també del dels altres. Ara diu: «Tingueu els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús». Quins dos preceptes són els que hem acollit «en Crist Jesús»? Un de sol —i quin— o tots dos? Així, el primer es refereix clarament a la humilitat: Crist es féu a si mateix i va prendre la forma d'esclau. Però podria tractar-se també del segon precepte: tot això ho va suportar pels altres i es va preocupar dels interessos dels altres abans que de si mateix.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-09-25T00:00:00.000+02:00

Estimada Ma Carme,

Em recordes uns versos de Rilke: «L'obra dels ulls ja està feta, fes ara l'obra del cor». I em comentes: «Paraules precioses, però una mica difícil d'aconseguir, no sé com es fan les obres del cor, poso el cor en moltes coses, però això no sé si és l'obra del cor».

Jo el que considero difícil és explicar a una mare com tu, quines són les obres del cor. Mira: al llibre de Proverbis hi ha uns versos que diuen: «Per sobre de tot guarda el teu cor, perquè d'ell brollen les fonts de la vida» (Pr 4,23).

I en aquest món, qui guarda millor la vida que una mare?, qui serveix més i millor la vida que una dona, una mare? Jo crec que una dona i una mare sobretot, està permanentment fent l'obra del cor, perquè sempre està al servei de la vida. Sigues dona, sigues mare! Ja estàs fent l'obra del cor.

Ens ha tocat viure en temps d'una societat dura, competitiva fins a la violència, amb molta ignorància en tot el que té de valuós, de bellesa, de bondat, llavors l'obra del cor és un servei que se'ns demana de manera especial als cristians, i a tot aquell que es manifesti amb un cert nivell d'humanitat. L'injustícia és una obra contra el cor. I la injustícia en aquesta societat es dóna sense mesura, com les aigües desbordants provocades per l'huracà. Les injustícies retallen la il·lusió i l'esperança a la vida.

És una obra del cor assumir la paraula de sant Pau: «Manteniu-vos units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. Considereu els altres superiors a vosaltres mateixos; que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres». Potser aquesta paraula de Pau no és una paraula a favor de la vida? Paraula difícil, però, aquest ensenyament de Pau. I no només difícil en la societat, sinó en la mateixa Església, en les comunitats religioses, en els homes i dones d'Església. Concordes en un mateix amor! Quin horitzó més lluminós el que ens està convidant a treballar.

Cal posar el cor no en «moltes coses», sinó «en totes». Però l'acció pot brollar d'un cor superficial, inconscient. Hem de deixar que la paraula vagi despertant espais cada vegada més profunds del cor, i des d'aquesta interioritat deixar que neixi un nou dinamisme de vida. I per això el Creador us ha dotat, les dones, les mares, d'uns dons que no tenen altres criatures com els homes. Ma Carme, fes cada dia l'obra del cor. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

2011-09-18T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 25è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó anònim del segle IX

Estimats: Que cap d'entre vosaltres no es cregui segur sota el pretext que està batejat, car de la mateixa manera que els qui corren a l'estadi no reben tots el premi de la victòria, sinó només el qui ha arribat el primer en la cursa, així mateix no són salvats tots els qui tenen fe, sinó només els qui perseveren en les bones obres que han començat. I de la mateixa manera, també, que el qui lluita contra un altre s'absté de tot, semblantment vosaltres absteniu-vos de tots els vicis, a fi de poder vèncer el diable, el vostre adversari.

Hi ha homes infeliços que serveixen un rei de la terra amb perill de la seva vida i mitjançant enormes dificultats per un benefici que passa i desapareix molt ràpidament; ¿per què no hauríeu de servir vosaltres el Rei del cel per obtenir la felicitat del Regne? I ja que, per la fe, el Senyor us ha cridat a la seva vinya, és a dir, a la unitat de la santa Església, viviu i comporteu-vos de tal manera que, gràcies a la liberalitat divina, pugueu rebre el denari, és a dir, la felicitat del Regne celestial.

Que ningú no es desesperi a causa de la grandesa dels seus pecats, i no digui: «Són nombrosos els pecats en els quals he perseverat fins a la vellesa i a l'extrema senectut, ja no podré obtenir més el perdó, sobretot perquè són els pecats els que m'han deixat a mi, i no pas jo qui els he rebutjats a ells». Que aquest no desesperi mai de la misericòrdia divina, car uns són cridats a la vinya del Senyor a la primera hora, d'altres a la tercera, d'altres a la sisena, d'altres a la novena, d'altres a l'onzena, és a dir, que uns són conduïts al servei de Déu en la infantesa, d'altres en l'adolescència, d'altres en la joventut, d'altres en la vellesa, d'altres a la fi dels seus dies.

I de la mateixa manera que ningú, sigui quina sigui la seva edat, no ha de desesperar si vol convertir-se a Déu, tampoc ningú no ha de creure's segur per raó de la seva sola fe, sinó que més aviat ha de témer molt allò que fou dit: «Molts són els cridats, però pocs els escollits». Que nosaltres hem estat cridats a la fe, ho sabem; ignorem, en canvi, si som dels escollits. Cadascú, doncs, ha de ser tant més humil com més ignora si ha estat comptat entre els escollits.

Que el Déu Totpoderós us concedeixi de no ser del nombre dels qui travessaren el Mar Roig a peu eixut, menjaren el mannà en el desert, begueren la beguda espiritual, i, amb tot, moriren a causa de les seves murmuracions en el desert, sinó del nombre dels qui entraren a la terra promesa i obtingueren, bo i treballant fidelment en la vinya de l'Església, de rebre el denari de la felicitat eterna, de manera que amb el Crist, el vostre cap, pugueu, vosaltres que sou els seus membres, regnar per tots els segles dels segles.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-09-18T00:00:00.000+02:00

Estimada M. Lluïsa,

Uns pensaments de sant Pau m'han recordat una altra de les teves estrelles: l'amistat. Escriu, Pau: «Per a mi, viure és Crist i morir em seria un guany. Mentre encara estic en aquesta vida podré fer un treball profitós». Sant Pau viu una intensa relació amb Crist. Una vida apassionada pel Crist. Una profunda intimitat. Caldria dir que es pren molt seriosament les paraules de Jesús en el Darrer Sopar: «No us dic servents sinó amics meus. No hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics». Jesús donarà la seva vida. Pau, que viu una profunda amistat amb Ell, també, quan arribi el moment, donarà la vida. Una amistat que també Pau expressa amb aquelles paraules tan vives: «No sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi».

No és fàcil arribar avui a viure una veritable amistat, «una amistat perfecta que aconsegueixen —com diu Elred de Rievall— els qui tenen un mateix sentir del diví i de l'humà, i una mateixa voluntat amb benevolència i caritat». I això suposa establir una relació amb una persona, amb la qual anem compartint idees, opinions, criteris sobre la vida, les seves circumstàncies, sentit de la vida, de la mort. En una paraula, un anar configurant o teixint una xarxa amb l'altre, que permet un enriquiment de tota la persona, fins al nivell més pregon que és la dimensió espiritual.

No és fàcil arribar a aquesta amistat, perquè, com diu Saint-Exupery en «El Petit Príncep», els amics no es compren, els amics s'aconsegueixen a força de crear llaços, de crear uns llaços en l'humà i el diví, o en l'humà fins a la seva dimensió més profunda, espiritual, com deia abans.

«Però aquesta amistat espiritual —com ensenya també Elred— és l'única veritable, que és desitjada no amb vista a interessos mundans, ni brolla de qualsevol altre motiu exterior, sinó de la dignitat de la pròpia naturalesa i del sentiment del cor humà. I així el seu fruit i el seu premi serà ella mateixa». Aconseguir un amic, gaudir amb un amic, és difícil, perquè això requereix temps, i l'home d'avui no té temps. Aquesta és una societat del temps, en el temps, però sense temps. Tot és ràpid, fugaç, de bogeria. Cal estalviar temps, es diu. I jo em pregunto: per què? Vivim la vida cada dia amb una velocitat més gran. Cada dia agendes més plenes. Creix el nombre de mails i decreix el nombre de cartes escrites a mà. La mà, que és una prolongació que apropa la vibració del cor. Però si el cor no vibra, en veritat, no necessitem mans que escriguin cartes, sinó tecles.

Sense l'amistat el món perd qualitat, perd bellesa, la vida perd sentit, perquè l'amistat és també una finestra oberta més enllà de mi mateix, una finestra que em permet apuntar al misteri. Sense el misteri, la vida es torna un problema i els problemes ens ofeguen. Jo necessito del misteri per pintar el temps amb altres colors. I l'amistat és un bon camí per aconseguir-ho.

Sant Bernat escriu en una carta: «L'amistat autèntica no envelleix o no és autèntica» (Carta 506). Per això a mi m'agrada escriure cartes a mà i amb ploma, i és una delícia rebre-les. Perquè és bell crear llaços d'amistat.

Una abraçada d'un amic,

+ P. Abat

LECTIO DIVINA

2011-09-12T18:17:00.001+02:00

Salm 26 [25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.

Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

3 Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

4 No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

5 detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans

i giro entorn del teu altar, Senyor,

7 cantant ben alt l'acció de gràcies

i anunciant les teves meravelles.

8 Senyor, m'estimo la casa on habites,

l'indret on resideix la teva gloria.

9 No em comptis entre els pecadors,

entre els homes que cometen crims de sang;

10 a les seves mans hi ha males intencions,

són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:

allibera'm i compadeix-te de mi.

12 Els meus peus van pel camí dret;

beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. Ve a ser un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li ressegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «L'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «L'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el salm 19,13.

Un text paral·lel podria ser 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Llegiu el salm a la llum de les idees generals, tot considerant la vostra pròpia conducta com a persona religiosa. Considereu també els vostres adversaris, o les circumstàncies que sotgen la vostra vida de fe. Situacions positives o negatives que us porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2.

«Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement.» (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai a on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). Per aquesta mirada parcial, superficial, és pel que l'home no ha de jutjar, ni tan sols a si mateix. Més aviat ha de tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on «es mou» Déu (cf. Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així ho afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial a Vós». O com comenta Paul Claudel: «Tinc un esperit gran obert a la teva Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina sota la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (Is 29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i a guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16). Escriu sant Ciril de Jerusalem: «Les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes». Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual comencem sempre l'Eucaristia.

v. 9-10 El salmista demana de no veure's relacionat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu» (Gn 18,24). «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom» (2Pe 3,8 s).

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que vénen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12). «Qui pronuncia aquestes paraules (v. 11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3). És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Feu-me justícia, Senyor, però ensenyeu-me a obrar amb justícia; sondegeu el meu cor, però, feu-me atent als vostres moviments en el meu cor. M'acosto al vostre altar per proclamar les vostres lloances, obriu-me els llavis per comptar les vostres meravelles. Seduïu-me amb la vostra bellesa, la bellesa del Crucificat, que camini cada dia sota la llum de la Bellesa, i la meva boca us beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del vostre nom. Perquè Vós sou bo i l'amic dels homes. Amén.»

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-09-11T12:41:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 27,30-28,7; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar
al meu germà el mal que m'haurà fet?»

Si hem escoltat... si hem escoltat amb aquella actitud que deixa penetrar la Paraula dins del nostre cor perquè ens canviï la vida... si hem escoltat la Bona Nova que acabem de proclamar, no caldran massa comentaris perquè aquesta Paruala d'avui s'explica per si sola: «Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà». Però, és clar, hem d'haver escoltat.

Podríem no haver escoltat, simplement per causa de la nostra fragilitat, perquè estem cansats, distrets o mig endormiscats... hem deixat passar l'ocasió però el nostre cor no rebutja la Paraula. Podríem no haver escoltat perquè en la nostra autosuficiència ens hem: aquest Evangeli ja el conec, ja ho sé que ens hem de perdonar. Ja ho saps? L'Evangeli, no és sempre una paraula que proclamada ara i aquí t'invita sempre a la conversió contínua? Com pots pensar que no et dirà res de nou avui? Dubtes de la contínua novetat de l'Evangeli? En fas un text mort? És Paraula viva i eficaç! Podríem no haver escoltat –cosa realment greu– si, de fet, no haguéssim volgut escoltar, no fos cas que aquesta Paraula ens fes remoure totes les seguretats on hem recolzat la nostra vida, fins i tot les religioses! No fos cas que ens fes recordar que no hem perdonat un germà, que no parlem amb ell; no fos cas que invitant-nos a perdonar el germà que ens ha ofès, ens veiem portats a pensar perquè estem ofesos amb ell i això encara ens porti a pensar que potser el que ens va dir o ens va fer i ens va ofendre tant, ens ho deia pel nostre propi bé; no fos cas que havent de perdonar ens trobem que, de fet, som nosaltres els qui hem de demanar perdó!

Hàgim escoltat o no, aquest Evangeli és diàfan i clar: com una daga de dos talls que s'enfonsa i divideix. Tot i la seva claredat, sant Pau ens invita sempre a no deixar de predicar, a no deixar de comentar i desgranar la Paraula de la vida. Per això cal dir alguna cosa sobre la paraula que acabem d'escoltar.

La paràbola de l'Evangeli serveix per il·lustrar plàsticament i clara la importància que el perdó té per al Senyor. «Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu?» En la paràbola, el Senyor exagera els termes de la comparació per demostrar precisament quant n'és d'important el perdó del germà per al Senyor. Si, doncs, Déu ens ha perdonat tant, infinitament molt més del que el rei de la paràbola va perdonar al seu ministre (cosa que ja era en sí moltíssim), per què nosaltres que ens diem cristians som tant sovint tant durs de cor que som incapaços de perdonar? Què demanem cada dia quan resem en el Parenostre: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors? Si no perdonem les possibles ofenses dels nostres germans i demanem que Déu perdoni les nostres, què fem? pretenem enganyar Déu? Només ens enganyem a nosaltres mateixos. Si trobem alguna paraula dura dins la Paraula de Déu és precisament la que fa referència a l'home que no perdona. «És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats». És odiós guardar rancúnia... qui guarda rancúnia i es passa el dia rosari en mà, no fa sinó comèdia: hi ha la falsedat instal·lada a la seva boca i té la hipocresia dins del seu cor! Ben poc pot esperar de la misericòrdia de Déu qui és incapaç d'allunyar de si la rancúnia i la venjança, qui és incapaç de «perdonar de tot cor el seu germà». I és que el perdó no només ens apropa al cor mateix de Déu sinó que ens fa esdevenir més allò que som: homes. Qui no perdona el germà que l'ha ofès, es replega sobre si mateix i tanca les portes del seu cor, aquelles portes per on Déu, precisament podria entrar a fer estada a casa seva.

Acollim la invitació del Crist a perdonar perquè suplicar sincerament: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

LA VEU DELS PARES

2011-09-11T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 24è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu (LXI,1,5)

En la paràbola del deutor que no volgué compadir-se del seu col·lega, el Crist ens demana dues coses: primer, de condemnar els nostres propis pecats, després, de perdonar els pecats dels altres; i vol que fem allò primer a causa d'això segon, perquè aleshores ens serà molt més fàcil: perquè el qui té presents els propis mancaments serà menys sever amb el seu company de misèria. I perdonar, no solament amb la boca, sinó del fons del cor, per tal de no girar envers nosaltres el ferro amb el qual creiem travessar els altres. ¡Quin mal pot fer-te el teu enemic, que sigui comparable al que et fas a tu mateix, ja que el rancor que li guardes atreu damunt el teu cap la condemnació de Déu! En canvi, si li oposes una saviesa i una moderació veritablement cristianes, el mal que pugui fer-te recaurà damunt d'ell, i serà ell sol a sofrir-ne les conseqüències. Però si et deixes dominar per la indignació i la ira, en sofriràs tu el mal, no pas pel greuge que ell t'ha infligit, sinó pel ressentiment que li guardes en el teu cor.

No diguis, doncs: «M'ha ultratjat, m'ha calumniat, m'ha fet molt de mal», perquè com més dius que t'ha fet mal, més mostres que t'ha fet un bé, ja que t'ha donat l'ocasió de purificar-te dels teus pecats. Així, com més t'ofèn, més et permet d'obtenir el perdó de les teves pròpies faltes.

Pensa, doncs, en tots els avantatges que pots treure d'un greuge sofert humilment i amb dolcesa. Primerament, —i això és el més important— et guanyes el perdó de les teves faltes; després t'exercites a la paciència i al coratge; en tercer lloc, adquireixes la dolcesa i la caritat, perquè el qui és incapaç d'enutjar-se contra el qui li causa un dolor tindrà molta més caritat envers els qui l'estimen. En quart lloc, desarreles totalment del teu cor la ira i el ressentiment, avantatge al qual cap altre bé no es pot comparar, perquè el qui allibera la seva ànima de la ira, la deslliura igualment de la tristesa: la seva vida no es corsecarà en tristeses ni en vanes inquietuds. El qui no sap odiar no coneixerà mai la tristesa: fruirà d'una joia i d'una benaurança sense límits. Ben mirat, quan odiem els altres, és a nosaltres mateixos que ens fem el mal, i quan els estimem, ens fem bé a nosaltres mateixos.

¿Em diràs potser que l'enemic t'ha fet una injustícia? Raó de més per compadir-te'n: no ets pas tu qui ha ofès Déu, sinó ell; en canvi, tu seràs feliç si el suportes. Recorda't que Crist, a punt de morir a la creu, plorava pels qui el crucificaven. Aquest ha de ser sempre el nostre comportament.

Sant Bernat, Sermó 2n de Pentecosta

El perdó és un pa d'una altra mena. Us prego que en recolliu també amb cura aquests bocins, perquè no es perdi res. Són molt saborosos i més dolços que la mel de la bresca. De tal manera Déu em va perdonar i tan liberalment va cancel·lar totes les meves ofenses, que ni em condemna, portat de la venjança; ni m'humilia amb retrets; ni deixa d'estimar-me quan me'ls imputa. N'hi ha que perdonen i no es vengen, però acostumen a fer-ne sempre retret. Altres callen, però no obliden i guarden rancor. Res d'això no és perdonar de debò. Què diferent és la clementíssima naturalesa divina! Sempre és generosa i perdona sense reserves. De tal manera que, per a consol dels pecadors penedits, on abunda el pecat sol sobreabundar la gràcia.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-09-11T00:00:00.000+02:00

Estimada Carme,

Em dius a la teva carta: «la bellesa és una part necessària de la nostra vida quotidiana, cada dia tenim moments en què albirem una ocasió per a la bellesa. l'"afecció" em fa parar sempre a mig camí».

Carme, aquest bell pensament teu és per viure'l amb un tarannà contemplatiu, que no és el mateix que dir amb un tarannà de monjo, sinó, simplement amb un ritme humà. Jo crec que viure amb un tarannà contemplatiu és viure amb un tarannà humà. Si més no, penso que és fonamental viure, avui, establint una relació entre aquestes dues paraules: contemplació i humanitat. És la condició per a la bellesa, altrament reeixiran l'angoixa, la desesperança, la lletjor.

Diu el salm 132: «Que n'és bo i agradable viure tots junts els germans». És perfum preciós, és rosada, és vida.

Jo crec que el camí cap a la contemplació d'aquesta bellesa, passa pel perdó. La vida amb el seu dinamisme ens separa, ens allunya, ens enfronta. Per això Crist en el seu ensenyament als seus deixebles posa l'accent en el camí invers: perdonar fins a setanta vegades set. Sempre. Es tracta, doncs de fer cada dia el camí invers, buscar i seguir els viaranys de la bellesa. I cada dia hi ha moments per donar lloc a aquesta bellesa.

Fa uns dies contemplava al diari una fotografia presa des d'una sonda enviada a Jupiter. Mostrava en la llunyania de l'univers dos punts propers, lluminosos: eren la Terra i la Lluna, com des de la nostra terra podem contemplar Júpiter o alguna estrella més brillant. Contemplant aquesta imatge tan bonica, pensava com dins d'aquell punt de llum —així es veia la Terra— ens dediquem en ocasions «amb molt fervor i acarnissament» a destruir bellesa. Estem perduts en l'Infinit. Jo diria que «estem perduts en Déu». Carme, estem perduts en la bellesa. Necessitem despertar cada dia la consciència d'aquesta realitat. I no dedicar-nos a destruir bellesa, en aquest món bonic que el Senyor, el nostre Déu, manté a les seves mans amb amor de Pare i de Mare.

Potser ens pot ajudar a això pensar en la paraula de sant Pau: «Cap de nosaltres no viu ni mor per a si mateix».

Llavors jo no hauria d'estar enganxat a res, a ningú, ni, sobretot, al meu «jo»; viure per a un altre, sempre obert a un dinamisme de vida, de servei, d'encontre. Sempre intentant pintar amb colors una paraula: perdonar.

Perquè el perdó és l'expressió més bella de l'amor. I l'amor és la Bellesa. Sobretot la Bellesa del Crucificat, que és la Bellesa lliurada en l'amor fins a l'extrem.

Carme, gràcies per recordar-me que «la bellesa és un part necessària de la nostra vida quotidiana». Una abraçada,

+ P. Abat

EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA VERGE

2011-09-08T12:40:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Aquesta festa mariana té l'origen en la dedicació d'una Església a Jerusalem, en el segle Vè o VIè, que més tard es convertirà en el que avui és la Basílica de Santa Anna. En aquesta església sant Joan Damascè va saludar la Verge amb una de les seves homilies: «Déu vos salve, Probàtica, Santuari diví. Déu vos salve, Maria, dolcíssima filla d'Anna». La festa va passar en el s. VIIè a Roma. Va ser una referència, temps després, per establir la data de la Immaculada Concepció. El Papa Pius Xè va treure aquesta celebració del grup de les festes de precepte.

Escriu sant Andreu de Creta, que va pronunciar diverses homilies sobre el Misteri del Naixement de la Verge: «Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. A la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, li corresponia una introducció joiosa, que precedís al gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu ve a ser un preludi; i la perfecta unió del Verb amb la carn és el terme. Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula, i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Homilia 1)

L'obsequi nostre més preciós i viu, en aquesta solemnitat, i en la nostra vida, serà reflexionar sobre la Paraula de Déu proclamada, que, juntament amb el Pa de l'Eucaristia, és llum resplendent que brilla al cor del misteri i que se'ns ofereix per enfortir-nos en el camí i il·luminar els nostres passos.

A la primera lectura el profeta Miquees fa l'anunci d'una plenitud que arribarà en el temps de la història: Aquesta plenitud té un nom, CRIST. Un Crist que neix, que surt de Betlem, un petit llogarret. Ja és tot un signe, que el qui ve per pasturar Israel amb la força del Senyor, el nostre Déu, triï el camí senzill, el camí de l'anorreament, el camí dels pobres. Ell serà la nostra pau. Ens convé no oblidar aquesta afirmació del profeta, quan la nostra tasca primera és cercar Déu. Déu ve a través de Santa Maria amb el nom de la pau. I a Maria, com a portadora d'aquesta pau de Déu revestida de la nostra naturalesa, l'anomenarem «Reina de la pau».

Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen. Ningú no dubta a afirmar que estimem Déu. Però no oblidem l'ensenyament de Pau: «Ell ens destina a ser imatges vives del seu Fill».

La nostra condició de cristians, d'estar arrelats en Crist, ens demana donar una determinada imatge. Una imatge que no triem nosaltres, sinó el mateix Déu que ens destina a una imatge de pau. Una pau que no poden ser meres paraules buides, com és la pau d'aquest món del qual diu l'Escriptura: «Quan diguin pau, pau, llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra». I és que la pau ha de començar en el cor de cadascun de nosaltres. Deixar que ell ens purifiqui, que la Pau engendri pau dins nostre.

No és fàcil, avui, viure pacificats, ja que tenim el cor ple d'interessos contraposats, que no afavoreixen la serenitat interior. Això demana de nosaltres un treball ardu permanent. Arribar a tenir una imatge de pau, arribar a ser pacificadors, demana també viure un llarg procés interior, on anem donant prioritat a un interès únic: deixar que ens domini Crist, Príncep de pau.

Podem percebre alguna cosa d'aquest treball prenent nota de l'evangeli, que comença amb la genealogia de Jesucrist. Al llarg d'aquesta història d'Israel que culmina en el naixement de Crist contemplem un ventall molt divers de persones de diferents pobles, de persones fidels i no fidels a Déu. Déu pacient sempre amb nosaltres, porta la història de la humanitat amb una paciència divina, és a dir, una paciència que vol ser salvació per a tots. Per això no menysprea cap dels fils de la humanitat que poden ser portadors de la llum de la pau. Per això contemplem tanta riquesa de matisos en la genealogia de Crist. Matisos de santedat i de pecat, matisos de grandesa i d'humilitat.

La saviesa de Déu va conduint tot el dinamisme de la història perquè tot conflueixi a Betlem, a la falda de Santa Maria, un esdevenir de Déu en la vida de Maria que dóna nom al Misteri aparegut en la vida dels homes: «Déu amb nosaltres».

I podem dir a Maria amb les paraules d'una carta d'Adam de Perseigne: «El teu naixement pot considerar-se amb tota justícia, com l'aurora amb la qual s'inicia el dia de la gràcia, que posa fi a la nit de la infidelitat i de la ignorància. Concebent el Sol de justícia tu ets il·luminada com la lluna, plena amb els beneficis dels raigs del sol».

Quan contemplem un món que tria com a saviesa el camí de l'autosuficiència, l'orgull d'un cor dur, els camins de la grandesa pura i dura, a costa de trepitjar els qui se li posen al davant, tenim la temptació de preguntar-nos si Déu ha triat el bon camí. Tenim la temptació de preguntar-nos si l'elecció de l'anorreament, de la pobresa per part de Déu és el camí correcte per portar la pau al cor dels homes.

Però contemplant la grandesa de Maria manifestada en la seva humilitat, en la seva submissió a l'obra de Déu; contemplant com el misteri diví ha arrelat en una criatura humana, ens neix també la pregunta de si encara ens trobem en la nit de la infidelitat i de la ignorància, i per això volem saludar Maria amb aquestes paraules de sant Andreu de Creta:

«Salve, plena de gràcia, salve, oh tota resplendent, per la qual ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum».

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-09-04T12:39:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

Estimats germans i germanes:

Per tractar el tema de la correcció fraterna hem d'obrir la Bíblia amb una mà, i amb l'altra la Regla de sant Benet. «Veniu, celebrem el Senyor... adorem-lo. Tan de bo que avui sentíssiu la seva veu: no enduriu els cors» (salm 94). «Escolta, fill, els manaments del Mestre» (RB Pro, 1). El Magisteri de l'Església completa els ja tan coneguts passos de la Lectio Divina (lectura, meditació, oració i contemplació) amb l'acció, «que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat» (Verbum Domini, 87). Do que, desplegant-se de diverses maneres, arriba a un objectiu: unes relacions més sanes i equilibrades perquè som fills de Déu i donem gràcies a Déu en cada Eucaristia, perquè l'amor mou a l'acció.

La comunitat cristiana no és una massa indeterminada sinó un lloc d'encontre personal on aprenem a perdonar perquè reconeixem que el pecat hi existeix i és difícil d'evitar. Hem de corregir i redreçar els mals camins, propis i dels altres. El Senyor digué al profeta Ezequiel: «T'he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble». No és suficient esdevenir bons, cal ajudar els altres a apartar-se del mal, dels comportaments que trenquen la comunió. Jesús no es desanima davant les nostres febleses i ens proposa un procés gradual de reconciliació que ens faci responsables. Quan ens equivoquem necessitem que algú cregui en nosaltres. Un pecador ajudat i penedit pot convertir-se en una persona profundament humana. Crist digué: «Vés a trobar el teu germà i parleu-ne vosaltres dos sols». Sant Benet sap que caminem entre llums i tenebres, que quelcom dins nostre ens manté presoners del mal; però anem a la llum pel camí de la creu. Som purificats quan abracem la nostra pròpia creu i anem humilment a l'encontre de l'altre. «Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit» (RB 4,73). Se'ns invita a ser valents i decidits, capaços d'enfrontar-nos als problemes, de donar explicacions del propi comportament i acceptant el dels altres. El mutisme origina malentesos i angoixes. El parlar amb qui tenim un conflicte és font de reconciliació; és difícil, reconec que per a mi ho és. La correcció fraterna prudent i oportuna és font de perdó i de reconciliació, que obren les portes a grans possibilitats de cooperació i creativitat.

El següent pas requereix la intervenció de persones sàvies i experimentades amb capacitat de discerniment, que ens sàpiguen acompanyar i animar, que ens facin comprendre els nostres defectes superables i les nostres possibilitats reals. La Gràcia de Déu ens ajuda a veure el rostre bell de l'ànima del nostre germà. La fe ajuda a obrir-nos al germà, i la humilitat ens allibera de l'autosuficiència. Segons Benet XVI, «tenim necessitat de homes i de dones que mantinguin fixa la mirada en Déu, aprenent d'Ell la veritable humanitat». Així, passarem pel costat del nostre germà sense ignorar-lo, i augmentant la nostra disponibilitat.

Finalment cal que fem com els pescadors que estenen les xarxes al port després de les jornades de lluites i treballs navegant, per tal de recompondre-les: ho fan cantant, alegres, units i agraïts perquè saben que tornaran amb ànims renovats a recomençar el dia a dia. Aquesta és una preciosa paràbola sobre la pregària. Si els bons propòsits i el treball interior constant no ens permeten d'avançar, llavors, més que mai, cal abandonar-se totalment en mans de Déu i en les exigències de l'amor: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74). La nostra pregària humil, confiada i constant esdevé bàlsam guaridor i llum orientadora: és la màgica clau que obre reixes de separació, que aplana muntanyes de divisió i transforma els nostres cors. Escriu un monjo «que si l'ànima està habitualment orientada a Déu... aprendrà el benaurat oblit de tot allò que no és el seu Amor».

Germans estimats, la pregària constant és una invitació a beure de l'Aigua Viva del perdó i de la misericòrdia. Junt a aquest pou, Crist ens perdona, com a la samaritana, les nostres culpes, i vessa sobre nosaltres el seu amor i comprensió.

LA VEU DELS PARES

2011-09-04T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY

Diumenge 23è durant l'any (Cicle A)

Del comentari a l'evangeli segons sant Mateu, d'Orígenes, prevere

«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà». Els músics usen el mot "concert" per indicar d'una manera particular aquest acord de les veus. En efecte, en harmonia hi ha sons que formen acords, mentre que d'altres sons formen dissonàncies. En un altre indret, l'evangeli torna a fer servir aquest mot: «symphoneuo», provinent de la ciència musical, que traduïm per posar-se d'acord. En la paràbola del fill pròdig se'ns diu que quan el fill gran es trobava prop de la casa, «va sentir "symphonias"», és a dir, «músiques i balls». Calia que el fill de la perdició, un cop retrobat, sentís ressonar un concert per alegrar tota la casa, en signe de l'harmonia restablerta amb el seu Pare gràcies al penediment.

Però si vols veure com aquest acord regna sobre la terra entre els homes, aleshores fixa't en aquells per als quals foren pronunciades aquestes paraules: «Estigueu units els uns als altres amb un mateix esperit i amb uns mateixos sentiments», i que intentaven de realitzar aquesta paraula: «La multitud dels creients no tenien sinó un sol cor i una sola ànima». Vivien units de tal manera, que entre ells no hi havia la menor dissonància, tal com les cordes del saltiri donen sempre acords harmònics. Perquè la dissonància divideix, mentre que l'harmonia uneix. Les dissonàncies fan fugir el Fill de Déu, que només es troba allí on regna l'harmonia: «La perfecta cohesió dels esperits», tal com diu l'Apòstol, és a dir, la comunió en els mateixos principis de la fe; i la cohesió de les voluntats, és a dir, el fet de compartir la mateixa vida. Vet aquí el sentit de les paraules de l'evangeli: «si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà».

És ben clar que si el Pare del cel refusa a alguns el que demanen, és que a la terra no han sabut unir les seves veus. Aquesta és la raó per la qual sovint no som escoltats en les nostres pregàries: perquè entre nosaltres no hi ha acord en aquesta terra, ni de pensament, ni en la nostra manera de viure. I, amb tot, nosaltres som el Cos de Crist. Déu ha disposat els diversos membres, cadascun en una perfecta cohesió i en un perfecte acord: «Si un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i si un membre és honorat, tots els altres s'alegren amb ell». Nosaltres, doncs, hem de procurar mantenir i conservar aquest acord, nascut de la divina harmonia.

Perquè de la mateixa manera que un concert de veus discordants és desagradable a l'oïda, Déu no pot experimentar complaença envers l'Església quan els seus cants són discordants, i ni tan sols no els escolta. Procurem, doncs, d'estar en perfecta harmonia, per tal que, reunits en el nom de Crist, tinguem el Crist enmig nostre, ell que és la Paraula de Déu, la Saviesa de Déu, la Força de Déu.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-09-04T00:00:00.000+02:00

Estimat Ramón,

«No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor, que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la llei... Qui estima, no fa cap mal als altres.»

L'amor és l'energia que mou el món. Aquest món, fidel a aquesta llei de l'energia divina, continua el seu curs dia rere dia... La part de llibertat d'aquest món que està ubicada a la criatura humana ja fluctua més, potser perquè la criatura humana no arriba a ser del tot conscient de la saviesa i de la força de l'amor. Un amor fidel a l'energia original. M'agrada el paràgraf de la teva carta on escrius: «Jo em trobo dintre Déu, des dels meus 34 anys, quan em va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a Ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si ho estigués palpant».

Tots ens trobem dintre d'aquest Déu amor, o també m'agrada afirmar que aquest Déu amor roman dintre nostre per engendrar en el nostre interior aquesta gran energia de l'amor que tant necessita la nostra societat. Perquè crec que només podem evolucionar cap a Ell des del nostre «jo» més íntim, per viure la seva seducció.

Jo crec que quan dos joves, un noi i una noia, viuen un amor autèntic, viuen la seducció de l'amor, ho viuen, sí, pensant en l'altre, que tenen davant o llunyà, però cada un viu l'experiència des de la presència de l'altre en el propi cor. Què és més real? Què és el que permet viure una veritable seducció de l'amor?: La vivència externa, o la interior? Amb Déu passa el mateix, o potser no, perquè a Déu no el veiem fora de nosaltres, ni a prop, ni lluny, no és un objecte. Déu només pot ser experiència dintre meu; només se'ns permet veure Déu en l'experiència del nostre cor. I dubto de l'eficàcia dels predicadors de la divinitat que no arriben al cor dels seus oients. Recordaren doctrines que els nostres avantpassats en la fe van viure, però que si nosaltres no les vivim, no serveixen per a res.

Per això és tan important el missatge de reconciliació de l'evangeli (Mt 18,15-20), el missatge de perdó i reconciliació que ens ha portat Jesucrist, (2Co 5,18 s), i que necessita arrelar molt més en els nostres cors. Tot això em recorda Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué:—Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments? (n. 209)

Veritablement, Ramon necessitem la teva tarja de visita: «Ser» menys que «res», amor i molta imaginació a favor d'aquest Déu. Em queda algun punt més de la teva carta per fer comentaris, però ho deixo per un altre dia. Et desitjo una feliç festa de sant Ramon. Que ell et beneeixi. Una abraçada

+ P. Abat

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

2011-09-02T12:38:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

«Reconegueu en els vostres cors el Crist; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom que us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte... Glorifiqueu Crist en els vostres cors.»

El punt de partida és Crist. De ben segur que avui, Bernat, Maria i Gràcia serien uns desconeguts per a nosaltres si no s'haguessin trobat amb el Crist. Sembla que hi va haver una trobada ocasional del musulmà Ahmed amb Crist a Poblet, i a partir d'aquí es desencadena una història nova.

És la història nova d'una persona que es deixa embolcallar pel misteri de la persona de Crist, una història nova que porta a una vida monàstica, una vida contemplativa que es projectarà en una acció apostòlica valenta, generosa, en un testimoni de Crist que el portarà fins a la mort. «No hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics.» És el que fa Crist, en revestir-se de la nostra naturalesa humana. Però anunciant clarament: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres», fent realitat la veritat de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Bernat, amb les seves germanes Maria i Gràcia, són odiats per causa del nom de Crist, i perseguits per la seva pròpia família. I aquest és un fenomen que, malauradament, continua repetint-se en els nostres dies. Però, qui és aquest Crist pel qual Bernat Maria i Gràcia fan una opció tan decidida, tan arriscada, tan radical? Aquest Crist, que sant Pere recomana que estigui en el nostre cor, com a punt de partida del testimoni de la nostra vida creient.

El retrat, o la resposta més fidel la tenim en els Evangelis, i en general en totes les Sagrades Escriptures, que es refereixen a Ell. Però també tenim molts testimonis que ens parlen d'ell, i l'han confirmat amb la seva vida i la seva mort, i que ens poden ajudar a il·luminar les figures de Bernat, Maria i Gràcia.

Diu sant Ignasi d'Antioquia: «Crist és el cant que neix de la vostra concòrdia i la caritat harmoniosa». (Ef IV,1) En aquesta societat on hi ha tant dèficit de concòrdia i d'harmonia, és normal un desconeixement de Crist. També suggereix sant Ignasi: «una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en la caritat, en una alegria sense taca: això és Jesucrist, millor que ell no hi ha res». (Magn VII, 1) Viure la tensió de la unitat, de la reconciliació com la van arribar a viure Bernat, Maria i Gràcia. Aquesta herència també la necessitem en els nostres dies. Un Crist trossejat i guardat a la nevera en una gran blasfèmia.

Crist, per Climent d'Alexandria és «la Paraula de la veritat, la Paraula que preserva de la mort, que regenera l'home, estímul de la salvació que allunya la rutina, que edifica un temple entre els homes per establir-hi la mansió de Déu. Procura que aquest temple sigui pur, i abandona al vent i al foc, com flors caduques, els plaers i la desídia. Cultiva amb prudència els fruits de la temprança i consagra a Déu la teva vida». (Exhortació als pagans, c. 11)

És un altre perfil important de la persona de Crist que ens suggereix un treball personal interior, que ens renova des de dins i ens empeny amb força a ser testimonis d'aquest Crist. Però aquest és un treball ardu, dur, difícil, com ja ho havia anunciat el Senyor: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres».

La lectura del Siràcida ja ens avisa d'aquests contratemps o combats contra la nostra fe, quan parla «de les mossegades dels qui ens devoren, de la mà que atempta contra la nostra ànima, de les moltes tribulacions, de l'ofec del foc que ens envolta, de la paraula mentidera, de la calúmnia». També aquestes són riscs dels nostres dies. L'escenari de la vida humana ha canviat poc.

Però l'autor del Siràcida sap de la intervenció de Déu en la història i en la vida del seu poble. I se sent segur de la intervenció de Déu que es repeteix al llarg de la història a favor de l'home. I tot recordant aquesta misericòrdia, no fa sinó donar gràcies i lloar Déu. Els suports humans fallen en aquesta vida, però qui està en Crist sap que la seva pregària és escoltada.

Unamuno ens dirà una altra paraula definitiva sobre Crist: «Ets l'home etern, que ens fa homes nous. La teva mort és un part». (Intro. El Crist de Velázquez)

La història es repeteix: Déu actua en Crist a través de la vida de Bernat, Maria i Gràcia, que, atrapats per l'amor del Crist, el glorifiquen i donen una raó clara de la seva esperança. Però la història segueix, i en aquesta història continuen naixent homes nous, i en aquesta història continua hi havent la tensió entre les forces del bé i les forces del mal. La mort de Crist a la creu és el punt crucial de l'infantament de l'home nou. Aquest és un procés permanent en la història de l'Església, en la vida dels homes d'aquest món, en la vida de cadascun de nosaltres.

La festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia és una ocasió molt oportuna per aprendre que aquest naixement de l'home nou té un preu que passa per la creu, però que sense aquest pas no arribem a la glòria de la Resurrecció, el Crist gloriós i total. Però sempre el punt de partida és Crist en el cor.

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-08-28T12:37:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jr 20,7-9; Sl 62; Rm 12,1-2; Mt 16,21-27

Deixa't seduir. Deixa't seduir per la Bellesa. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes. Reconeix quina és la voluntat de Déu. Reconeix que hi ha alguna cosa que, com foc, crema en el teu interior. Reconeix la set que tens de Déu.

Una creu s'encamina per l'horitzó de la vida. La teva creu s'encamina cap a l'encontre amb la Creu de Jesús, la Creu que dóna la veritable vida.

«Jesús digué als deixebles: Si algú vol venir amb mi, que es neguí ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi».

Jesús avui ens ho diu a cadascú de nosaltres: Vols venir amb mi? Si? No? Silenci. Silenci perquè hem de meditar aquesta pregunta. Negar-se un mateix, prendre la seva creu, acompanyar-lo, això és el que se'ns demana. La Creu de Jesús és la nostra salvació. Travessant la creu arribem a copsar la salvació, la vida en Crist.

Jesús, com als seus deixebles, ens convida a ser conscients, a prendre consciència de la nostra vida: Si som cristians o no ho som. Perquè el cristià és aquell que ha dit que sí, que sí que vol seguir a Jesús. El camí no és fàcil. Però, no és impossible. Deixa't seduir. Deixa't seduir pel més bell de tots els homes, i ofereix-te completament a la seva voluntat.

El seguiment de Jesús és un regal, un regal en la vida. De vegades costa perquè volem salvar la nostra vida. Però, Jesús ens diu: «Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà».

La vida ens ha estat donada com un regal. El seguiment de Jesús com un regal extraordinari. Però, ens cal perdre la nostra petita vida per guanyar-la amb plenitud de bellesa.

La vida veritable es troba en la recerca de la bellesa veritable que és Déu. El camí el trobarem en el reconeixement de l'altre com el Crist. Acompanyant a l'altre acompanyes a Crist mateix. Cal agafar la pròpia creu que s'encamina per l'horitzó de la vida i acompanyar a Jesús acompanyant els altres en la vida que ara tenim. I així, esdevindrem mereixedors de la paga que el Fill de l'home té preparada en la seva glòria.

Deixa't seduir per la voluntat de Déu.

LA VEU DELS PARES

2011-08-28T00:00:00.002+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI

Diumenge 22è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (96,1-4)

«Si algú vol ser deixeble meu, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi». Paraules, d'entrada, dures. Aquesta ordre del Senyor apareix com una càrrega pesada als qui volen seguir-lo. Però, ben mirat, no són ni dures ni pesades, perquè el Senyor mateix ve en ajuda dels qui compleixen els seus manaments. Perquè són també veritat aquelles altres paraules: «El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera». És que l'amor transforma en dolcesa l'aspror que trobem en el compliment dels manaments. ¡Prou que ho sabem el que pot arribar a fer l'amor, fins quan és deshonest i impur! ¡Que en sofreixen els homes de coses dures, quantes proves indignes i intolerables, per poder atènyer l'objecte del seu amor! ¿Quin és, doncs, el negoci més important de la nostra vida? Escollir allò que ens cal estimar. ¿Què té d'estrany aleshores que el qui estima el Crist i vol seguir-lo, es negui ell mateix? Si l'home mor quan s'estima a si mateix, es trobarà plenament quan es negui.

És bo seguir el Crist, però hem de saber com. Quan Crist va dir aquestes paraules als qui el volien seguir, encara no havia ressuscitat d'entre els morts, encara no havia sofert la passió. Tenia encara per endavant la creu, el menyspreu, els assots, les espines, els insults, la mort. Vet aquí quines són les dificultats del camí. ¿Et fan por? ¿No goses emprendre la marxa? El camí és dur, i és l'home mateix qui ha fet tornar dur el camí de la seva vida. Però els obstacles han estat capgirats. Crist els ha trepitjat. ¿Qui hi ha que no vulgui arribar a l'exaltació? Ocupar un lloc ben alt és cosa plaent a tots els homes. Però l'escala per atènyer el cim és l'abaixament. ¿Per què, doncs, vols fer unes passes tan llargues? ¿Que potser vols caure, en comptes de pujar? Posa, doncs, el peu damunt de cada graó, i pujaràs.

Aquest graó de la humilitat, no el volien veure aquells deixebles que demanaven: «Digueu, Senyor, que un de nosaltres segui a la vostra dreta i l'altre a la vostra esquerra en el vostre Regne». Volien arribar al cim, i no s'adonaven de l'escala. I el Senyor els la mostra: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Vosaltres, també, que cerqueu el cim de la grandesa, ¿podeu beure el calze de la humiliació? Fixeu-vos que el Senyor no ha dit només: «Que es negui ell mateix i que em segueixi», sinó que hi ha afegit: «Que prengui la seva creu». Que prengui allò que costa i pesa, així em seguirà. Si algú es proposa de seguir-me obeint els meus manaments i imitant els meus exemples, no li faltaran pas contradiccions. Molts se li posaran en contra, mols intentaran de dissuadir-lo, i això fins i tot entre els qui es diuen seguidors del Crist. També anaven amb Jesús els qui impedien al cec de cridar. Amenaces, mofes, oposicions de tota mena... si em vols seguir, fes de tot això la teva creu. Els màrtirs arribaren a la meta encoratjats per aquestes paraules. Si mai ens sobrevingués la persecució, ¿no ho hauríem de menysprear tot per causa del Crist?

LA CARTA DE L'ABAT

2011-08-28T00:00:00.000+02:00

Estimada Maria Lluïsa,

Baixo la teva estrella d'aquest mes que parla sobre la "vida". Aquesta és una estrella la llum de la qual busca avui dia molta gent. De fet, som tots els que busquem la llum d'aquesta estrella. Perquè la vida tots la rebem, tots ens trobem amb aquest do de la vida, però no tots arribem a assolir la saviesa veritable de la vida, aquella saviesa que porta a viure-la amb la veritable llum i pau i sentit. Són innombrables les persones que viuen la seva vida malament, molt malament, sense els recursos materials mínims. Moltes altres, no tantes en aquest cas, desbordants d'aquests recursos la viuen ofegats en un clima personal aclaparador tancats sobre si mateixos... La vida té molts matisos, de tot signe. El poeta Rilke escriu: «Cal suportar la vida amb dignitat, tan sols la mesquinesa la fa petita».

Però, de fet, hi ha molta mesquinesa que fa la vida petita, miserable, per a molts, i, per descomptat, que no sempre el que determina aquesta dignitat és l'element material, sinó altres valors fonamentals, dels quals s'està ressentint.

La Paraula de Déu de diumenge XXII ens ofereix una clau per donar sentit a la vida: «salvar la vida és perdre-la, perdre-la és guanyar-la», però aquesta aparent contradicció es desfà quan es viu abraçat per la Vida profunda, que per al cristià té un nom: Crist. Crist se'ns presenta com la Vida. Diu als jueus: «si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi que begui. Perquè l'Escriptura diu: "del seu interior brollaran rius d'aigua viva"» (Jn 7,38). El llibre dels Proverbis ens ensenya: «Fill meu, escolta les meves paraules, fixa-t'hi atentament; no les perdis mai de vista, guarda-les al fons del cor: qui les acull, troba la vida, són remei per a tothom. Sobretot vetlla el fons del cor; que d'allí surt la vida» (Pr 4,20s).

La paraula de Jesús, era, i és, una paraula de vida, perquè neix des del seu cor i anava directament cap al cor de l'altre. Ell perdia la vida, la oferia des de l'impuls de l'amor, la servia. Perdia la vida, per guanyar el cor. Perdia, o servia la vida per guanyar la font de la vida. Posava una estrella lluminosa al firmament fosc d'aquest món.

Això és viure la vida en «cercles creixents, que passen per les coses», que diu el poeta, només que hauria de completar el vers: «i per les persones». No manquen persones en aquest món, com el profeta Jeremies, que han estat seduïdes pel valor i el foc de la Paraula. Continuaren havent-les, perquè no podem viure sense aquesta estrella de «la vida».

Maria Lluisa, com diu el profeta Ezequiel: «Viu, segueix vivint, creix!». Una abraçada,

+ P. Abat

DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-08-21T12:36:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 22,19-23; Sl 137; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Germanes, germans,

Ens hem reunit, com cada diumenge, per celebrar el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Crist, misteri que pel fet de tenir com a protagonista Jesucrist, Déu i home, perpetua incessantment el seu poder salvador al llarg de tots els segles de la història en favor de tots als homes i dones que han existit, existeixen i existiran en el nostre món. Per això la nostra mirada va dirigida principalment al Pare de Nostre Senyor Jesucrist que, en Crist, ens ha beneït d'una manera tan gratuïta com immerescuda, i ens ha cridat a ser fills seus i a formar el Poble de la Nova Aliança, Poble dels redimits gràcies a la entrega total del Crist a la voluntat del Pare. Nosaltres, empesos per l'Esperit del Crist ressuscitat, volem ser deixebles del nostre Mestre i Senyor per tal d'acompanyar-lo també en la glòria, quan tot l'univers se sotmetrà definitivament a ell, i el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot, per tal que Déu sigui tot en tots.

En la taula de la paraula d'avui apareix repetidament el terme simbòlic de la clau o les claus, com a signe d'autoritat, tant en el text d'Isaïes com en l'evangeli. El profeta vaticina la destitució de Sobnà, probablement un estranger que havia arribat a tenir l'alt càrrec de majordom del palau del rei Ezequies, i que amb el seu orgull i deliris de grandesa s'havia fet fer un panteó tallat a la roca. Isaïes el desqualifica en nom del Senyor i li assegura que el seu càrrec passarà en mans d'Eljaquim, que assumirà l'autoritat que tenia Sobnà. En aquest moment el profeta se serveix del simbolisme de la clau del palau de David com a signe d'autoritat absoluta i irrevocable. És en aquest sentit que també Jesús atribuirà a Pere l'autoritat sobre la seva Església.

L'evangeli d'avui, tan freqüentment glossat, ens posa la qüestió sempre indefugible sobre qui és Jesús per a nosaltres, i concretament per a tu i per a mi. A Jesús li preocupa ben poc què pensa la gent del Fill de l'Home, però vol saber què pensen d'ell els seus immediats seguidors, per qui el tenen. Per això introdueix aquesta pregunta als seus deixebles per tal que es defineixin davant d'ell i sobre ell. Li interessa saber de la seva pròpia veu quina idea s'han anat fent de la seva persona i del seu missatge. Els ho formula clarament: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Pere, sempre impetuós i decidit, endut per un fervor entusiasta envers Jesús, s'avança a donar la resposta abans que els altres, tot pensatius davant la pregunta de Jesús. Pere fa una confessió solemne de la divinitat de Jesús, quelcom que sobrepassa sens dubte el seu coneixement, per això Jesús li diu que la seva resposta no prové del seu magí, sinó que és fruit d'una revelació del Pare del cel. És aleshores quan Jesús li confereix l'autoritat sobre la seva Església i el poder de lligar i deslligar —en el sentit de condemnar i absoldre— tant a la terra com al cel, amb la donació simbòlica de les claus del Regne. Sense esperar-ho, Pere, s'ha trobat investit d'una autoritat d'origen diví. Pere, serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església en unió amb els altres apòstols. Ens trobem davant un text cabdal sobre la institució de l'Església i el primat de Pere, que tants trencacaps ha provocat al llarg de la seva història, fins a dividir-la en els dos grans sectors, la d'Orient i la d'Occident. L'exegesi catòlica sosté legítimament que aquest primat petrí es perpetua en tots els successors de Pere i no es tracta d'un atribut purament personal concedit al primer dels apòstols, ja que la intenció de Jesús era la de proveir al futur de la seva Església amb una institució que no podia desaparèixer amb la mort de Pere. La presència aquests dies entre nosaltres del successor de Pere per confirmar la fe dels joves vinguts d'arreu del món per veure, escoltar i pregar amb el Papa a Madrid, és un signe de la vitalitat de la fe de les joves generacions que veuen en Benet XVI el vicari de Crist i l'herald de la pau i de la veritat que els pot comunicar esperança i nous ideals en un món on els valors estan tan capgirats i on el missatge evangèlic cal que hi tingui una validesa permanent per tal que el cristianisme continuï essent l'autèntic humanisme.

Tot amb tot, el que ens interessa en la nostra reflexió d'avui és el fet de deixar-nos qüestionar també nosaltres per Jesús amb la mateixa pregunta que ell formulà als dotze a Cesarea de Felip, sota la muntanya de l'Hermon. Perquè del concepte que tinguem de Jesús sabrem fins a quin punt ens sentim dependents d'ell i del seu missatge. Hem de preguntar-nos sobre la nostra relació personal amb Jesús, si ell és de debò la nostra única riquesa, la nostra passió dominant, el nostre paradís interior, el nostre tot. Si per ell i per la seva doctrina seríem capaços de donar la vida. En el fons, si estem de debò enamorats d'ell i si volem adherir-nos fermament a la seva persona i al seu missatge. Si és així, també nosaltres confessarem, com Pere, amb la nostra vida, que ell és l'Ungit de Déu i el Fill de Déu.

Ens disposem ara a parar la taula de l'eucaristia on Jesús se'ns farà present en la seva humanitat i divinitat fins al punt d'esdevenir aliment i vida del nostre cos i de la nostra ànima tot participant sagramentalment del seu Cos i de la seva Sang, Misteri Pasqual a l'abast de tots els qui creuen en ell, amb una gratuïtat admirable que ens fa exclamar amb sant Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Glòria a ell per sempre. Amén».

LA VEU DELS PARES

2011-08-21T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 21è durant l'any (Cicle A)

Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe (L. VI,93-97)

Jesús demana als seus deixebles: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» I Simó Pere li contesta: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». L'opinió que la gent tenia sobre Jesús té el seu interès: els uns creien que Elies havia ressuscitat i que havia de venir novament a la terra, els altres pensaven que era Joan Baptista, que havia estat decapitat i ara havia tornat a la vida, o encara pensaven que era algun dels antics profetes.

Si l'apòstol Pau no volgué conèixer altra cosa que Jesucrist, i encara crucificat, ¿què més podria desitjar de conèixer jo sobre el Crist? En aquest sol nom hi ha expressada la divinitat, l'encarnació i la realitat de la passió. Així, per bé que tots els altres apòstols tenen tots el mateix coneixement sobre el Crist, Pere respon el primer: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu». ¿Podríem nosaltres especular ara sobre la generació de Déu, quan sant Pau cregué que no havia de saber res mes que Jesucrist, i encara crucificat, quan sant Pere ha cregut que no havia de confessar altra cosa que el Fill de Déu? Nosaltres investiguem, amb els ulls de la feblesa humana, quan i com nasqué i quina és la seva grandesa. Pau va veure en totes aquestes qüestions un escull més que no pas un profit per a l'edificació, i des d'aleshores decidí de no saber altra cosa que el Crist Jesús. Pere va saber que en el Fill de Déu subsisteixen totes les coses, perquè «el Pare ho ha donat tot al Fill». Si, doncs, li ho ha donat tot, li ha transmès també l'eternitat i la majestat que ell posseeix. Però, ¿per què me n'he d'anar tan lluny? El terme de la meva fe és el Crist, el terme de la meva fe és el Fill de Déu.

Creguem, doncs, tal com Pere va creure, per tal de poder ser feliços i de sentir com ell de llavis de Jesús: «Això no t'ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». En efecte, els homes de carn i de sang només poden revelar realitats terrenals; en canvi, el qui parla dels misteris en esperit no es fonamenta pas sobre l'ensenyament de la carn i de la sang, sinó sobre la inspiració divina. No us fieu, doncs, de la carn i de la sang, si és que vosaltres mateixos no us voleu tornar carn i sang. El qui ha vençut la carn ha esdevingut fonament de l'Església i, si no pot igualar Pere, el pot, si més no, imitar. Grans són, en efecte, els dons de Déu: no solament ha restaurat el que era nostre, sinó que ens ha donat el que era seu.

El Crist és pedra. I no solament no ha refusat la gràcia d'aquest nom al seu deixeble, sinó que l'ha fet també Pedra, perquè té de la pedra la solidesa inalterable, la fermesa en la fe. Esforceu-vos, també vosaltres, a ser pedres: cerqueu la pedra no fora de vosaltres, sinó al vostre interior. La vostra pedra és la vostra acció; la vostra pedra és el vostre esperit. És sobre aquesta pedra que es construeix la vostra casa, perquè cap tempesta de l'esperit maligne no pugui esfondrar-la. La vostra pedra és la fe; la fe és el fonament de l'Església. Si vosaltres sou pedra, romandreu en l'Església, perquè l'Església reposa damunt la pedra.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-08-21T00:00:00.000+02:00

Estimat Miquel,

Llegint la Carta de sant Pau als cristians de Roma del pròxim diumenge pensava en tu. És un crit d'entusiasme de Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en coneixement de Déu! Que en són d'incomprensibles els seus judicis i d'impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor? Qui l'ha assessorat com a conseller? Qui s'ha avançat mai a donar-li res perquè li ho pugui recompensar? Tot ve d'ell, passa per ella i s'encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amen».

Pensava en tu quan en les teves cartes em parles dels teus passeigs al peu del castell, amb un llibre a les mans, quan m'escrius sobre els teus entusiasmes amb aquest o aquell autor, o quan m'escrius sobre els dubtes; dubtes d'aquests autors, o els teus pròpis. Pensava en els entusiasmes que et desperten, aquest llibre, o aquella obra musical... sovint, tot això, relacionat amb el problema de la fe, o del misteri de Déu.

I considero que aquests entusiasmes són molt positius; aquesta vibració intensa de tot el nostre món interior, capaç d'estremir-se davant la més petita insinuació de la vida. Una vida que se'ns insinua per multitud de camins: en els fragments de la nostra existència, en una planta o flor que ens parla del misteri de la vida, en una paraula d'una persona que ens pot dir molt del misteri de la vida, en un silenci interior que permet néixer una experiència nova dins nostre, una mirada neta a l'horitzó... Són molts els fragments de la nostra vida que ens obren a la bellesa, i que poden ser una "insinuació" del misteri diví. Una possibilitat més d'entusiasme.

Perquè aquest crit de Pau és un crit que neix des d'una experiència profunda de la seva existència.

Avui això no és fàcil, ja que exigeix un ritme diferent del que ens proporciona la vida ordinària. Tu tens al teu abast aquest ritme, per aquestes passejades de lector i de reflexió, potser també per estar habitualment interessat en temes de certa profunditat. Miquel, necessitem llegir molt sant Pau. Llegir-lo i meditar-lo. Ja que ell és un home que vessa sempre entusiasme. És un profund enamorat de Crist. I avui tenim tots necessitat d'aquest entusiasme. Ja saps que la paraula «entusiasme» etimològicament vol dir «estar en Déu». Jo crec que tots estem en Déu. El mateix Pau ho diu en un altre lloc quan escriu: «en Ell vivim, ens movem i som» (Ac 17,27). Però també és veritat que no arribem a tenir consciència d'aquest «entusiasme». Ens manca la vibració amb aquesta presència divina en la nostra existència. El camí serà posar una altra freqüència en la nostra audició, un altre ritme de vida... Una abraçada,

+ P. Abat

PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ I DE FRA BORJA PEYRA

2011-08-20T12:35:00.000+02:00

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Salm 50; Regla de sant Benet 4

«Déu és excels i té 100 misericòrdies. D'aquestes, 99 les guarda dintre seu, i només una l'ha manifestat a l'home. En virtut d'aquesta, les criatures es mostren recíproca compassió: la mare s'entendreix del fill i l'animal és afectuós amb la seva cria. I quan arribi el dia de la Resurrecció, Ell ajuntarà aquesta misericòrdia amb les 99 i les posarà sobre les criatures i cadascuna serà àmplia com el cel i la terra» (Mestre místic del s.XI).

Convé que meditem molt la primera part d'aquest salm 50, els versets 1-11. La paraula del salm necessita recolzar-se en el silenci del cor per percebre com diu Rilke «el buf d'una ona, el missatge ininterromput que es forma del silenci» (p. 114).

Aquest missatge ens parla del nostre pecat. Ens convé ser conscients de manera permanent del nostre pecat, com ens ho suggereix aquesta primera part del salm, sabent que la història acaba sempre en la misericòrdia. Per això la segona part arrenca amb un crit d'epiclesi, d'invocació de l'Esperit, que ens introdueix en el regne de la gràcia, en l'alegria de saber-nos estimats per Déu, la qual cosa ens arrossega a viure aquesta misericòrdia de Déu amb totes les criatures amb profunda generositat.

Aquí tenim el suggeriment d'un treball permanent a la nostra vida, que no serà sinó una positiva col·laboració amb el Déu que ens va creant un cor nou. Com diu el v. 8, que ens suggereix que Déu mateix treballa en la intimitat de l'home perquè adquireixi seny i es manifesti en conseqüència amb saviesa. El perdó de Déu suposa ser «tocats» pel seu amor, la qual cosa ens dóna una saviesa que després té repercussió en la vida concreta. Diu sant Agustí: «Sabem que l'hisop és una planta humil, però medicinal, i que, segons es diu, s'adhereix amb l'arrel a les pedres. D'aquí es va prendre la semblança amb el misteri de la purificació del cor. Adhereix tu també l'arrel de l'amor a la teva pedra; sigues humil davant el teu Déu; humil perquè siguis excels amb el teu Déu glorificat. Si ets ruixat amb l'hisop, et netejarà la humilitat del Crist. No menyspreïs la humilitat de l'herba; fes cas de l'efectivitat del remei». (Comentari al salm 50)

I parar esment a l'efectivitat d'aquest medicament de l'hisop és també, com diu sant Bernat: «Vigilar la construcció d'aquest edifici espiritual que sou vosaltres» (1 Co 3,17). I segueix dient Bernat: «Tingueu cura de triar les bigues, la fusta de les quals no es podreixi, com ara el temor de Déu, que dura per sempre (Sv 18,10), la paciència, ja que segons l'Escriptura la paciència dels pobres no es perdrà (Sl 9,19), la longanimitat, que no mor sota el pes de cap construcció i perdura per sempre, com ha dit el Salvador: "Qui persevera fins al final serà salvat" (Mt 10,22), però sobretot la caritat que no mor mai (Ct 8,6). Després fixeu aquest carcassa amb altres fustes igualment belles, amb les quals fareu els enteixinats i ornaments de la vostra casa: els propòsits de saviesa o de ciència, l'exegesi dels textos, o coses semblants, més aviat pròpies per adornar que per proporcionar la salvació. Puc obtenir abundància d'aquestes fustes en l'Església, jardí de l'Espòs, que està plena d'elles: la pau, la bondat, la dolçor, l'alegria en l'Esperit Sant, la pietat alegrement exercitada, l'almoina feta amb senzillesa, plorar amb els que ploren... Dóna'm, et suplico, aquestes fustes, perquè pugui presentar sempre acollidora la cambra nupcial de la consciència: de la meva consciència i de la dels altres». (Sermó 46, sobre el Càntic dels càntcs)

Construir una casa, o aixecar aquest edifici espiritual, requereix un treball amb molta dedicació per part nostra. Treballar fort i generosament al nostre taller. I el taller, com hem sentit en la lectura de la Regla, és el monestir. El monestir, el nostre obrador.

«Obrador» és una paraula que fa referència a un «taller d'obres manuals». Per exemple un obrador és el taller de ceràmica, on es manipula el fang, i es combinen els colors... perquè finalment obtinguem una obra bella; el mateix podríem dir del taller d'enquadernació, i fins i tot, ampliant la nostra mirada, del mateix hort. Aquí es treballa en obres materials, i obtenim un resultat material, bell, necessari, però en definitiva material.

L'obrador de què us parla avui la Regla és un treball que ens ajudi a preparar la casa interior, a fer l'obra del cor. Evidentment aquí els materials són molts més i molt més diversos. Ni més ni menys que 74 suggeriments molt concrets, manllevats de la Bíblia i dels Sants Pares, per als quals ens ha promès la recompensa: «veure el que cap ull ha vist mai, ni ha pressentit el cor de l'home, el que Déu té preparat per als qui l'estimen». O sigui que el vostre, i el nostre, és un treball permanent, espiritual, que vagi dominant sobre qualsevol altre treball.

Comença amb una invitació a estimar Déu, amb tot el cor. Déu sempre és la primera referència, ell té també la iniciativa de l'amor. I acaba amb el record que tot ho embolcalla la misericòrdia de Déu. La primera i l'última paraula de tots els materials del nostre treball espiritual és la mateixa: Déu. Paraula que és perdó i amor. Dues paraules que cal tenir presents en la vida del monjo. Tot està a les mans de Déu.

En les sentències més decisives i com a raó última de l'existència del monjo i com a objecte i garantia del seu amor, no anteposar res al Crist. En aquest catàleg apareixen repetides sobretot dues paraules: estimar, desitjar.

I amb la llum i l'estímul d'aquestes dues paraules en el taller del monestir s'ha d'anar combinant i utilitzant en cada moment els materials apropiats d'aquest capítol 4, per anar fent el camí d'una vida espiritual, que serà l'edificació de la casa interior.

Per exemple, en els moments que hom està al cor, segurament no tindrà la preocupació de donar-se al vi, o ser llaminer o dormidor, però potser haurà de tenir en compte d'esclafar els mals pensaments contra el Crist, o d'escoltar amb gust les lectures santes. O sigui que a l'obrador monàstic cada cosa té el seu temps, i l'important serà viure cada situació, cada temps, d'acord amb l'exigència del moment. Això sí, procurant que d'aquest obrador monàstic en surti una obra ben feta.

L'objectiu, doncs, és construir la casa interior. O com escriu Ester de Vaal: «Transformar la vida a imatge de Crist. Quan l'Esperit atrapa la nostra imaginació, es reconfiguren els nostres desitjos, esperances i valors, la manera que tenim cadascun de veure el món, en definitiva tota la vida humana. Per tant, redescobrir la imaginació és un pas important per aprendre a respondre al que Déu està fent en les nostres vides i al nostre voltant».

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

2011-08-20T12:33:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre i Vilas, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Flp 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«A la comunitat monàstica arriba el crit dels homes d'avui, que volen trobar un sentit a la vida. Nosaltres percebem en aquest crit en la invocació del qui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn 14,8). Les dones i els homes d'avui ens demanen que els mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l'ha revelat, aquell Crist que amb la seva mirada d'amor reconciliava els homes amb el Pare i amb ells mateixos, tot comunicant-los l'única força capaç de guarir l'home sencer. Deixant-nos interpel·lar pels interrogants del món, amb plena solidaritat envers el qui els expressa, som cridats a mostrar amb paraules i gestos d'avui les immenses riqueses que les nostres esglésies conserven a les arques de llurs tradicions» (Joan Pau II)

Aquest crit també va sortir de la boca de sant Bernat i d'un nombrós grup de familiars i amics seus que es van incorporar a la vida monàstica buscant un sentit profund per a la seva vida, i donant un impuls creador, definitiu, a Cister.

Bernat entra al monestir, i això per a ell vol dir entrar en una altra història, que serà determinant per a Europa, ja que donarà un impuls tan gran a la vida cistercenca i monàstica, que tindrà un influx singular, únic, en la configuració d'uns valors, que precisament avui trobem a faltar. Entra al monestir, entra en una altra història, on no hi ha senyorius, on és important la persona, on cadascú troba el seu lloc d'acord amb les seves aptituds, on tothom hi és acollit tal com és.

Quan sant Bernat exhortava a deixar el món per la soledat, «veureu per vosaltres mateixos —deia— que es pot treure mel de les pedres i oli de les roques més dures». Parlava de béns espirituals, del fruit que neix de les privacions, de la solitud, del silenci. Però els cistercencs van poder creure que havia forçat amb les seves virtuts les pedres i les roques a ser productives. S'ha dit que el segle XII és el segle de sant Bernat. I el que és cert és la seva profunda influència, la seva presència molt viva, determinant, en l'àmbit polític, religiós i social d'aquest segle. Les seves innombrables cartes a persones de tota mena, les seves nombroses obres, i, sobretot, els 200 monestirs que deixa fundats a la seva mort, parlen per ells mateixos.

Com trobar una paraula que defineixi l'esperit de Sant Bernat, que defineixi l'home i al sant en la seva totalitat? En ell tot és un tornar cap a l'interior. Bernat no pensa en la basílica, en l'obra de pedra, sinó en l'ànima, fer sorgir l'home cap a la llum. L'art, un art simple, senzill serà un instrument de ressorgiment, de revelació, de renaixement, però per sobre de tot, també, de l'interior de l'home.

El gradual de la festa de Sant Bernat li aplica aquestes paraules: «Vaig estimar la saviesa i la vaig buscar des de jove, vaig procurar esposar-me amb ella, enamorat de la seva bellesa» (Sv 8,2) Va estimar aquesta saviesa, la va suplicar, la va preferir a tots els altres béns, i va arribar a parlar d'acord amb el designi diví i tenir pensaments dignes dels dons de Déu, i d'acord amb aquests pensaments va arribar a tenir unes obres dignes d'aquests pensaments.

És la permanent recerca de llum en les llums de la Paraula, que arriba a fer amb tant d'encert i saviesa que serà anomenat «Doctor Melifluus», és a dir, que sap libar el nèctar de vida de l'Escriptura, com l'abella liba el nèctar de les flors.

Aquestes breus pinzellades en aquesta homilia són suficients per dir-nos com sant Bernat arriba a ser sal de la terra, la bona sal que assaona amb les seves obres sàvies la societat del seu temps, però com una saviesa que està per sobre dels temps, que ve suggerida o inspirada en la mateixa saviesa divina; també és una bona sal per assaonar els nostres temps, no menys necessitats avui dia.

També podem i hem de dir que la seva llum continua brillant. Pels monestirs cistercencs que continuen receptius als crits de l'home d'avui, i perquè la vida i virtuts de sant Bernat són molt necessàries per a l'home del nostre temps.

Tot això no fa sinó repetir les paraules de la segona lectura, escoltades de la boca de sant Pau als Filipencs, i com repetides per la boca de sant Bernat: «Sigueu imitadors meus, viviu com a amics de la Creu de Crist; fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres». Estimeu les coses de la terra, però amb la ferma esperança del Crist que va transformat el nostre cos miserable en un cos gloriós. Potser per això dirà en una de les Cartes: «Sóc allà on és el meu desig, el meu esperit i el meu amor, que és la part més rica de mi mateix!». I aquest desig neix de la consciència que té de la distància entre el present que viu i el futur cap al qual tendeix. Un desig que el té projectat cap al futur. Per això escriurà: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè».

Ho escriu i ho viu en una època de profunda transformació a Europa. Bernat transmet als seus lectors, als seus oients, ens segueix transmetent a nosaltres, la flama que el crema. Un foc que sedueix i que viu de manera molt sensible a l'amor, a la tendresa, a la benignitat, que el marquen com a home, com a monjo i com a abat.

També nosaltres vivim una nova època, una època de profunda transformació, no únicament a Europa, sinó a nivell mundial. Podem fer nostres les paraules de Bernat?: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè». Altrament, no tenim futur.

L'ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

2011-08-15T12:32:00.000+02:00

Professió monàstica solemne de fra Edwin Oblitas Vera

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Avui, com acabem d'escoltar a la lectura de l'Apocalipsi, «torna a aparèixer en el cel un gran prodigi: una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i duu al cap una corona de dotze estrelles». En el cel un gran prodigi i a la terra la solemnitat de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel.

«Un regal de gran preu —com escriu sant Bernat— perquè és el segell d'una feliç aliança entre el món humà i el món diví, entre la terra i el cel. El millor fruit de la nostra terra que enviem allà d'on davallen tots els dons i les gràcies». El millor regal, el millor fruit que enviem al cel, però també la ferma esperança que aquesta terra nostra segueix essent una bona terra per continuar la nostra resposta, la nostra ofrena singular a Déu.

La nostra reina ens ha precedit, i ha rebut una acollida tan meravellosa que podem amb tota confiança, nosaltres, els seus humils servidors, seguir els seus passos cridant amb l'Esposa del Càntic: «atrau-me darrere teu!, correm, embriagats pels teus perfums» (Ct 1,3). «La Verge gloriosa, pujant avui al cel, ha augmentat la felicitat dels que l'habiten» —escriu amb un profund i atrevit amor sant Bernat. Admiració que també porta a fer exclamar el poeta: «Oh tu, saborosa, oli que l'altura vol, vora de fum blau que de l'encenser puja».

Saborosa, saviesa viva, vibrant, que desvetlla aquell racó més íntim i genuí del nostre ésser. Ser fet per a l'eternitat. Oli, que l'altura vol, dissenyat abans de tota la creació. Disseny de la primera casa que Déu fa per a si mateix. Diu l'evangeli: «Jesús va entrar en un poblet i una dona el va rebre a casa seva» (Lc 10,38). Lluc, el pintor de la Verge, potser no fa sinó recordar aquest «oli que l'altura vol»: Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint al món, i tu, jo, nosaltres... estem cridats a rebre'l a casa nostra. Un Déu que roman, d'alguna manera, en gestació dins cadascun de nosaltres. Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint a la casa del món per trobar-hi l'home. L'objectiu de la vida monàstica és «buscar Déu» aquest Déu que ve, que sempre està venint. Qui es consagra com a monjo a viure una vida monàstica es consagra a una cosa tan senzilla com això: buscar Déu. Cercar Aquell que dóna valor a la vida, trobar la Vida mateixa. Ara bé, la recerca de Déu requereix un conreu de la Paraula. La Paraula ens obre el camí per buscar Déu. Per això sant Benet estableix una escola del servei diví, en la qual és important l'exercici de la Paraula. La Paraula ens fa estar atents els uns als altres. I això obre al naixement d'una comunitat.

Per això el monjo busca Déu al si d'una comunitat. Això exigeix altres valors necessaris en la recerca de Déu: el silenci, el diàleg, la trobada, un treball ben fet, viure el temps, cada moment amb el goig de la feina ben feta. Tots aquests valors que la Regla de sant Benet resumeix en dues paraules: «Ora et labora». D'aquí neix un tarannà de vida nou, diferent. Però d'aquest tarannà nou, ens en pot dir alguna cosa l'escena que contemplem a l'Evangeli que hem escoltat.

Contemplar l'evangeli, per comprendre aquest moviment de Déu a la casa del món, a la casa d'Elisabet, a la casa de Maria. «Ella, Maria —escriu sant Bernat— és aquella la salutació de la qual és suficient per fer saltar d'alegria el nen, encara en el si de la seva mare».

L'escena és d'una bellesa singular, una bellesa immortalitzada en innombrables ocasions, en les pintures, en els retaules d'artistes d'arreu del món... Maria truca a la porta de la casa d'Elisabet. Aquesta obre la porta i s'entusiasma. I fruit d'aquest entusiasme diu una paraula de benedicció: «ets beneïda entre totes les dones... tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes».

I Maria, l'esclava del Senyor, calla, i deixa que parli Déu, deixa que parli el Verb que agita les seves entranyes. I en aquesta agitació torna a desplegar l'amor de Déu a tota la humanitat. Un amor que resumeix el cant únic del Magnificat. Allò que el poble jueu havia fet al llarg de la seva història: el record de les meravelles de Déu, viscudes i ensenyades d'aquesta manera als seus fills, perquè aquest amor es revitalitzés permanentment, Santa Maria torna a recordar-ho amb el gust de la plenitud dels temps. Maria recorda les grandeses de Déu. Maria recorda l'obra de Déu. Però Maria ens recorda que aquesta obra continua amb força sense aturar-se cap al futur. O que aquest futur ja és aquí i ara. Només cal deixar que ens abraci l'amor de Déu que ens transforma, que ens ressuscita. Per això la nostra ànima, com la de Maria, ha d'enaltir el Senyor, que ens mira, malgrat tot, en la nostra petitesa. La seva santedat i el seu amor s'estenen de generació en generació. I arriben fins a nosaltres. Perquè fem l'obra de Déu. L'obra que exalça els humils, que mira amb predilecció els pobres, els senzills.

Déu no oblida, el record de Déu recull l'amor des de l'inici, el seu amor, jo diria que creix amb les seves obres, i per això el seu amor arriba de generació en generació. Santa Maria sap, en el seu record, d'aquesta obra de Déu en la història del seu poble i en la seva pròpia existència, i per això canta: «totes les generacions em diran benaurada».

El poeta també canta aquest misteri quan escriu: «Com pel forat d'una agulla vol enfilar-se en tu la meva llarga mirada abans que et sostreguin al visible».

Estimat Edwin, com en el forat d'una agulla, és important enfilar-se a Santa Maria. En aquesta solemnitat de l'Assumpció vols consagrar-te al Senyor en la vida cistercenca, i viure com a monjo. Que la teva vida monàstica vagi configurant-se tot enfilant-te a santa Maria. Deixa que, dia a dia, ella t'estiri a tu. Tens virtuts en la teva vida que t'hi acosten: ets un monjo que parla poc, ets un monjo que fa amb diligència els seus treballs. És l'«Ora et labora» monàstic, dues paraules que cauen bé a la vida monàstica. Al monjo que desitja ser-ho. Deixa que Santa Maria t'estiri sempre. Perquè ella està sempre a prop nostre. Que ella sigui sempre una referència principal per a tu. La pau i l'alegria de Déu no et faltaran. I tu seràs també font de pau i d'alegria per a la comunitat.

PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA EDWIN OBLITAS VERA

2011-08-14T12:30:00.000+02:00

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5: L'obediència

«Purifica el cor, despreocupa't de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya't i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l'esperit d'intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l'esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».

Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d'una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra't en l'única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d'assolir l'esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.

Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l'obediència, que acabem d'escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D'un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s'humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l'expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l'impuls de l'amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.

Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d'anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.

D'aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d'una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l'obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L'obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l'exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.

Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l'amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.

Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d'una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l'hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.

Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d'obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d'un camí estret, acceptació d'una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l'abat: «assumir el camí de l'obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».

I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d'assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d'obediència que ens configuri a Crist.

La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s'acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l'ànima i l'esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s'escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).

És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l'Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.

Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta't cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l'Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l'experiència que Déu et guanya en generositat.

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-07-31T12:30:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 55,1-3; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21

«En aquell temps, Jesús [...] se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts».

Hi ha molts nivells de lectura d'aquest Evangeli que acabem d'escoltar que poden il·luminar l'activitat missionera de l'Església. Davant la gentada que segueix Jesús, aquest se'ls acosta i es posa a guarir malalts; multiplica el pa i els dóna de menjar. Amb aquesta actitud, Jesús ens ofereix la pauta que hauria de tenir tota missió, tot anunci de la Bona Nova: acostar-se, guarir, multiplicar el pa i alimentar.

Un primer nivell —fonamental i no menyspreable— d'aplicació d'aquesta pauta rau en l'atenció per les necessitats més bàsiques de les persones: la salut i l'aliment corporal. L'aproximació a les persones per comunicar-los la Bona Nova ha d'incloure també els aspectes més bàsics de la vida, com són ara la salut i l'aliment. Dit d'una altra manera, no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova si, en la mesura del possible, no ajudem a pal·liar les malalties i el dolor, no estem al costat de qui pateix, no ens fem propers als qui no coneixen la salut del cos; no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova, si no som capaços de multiplicar el nostre pa i d'alimentar el famolenc, si no som capaços de compartir allò que tenim per tal que no hi hagi qui no tingui res per a menjar.

Aquesta és una tasca bàsica que cal realitzar abans de desplegar més en profunditat el missatge de vida que ens ha estat confiats. Perquè, certament, hi ha més profunditat. Aquesta acció que mira a la salut del cos i a la seva alimentació no pot recloure's en si mateixa. Ja ho va advertit Jesús mateix a aquella altra gran gentada que el seguia després d'una altra multiplicació dels pans, quan els va retreure que el seguien pel menjar que els havia donat. L'home no viu només de pa, cantàvem avui amb l'al·leuia. La missió de l'Església passa per guarir i alimentar el cos, però no es queda aquí. Amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç d'estar al costat dels malalts, de pal·liar el seu dolor i fins i tot de guarir-los; amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç de compartir els seus béns i d'alimentar el famolenc; perquè sap que a través de tot això ha de comunicar a aquells qui ajuda la mateixa força de la resurrecció de Crist. L'Església és ben conscient que hi ha una set més gran que la pròpia salut i la manca d'aliments, que és la set d'amor que tots experimentem en el fons dels nostres cors: «Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».

També en aquest nivell de la missió, la pauta que ens dóna el Senyor ens serveix: cal apropar-nos a la gent per guarir-los de les malalties que oprimeixen el seu cor, que els esclavitzen, que els envileixen i els empetiteixen; cal ajudar-los a guarir perquè descobreixin la set que tenen de Déu i que sacien amb cosetes que els enceguen i els fan sords al clam d'aquesta set; cal després multiplicar el pa amb la predicació de la Bona Nova i amb les obres que fan creïble aquesta predicació; i cal, finalment, donar-los aliment, conduint-los vers el Crist, el pa veritable, la font de la vida, que satisfà tots els anhels, com aquell pa de què ens parlava l'Evangeli del que es diu que: «Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada».

L'Església és portadora d'aquest aliment que sacia el cor de l'home: no malmetem aquest tresor, negant el pa al qui té fam i en té necessitat o l'acompanyament a qui ha perdut la salut. Només així demostrarem al món que «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no són capaços d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ens ha demostrat com ens estima».

DIMARTS DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY

2011-07-12T12:29:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 2,1-15a; Sl 68; Mt 11,20-24

Déu és zelós. Ens vol per a ell i no més que per a ell. No vol cristians a mitges. No vol persones que tot i conèixer la Paraula de Déu no volen o passen de prendre un compromís.

«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!». Jesús ens pregunta avui pel nostre compromís. Nosaltres tal vegada no coneixem aquestes poblacions, però som ciutadans de l'experiència de Déu. I, com aquestes ciutats podem haver passat de l'experiència de Déu. Podem viure de renda d'un dia que en la llunyania del temps, van ser tocats per Déu i vam venir al monestir.

Però, Jesús ens pregunta per la nostra conversió. Ens pregunta si tot i l'experiència de Déu, si tot i la lectio divina, si tot i els miracles que ha realitzat en la nostra vida, hem canviat.

Hem «canviat de vida»?. Perquè en el judici de Déu, «la sort del país de Sodoma serà més suportable que la teva».

Jesús amenaça, per cridar a la conversió, especialment aquells que tal vegada sense adonar-se podem caure en el tedi d'una vida sense alè.

Déu és zelós. Ens vol per a ell. Ens vol renovats, cada dia disposats a fer la seva voluntat. Aquest és el canvi de vida que se'ns demana.

Déu és zelós. Busquem Déu sincerament, i tindrem la vida per sempre.

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D'EUROPA

2011-07-11T12:28:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Jn 19,27-29

En la història de l'Església hi ha una època d'eclipsi de la Paraula que es posa en relació amb la crisi que va portar al cisma eclesial del segle XVI, però el començament es va configurant en els segles XII-XIII coincidint amb l'expansió de la Bíblia en aquests segles, en què hi ha ferments espirituals molt forts, però també molts abusos. Avui, hem recuperat el valor de la Paraula, i no obstant això estem sumits en la nostra societat en una pèrdua de confiança en el valor de la paraula humana. Moltes coses no funcionen en les relacions humanes per aquesta pèrdua del valor de la paraula humana. I jo diria que això té també una repercussió en la relació amb Déu, que estem cridats a viure a través de la Paraula de Déu, però manifestada també en la paraula humana.

La paraula, humana o divina, es converteix, en mans de molts, com un tros de cera, ja que cadascú li dóna la forma i el significat que més li abelleix.

Potser en aquesta festa de sant Benet pot ser un bon moment per reflexionar sobre la incidència que la paraula té en la nostra vida. La paraula humana i la Paraula divina. N'hi ha que en la seva vida han agafat algunes paraules i intenten moure la seva vida al voltant d'elles: Trinitat, paraula, estimar, silenci, escoltar, servei, treball...

Aquesta festa pot ser un bon moment per deixar-nos portar per sant Benet a una reflexió, ja que ell és un mestre, un bon mestre, que ens proposa, avui també, a l'Església, a nosaltres, que hem fet l'opció de seguir els seus ensenyaments en la vida monàstica. «A l'escola del servei diví, on se'ns convida a no anteposar res a l'amor de Crist, per dilatar el cor, corrent pel camí dels seus manaments», com ens ensenya l'oració col·lecta.

Avui les lectures són belles, d'una gran bellesa, com ho és sempre la paraula de Déu que ens vol posar en el camí del Misteri d'amor. Tenen la particularitat que incideixen amb força en el perfil d'unes determinades paraules de gran importància per viure el nostre camí monàstic.

La lectura de Proverbis recull set paraules: Acollir, guardar, escoltar, trucar, buscar, convidar, delectar.

Cinc d'aquestes paraules: acollir, escoltar, trucar, buscar, convidar, tenen una referència a una dimensió nostra personal, interior, i com a conseqüència, després, a una projecció cap a l'exterior. Així, per exemple, la paraula «escoltar» fa referència a la nostra obertura a un ensenyament que hem de fer nostre, quelcom que vivim en nosaltres, l'escolta, l'acolliment, la trucada, la recerca, la invitació... per després moure'ns en una resposta cap a fora, a l'exterior de nosaltres: per obeir, per buscar a un altre, per rebre'l...

Paraules, doncs, que remeten a la Regla. Aquesta experiència és per guardar-la, viure-la en nosaltres, i viure-la amb veritable delit, com allò que ens diu la Regla d'esperar la Pasqua amb deler espiritual.

La Paraula de Déu ens recorda que aquestes set paraules ens portaran a venerar el misteri diví i conèixer Déu, que obriran en la nostra vida camins de bondat i de justícia. Però també podem posar taps a les nostres oïdes per tancar-nos al missatge i invitació de la Paraula divina. Déu respecta sempre la nostra llibertat.

Fins aquí tenim una primera lliçó. En la lectura de Colossencs tenim una segona i preciosa lliçó. Una lliçó per a «escollits de Déu, sants i estimats». La nostra presència al monestir en primer lloc vol dir això: que hem donat resposta a l'elecció de Déu. Però la vida és dinamisme, distracció, errors, badades, encerts... diem que hi ha de tot a la vida. No està malament, per això, que la Paraula divina ens recordi quins han de ser els sentiments d'uns escollits. Ens ho recorda presentant una altra capseta, un estoig amb altres set paraules: «compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, suportar, perdonar».

I per si tenim mala memòria —avui en dia això ens passa sovint— ens resumeix totes aquestes paraules en una de sola: «AMOR». I aprofita per donar-nos uns perfils concrets d'aquesta paraula-resum, fonamental. «L'amor que tot ho lliga». De vegades no som prou hàbils per fer nusos amb aquesta paraula, oi? Tot ho lliga i, a més, diu, ho «perfecciona». Aquí sí que podríem aplicar-nos-hi una mica més, perquè això ha de tenir relació amb la feina ben feta. La perfecció de l'obra ben feta. No hem de perdre prestigi davant la societat, que ens contempla com a guardians d'aquestes paraules.

I ens ha deixat petits indicis per saber si anem pel bon camí: la Pau. Cridats a una pau que té cura de la unitat i serveix a la unitat.

Aquesta és la Paraula de Crist. Ens exhorta a ser-ne acollidors. Però, és clar, aquesta paraula té ressonàncies diverses en cadascun de nosaltres. Per això acaba la lliçó suposant que som bons deixebles i fa una recomanació final: «instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres».

Podríem dir al Senyor aquelles paraules de Pere a Jesús: «Mireu, nosaltres, ho hem deixat tot per venir amb vos. Què ens tocarà?»

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-07-10T12:27:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Is 55,10-11; Sl 64; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23

«Qui tingui orelles, que ho senti».

I, què hem de sentir avui cadascú de nosaltres? La Paraula.

El nostre silenci ha de donar pas a l'escolta, a l'escolta de la Paraula. La Paraula de Déu que: «com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar», així la Paraula «Dabar» (en hebreu) paraula creadora, paraula en acció, paraula dinàmica és la paraula fecunda que ens toca, ens interpel·la.

Malgrat els ocellots, la calor del sol i els cards, nosaltres som terra. Som terra que pel baptisme hem esdevingut terra bona per habitar, per donar fruits de l'Esperit Sant. Hi són les dificultats, les sequeres. «Gemeguem igualment dins nostre, esperant l'hora que serem plenament fills». Nosaltres però, amb esperança hem de preparar ben bé els solcs amb la pregària, per crear la bellesa i l'harmonia d'un camp ben sembrat, amb l'adob suficient, sense taps a les orelles per escoltar des del cor en silenci com fecunda la llavor de Déu ens nosaltres. Aleshores, entendrem que vol Déu de nosaltres, entendrem la predicació del Regne, la llavor de la Paraula de Déu germinarà en el nostre interior i podrem donar tot el fruit de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre amor vers els altres.

Déu espera que donem fruit i molt. Cadascú de nosaltres des del seu camp estem cridats a cultivar la Paraula de Déu. En el camp de la vida monàstica tenim el reg automàtic de la litúrgia de les hores. Però, això no vol dir que de vegades s'obturi el reg. Cal tenir cura i fer discerniment de la nostra vida sempre. I, si no tenim reg automàtic cal regar encara que sigui amb poals de pregària breu però intensa. L'aigua de la pregària fa de la nostra terra un jardí de bellesa on Déu passeja amb nosaltres.

Escolta la Paraula de Déu que és fecunda i posa-la en pràctica amb els teus fruits. «Qui tingui orelles, que ho senti».

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle A)

2011-07-03T12:26:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30

Estimats germans i germanes,

Avui hem tornat a escoltar l'evangeli de fa dos dies, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Una nova oportunitat per aprofundir en les coses essencials. La nostra fe creix quan ens deixem estimar per Déu. Jesucrist ha estimat fins el punt de donar la seva vida per nosaltres. Per això, confiadament demanen a Déu, segons l'oració col·lecta, «l'alegria santa i... la felicitat que mai no s'acaba».

Però el desànim i la tristesa ens poden assetjar en qualsevol moment. «Veniu a mi». Jesús ens invita a penetrar en els seus sentiments, a arribar al seu cor. Tots, ens ha dit. No exclou ningú. Acceptem els altres sense fer diferències? La imatge del Sagrat Cor al Tibidabo té els braços oberts, amb un gest d'abraçar tothom. El veiem si dirigim la mirada vers Ell. El Tibidabo il·luminat és com una llàntia que anuncia l'amor del Senyor: «Veniu a mi tots»; i alhora és signe exterior de la constant adoració eucarística dins del temple. «Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor» (Sl 144).

Jesús vol il·luminar-nos perquè connectem amb la font d'on brolla la joia, l'esperança i l'amor veritables. Escriu sant Joan: «Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res». Creure en Déu vol dir escoltar-lo i acollir-lo dins del nostre cor. Sabem estimar? No ens podem negar perquè «l'Esperit del Senyor habita en nosaltres» (2a lectura). Amb Déu ho tenim tot; tot allò que omple el cor. El Senyor «és bo i salvador i adreça paraules de pau» (1a lectura).

«El meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». Jesús no diu que ens alliberarà de les dificultats, però que les suavitzarà. I com ho fa? El sentir-nos estimats per Ell fa brollar un nou coratge per seguir lluitant i vivint. En l'ambient actual de materialisme i escepticisme, la possibilitat que hi hagi un signe de la presència de Deu és molt important. La il·luminació nocturna del Tibidabo ens interpel·la i recorda que hem de ser llum, que som llum quan perdonem i estimem, quan som «benèvols i humils de cor», quan sabem superar el nostre orgull i prepotència, quan vivim realment l'esperit de les Benaurances.

«I trobareu el repòs que tan desitjàveu». Aquí i ara. Jesús asserena els cors, porta la pau als esperits i ens capacita per a estimar més. «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor». No consisteix en això la felicitat? Al món hi ha molta bondat i generositat anònimes. He observat en les persones que la pregària constant trenca els propis límits. Trobem el repòs que tan desitgem quan ens abandonem confiadament en Déu. Ell ens parla en les paraules i gestos de Crist, que té els braços i el cor oberts: «Veniu a mi tots. Units a Jesús, i amb el cor net, la nostra pregària ens farà obrir els braços per tal d'estimar més i millor. Qui estima es desgasta donant-se a si mateix, i es consumeix pels altres.

«Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Jesús es complau en els senzills, en els febles, en els nets de cor. Qui estima es torna vulnerable perquè retira les cuirasses que serveixen de protecció, perquè viu amb naturalitat, sense pretensions de grandeses i amb una pau tranquil·la. El nostre cor pot tenir por i sentir-se vulnerable pel ritme vertiginós de la nostra societat que proposa un model de triomfador diferent al de l'Evangeli. Correrem pel camí de l'amor i de la pau si Jesús ens eixampla el cor.

En cada Eucaristia Jesús se'ns ofereix com Pa i Vi, en majúscules, per alimentar la nostra ànima, tan necessitada de força i ànims, tan necessitada del veritable amor. Demanem-li, segons l'oració sobre les ofrenes, que «ens purifiqui i ens condueixi a una vida cada dia més cristiana».

LA VEU DELS PARES

2011-07-03T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 14è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó de sant Agustí, bisbe (LXIX,1-4)

¿De què ve aquesta invitació: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats?» Indubtablement és per alliberar-nos de la nostra pena; perquè tot seguit hi afegeix la promesa: «i jo us faré reposar».

«Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus». Apreneu de mi no pas a construir el món, a crear l'univers, visible i invisible, no pas a fer miracles en aquest món, ni tan sols a ressuscitar els morts. Apreneu, en canvi, «que sóc benèvol i humil de cor». ¿Vols ser gran? Comença per fer-te petit. ¿Somnies de construir un edifici ben alt? Pensa primer en els fonaments, ben profunds, ben enfonsats a la terra. Com més alta volem fer la construcció, més ens cal enfondir els fonaments. L'edifici s'enlaira cap al cel, certament, però l'obrer que excava els fonaments s'enfonsa terra avall. D'aquesta manera, podríem dir, la construcció mateixa s'abaixa abans d'enlairar-se; i només és coronada un cop ha estat enfonsada a terra.

¿I quin és el coronament d'aquest edifici que ens esforcem a construir? ¿Fins a quina alçada ens cal pujar? T'ho dic de seguida: fins a la visió de Déu. Mireu si n'és, d'alt! Si n'és, de gran! Es tracta de veure Déu! Tothom qui té aquest desig sap de què parlo. Ens és promesa la visió de Déu, la visió del Déu veritable, la visió de l'Altíssim. Perquè el bé consisteix en això; el bé és veure Aquell que hi veu. Els adoradors dels falsos déus no s'han d'escarrassar gens per veure els seus déus; contemplen, simplement, uns ídols que «tenen ulls, però no hi veuen». A nosaltres ens és promesa la visió d'Aquell qui viu, d'Aquell que hi veu. D'aquesta manera s'inflamarà el nostre desig de veure aquest Déu del qual diu l'Escriptura: «Aquell qui ha fet l'orella, ¿no hi sentirà? Aquell qui ha fet l'ull, ¿no hi veurà?»

Tant si ho vols com si no, ell et veu. No et pots amagar enlloc de la seva mirada. «Si puges fins al cel, ell hi és; i si baixes als inferns també li trobes». No t'entestis a voler restar en la teva vida dolenta, a voler fugir de la mirada de Déu. I com t'hi esforces, tanmateix!

Però, escolta què diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». No es pas fugint que trobaràs el repòs per a la teva fatiga. ¿Vols fugir del Senyor, en comptes de fugir cap a ell? Troba, si pots, un refugi i ves-te'n. Però no el pots pas defugir, perquè ell és a tot arreu. És millor que fugis cap a Déu, present allí on ets tu.

Filoxè de Mabburg (sermó LX,270-273)

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». ¿A qui s'adreça nostre Senyor? ¿No s'adreça potser a tots els qui estan afeixugats per la superfluïtat de les riqueses i que porten el jou pesat de les preocupacions del món? ¿Quina fatiga és més pesada que la que hom experimenta en allò que hauria de ser precisament motiu de repòs? La recerca de la riquesa és un camí sense retorn en la vida: com més s'hi avança, més llarg es fa; no hi ha res que en sigui el terme, llevat de la mort. Prou t'afanyes a amuntegar riqueses per poder un dia reposar. Però el teu repòs mateix se't torna una fatiga; i si el repòs del món és una fatiga, ¿com l'haurem d'anomenar? El món és un pes feixuc per les moltes ocupacions, i els qui porten els seus fardells no en tenen pas consciència, perquè l'estimen; com cecs que no se n'adonen hi ensopeguen; porten càrregues pesades, i les troben lleugeres; es cansen per guanyar pèrdues sense saber-ho.

Nostre Senyor, veient els homes fatigar-se per no res, els diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar». No hi ha repòs per al vostre cansament, però la fatiga engendra la fatiga, i el treball és font de més treball, i la riquesa atresora pobresa; el vostre plaer és dolor; el vostre lleure, una tasca ingrata; el vostre respir, un ofec constant. El camí del desig de riquesa que heu fressat en la vostra voluntat no té final; però si veniu a mi, el camí que jo us proposo té el terme en mi. Heu experimentat el camí del món, proveu ara el meu i, si no us plau, ja podreu deixar-lo; heu portat els pesos feixucs del món, i heu pogut experimentar si n'eren de pesats: deixeu-vos persuadir i preneu sobre vostre el meu jou; aprendreu per experiència que és un jou suau i lleuger. Certament, no faré pas de vosaltres un d'aquests rics que tenen necessitat de moltes coses, sinó que us faré rics de les riqueses veritables, rics que no necessiten res; perquè el ric no és pas el qui posseeix molt, sinó aquell a qui res no manca. En mi, si renuncieu a tot, sereu rics. Però si intenteu de satisfer les vostres cobejances, sapigueu que us deixaran amb fam; com més el ric s'enriqueix, més pobre es torna; com més argent s'aplega, més se'n vol atresorar.

Veniu, doncs, a mi tots els qui esteu cansats per la riquesa, i reposeu en la pobresa; veniu, senyors de béns i de possessions, i complaeu-vos en la renúncia. Veniu, amics del món que passa, gusteu el món etern. Ja heu experimentat el vostre món; veniu a experimentar el meu: ja heu fet la prova de la vostra riquesa, veniu a provar la meva pobresa. La vostra riquesa és una pobresa, la meva pobresa és la riquesa; no té res d'extraordinari que la riquesa s'anomeni una riquesa, el que és admirable és que la pobresa sigui la riquesa, que la humilitat sigui la grandesa.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-07-03T00:00:00.000+02:00

Estimat Miquel,

Em dius que estàs absorbit per la vitalitat de Tolstoi, que estimava apassionadament la vida, amb la violència d'un enamorat. Un home realment ebri de vida, i no obstant això, alhora, assetjat per la desgràcia. Volent trobar la pau i la felicitat, va creure trobar-la en la fe. Sense fe no es pot viure; buscant sempre un lloc per reafirmar la seva fe. Però alhora caient constantment en el martiri del dubte...

Jo crec que la vida ens porta aquesta tensió. La vida mateixa és tensió. Per això mateix és lluita. És violència. És necessària la violència. Jesús ensenyava que el Regne només està a l'abast dels violents. La violència dels pacífics, no la violència dels qui maten la vida.

La fe és també una vida, no uns dogmes. La fe és una relació viva amb una persona. Em comentava un matrimoni, en preguntar-los jo si el més important per a ells eren les seves filles, que no, que el més important i significatiu era la fe que els unia. Jo crec que aquesta és una resposta de saviesa bona. Perquè si la fe és el que els uneix, vol dir que és la vida el llaç més profund d'unió. La fe, a més, afegeix un punt de nivell més profund que l'ordinari de la vida.

Però dins d'aquest camí de la vida, el dubte també és un component important. Com ho són l'èxit i el fracàs, com ho són el dolor i l'alegria.

Aquest camí de la vida té doncs molts matisos, i nivells diversos de profunditat. Jo crec que hem de buscar viure amb aquell ritme que ens permeti gaudir-ne amb la pau al cor. Això ens demana no lligar-nos a les mires de la carn, que compten en la nostra vida, però hem de procurar tenir sobre elles un control. I a això ens ajuda el avançar en l'experiència de les mires de l'esperit. La supeditació a les coses de la carn cansa, la supeditació a les coses de l'esperit dóna fortalesa, esperança, alegria.

Cada vegada sembla cobrar més força la consciència que vivim en una societat materialista, que cada dia que passa és més deficitària en els veritables valors que donen sentit profund a la vida. Però és necessari un punt, o actualitzar una paraula, en la nostra vida que ajudi a enfortir-nos en el camí de l'esperit: el servei.

El servei és una aposta per una vida viscuda en profunditat. Que seguirà tenint els seus perfils de dubte, de tensió, de lluita... però que ens obre també a viure amb perfils de pau i d'alegria. Miquel, continua entusiasmat per Tolstoi, i estima la vida amb passió, amb profunditat, perquè estiguis sempre en camí de ser tu mateix. Una abraçada,

+ P. Abat

Dissabte de la setmana tercera després de Pentecosta: EL COR IMMACULAT DE MARIA

2011-07-02T12:25:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 27,1-5.15-29; Sl 134; Lc 2,41-51

Estimats germans,

Ahir vam celebrar el Cor de Jesús i avui el de Maria, la seva Mare. Si la mort de Jesús el divendres és la més gran prova del seu amor, el dissabte va ser per a Maria la gran prova de la seva fe. És el dia més fosc de la seva vida: tot se li ensorra, la mort del seu Fill es vista per tothom com un gran fracàs. On són les meravelles que Déu ha obrat en ella? No comprèn, però el seu cor de Mare segueix confiant. Segurament repetiria el verset d'un salm: «Que el teu cor no defalleixi, espera en el Senyor».

El cor de Maria va tenir, al llarg de la seva vida, moltes coses en què meditar. Durant tres dies Maria i Josep no trobaren Jesús que s'havia perdut a Jerusalem. Aquesta escena, encara que sigui molt diferent, em fa pensar en els problemes familiars. Jesús va ser trobat al temple. Però molts joves són trobats pels pares en llocs molt diferents. «Per què em buscàveu?» Com anem a l'encontre dels altres, què busquem en ells? Avui a Matines hem escoltat a la primera lectura: «El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor veu el fons del cor» (1Sa 16,7). Doncs bé, hauríem de contemplar Jesús amb els ulls de Maria, per poder contemplar els altres amb els ulls de Jesús. «No sabíeu que jo només podia estar a casa del meu Pare?» Les esglésies estan buides; i Jesús es troba principalment aquí, en l'Eucaristia. És veritat també que Jesús ja estava en els seus cors durant els tres dies, quan el cercaven amb ànsia. Ells no comprengueren la resposta de Jesús. Però tornaren a casa tots junts, i en la convivència anaven descobrint que l'amor és la font del coneixement i de la alegria compartida. «Maria conservava tots aquests records en el seu cor».

Quan la nostra mare se'n va a l'altra vida, descobrim que aquest amor tan pur i generós el trobarem sempre a faltar. El cor d'una mare és un reflex lluminós de l'amor de Déu. Aprenem de Maria, la Mare que contemplava Jesús en el seu bressol. Com ella, volem escoltar Jesús i acollir les seves Paraules en el nostre cor. Contemplant Maria, aprenem que en el treball és més important l'amor que hi posem i l'esperit de servei, que la satisfacció o la vanitat pels resultats. Amb Maria, seguim Jesús en la seva Passió. Quan el nostre cor esdevé maternal, podem acompanyar les persones que porten la creu dels seus problemes. També en la nit fosca, Maria ens ensenya a esperar la llum de l'albada, la llum del Crist Ressuscitat, company del nostre camí. Maria està al nostre costat esperant la Pentecosta; no va abandonar els amics de Jesús als moments més difícils, perquè Maria és la Mare de l'Església.

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

2011-06-29T12:24:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Les lectures d'aquesta solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau ens situen en tres escenaris molt diferents.

El primer escenari, diria que és un escenari eclesial. Poc després de la vinguda de l'Esperit Sant en la Pentecosta, quan es van configurant les primeres comunitats de l'Església, i quan els creients han fet i fan l'experiència de la presència de la força de Déu enmig d'ells, comença la persecució contra els cristians, i sobretot contra els seus dirigents, els Apòstols. Entre les mesures més fortes hi ha la detenció de Pere amb la intenció d'executar-lo, la qual cosa ja ens descobreix el paper important que tenia Pere en aquestes primeres comunitats.

Pere roman a la presó en espera de ser executat. La comunitat eclesial prega amb insistència per ell. L'última paraula d'aquest episodi la té Déu: és una paraula d'alliberament.

El segon escenari té un matís més personal, però també en relació amb la presó, i una altra execució: la de Pau. Efectivament, Pau està empresonat a Roma, pressentint ja la seva sortida d'aquest món, i ens deixa el que deu ser ben bé el seu testament.

Recorda primer el passat: «Després de lluitar en aquest noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel». Es planteja amb serenitat i pau el seu futur: «I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat». Però no es planteja de cara a aquest futur imminent els mèrits fets pel seu treball evangelitzador, sinó que més aviat mira agraït el que ha rebut de Déu: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà». Un bon exemple per a nosaltres, que encara, a l'hora de pensar en la corona final, comptem els nostres mèrits, i no els dons que rebem de Déu, i que ens donen la capacitat de viure la fe com un testimoni de vida.

El tercer escenari són els camps de Cesarea de Filip. Caminant potser per entre els prats verds de primavera, envoltats d'un paisatge on tot parla de vida i esperança. Caminant sense presses, i gaudint els deixebles de la conversa del Mestre, que els va instruint sobre el Regne, mentre es troben allunyats de les multituds. Els deixebles ja fa un cert temps que van amb ell i han tingut l'oportunitat de rebre el seu ensenyament, i també de contemplar gestos en Jesús que els descobreixen la profunditat de la seva persona, com una crida a posar la fe en ell. Un ensenyament i uns gestos, dels quals també havien estat fets partícips molta altra gent de pobles i ciutats de Palestina.

En aquest escenari, doncs, Jesús els planteja una petita enquesta, amb dues preguntes:

1a. Qui diu la gent que sóc jo? Escoltada la resposta, sembla no donar-li massa importància, ja que passa sense més comentari a la següent pregunta:

2a. I vosaltres, qui dieu que sóc jo? I aquí sí que s'atura davant la resposta de Pere, per subratllar-ne la fondària i la projecció de futur. La font de la resposta resideix en el mateix Déu. I aquesta acollida del do de Déu per part de Pere els projecta també cap a un horitzó eclesial.

Aquestes dues preguntes són també de rabiosa actualitat. I ens adonem de seguida que les respostes, al cap de vint segles de vida de l'Església, s'assemblen molt.

El que diu la gent sobre Jesucrist avui continua sent d'allò més divers, en tots els sentits. Perquè el testimoni i l'ensenyament de la persona de Jesucrist estan subjectes a les més diverses opinions. Ja va ser anunciat com un signe de contradicció per l'ancià Simeó (Lc 2). Moltes d'aquestes respostes neixen a partir del testimoni que donem els cristians en la nostra vida, a partir de la nostra resposta a la segona de les preguntes:

I nosaltres, qui diem que és Crist?

Diu l'Escriptura: «Ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant». Després necessitem tenir una vida interior que ens permeti escoltar la vibració d'aquest Esperit de Crist dins nostre. Ell és qui ens revela veritablement qui és Crist. Perquè la resposta pot ser correcta com ho és en principi en Pere, però a continuació Pere donarà mostres que aquesta resposta encertada en principi, com nascuda d'una revelació del Pare, necessitarà d'un aprofundiment que ha de ser dut a terme per l'Esperit de Jesús en el cor dels deixebles. Per això Pere, a continuació, voldrà dissuadir Jesús de la seva Passió, i encara després el negarà. I caldrà la vinguda de l'Esperit per Pentecosta per madurar plenament en la fe en Jesús.

La nostra resposta pot ser vàlida en un pla de coneixement històric o literari de Jesús, però no n'hi ha prou. La resposta ha de venir d'una aposta diària per la persona i el missatge de Jesús...

Per això hauríem de tenir molt en compte el segon escenari. El de Pau, i descobrir si es realitza en nosaltres allò de què ell, gran apassionat per Crist, dóna testimoni: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe»; i si vivim aquesta realitat com un do preciós de Déu, que ens ajuda en tot moment, i ens deslliura de tot mal.

Diumenge segon després de Pentecosta: EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle A)

2011-06-26T12:22:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59

El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».

El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?

La resposta depèn de nosaltres.

L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?

Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.

Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.

Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?

O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.

LA VEU DELS PARES

2011-06-26T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist

Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe

Déu Pare dóna la vida a totes les coses per mitjà del Fill en l'Esperit Sant. ¿Com podia tenir novament accés a la incorruptibilitat l'home, que era a la terra i estava sotmès a la mort? Calia que la carn condemnada a mort esdevingués participant de la potència vivificadora que hi ha en Déu. I la potència vivificadora de Déu Pare és la seva Paraula, és el Fill únic. Per això ens l'ha enviat com a Salvador i Redemptor. Va néixer d'una dona segons la carn i d'ella va prendre un cos, per tal d'estar empeltat en nosaltres mitjançant una unió indissoluble i de fer-nos inaccessibles a la mort. Es va revestir de la nostra carn per obrir, a la nostra carn caiguda en la corrupció, una ruta vers la incorruptibilitat en ressuscitar-la d'entre els morts.

No refusis de creure això que dic. Al contrari, accepta amb confiança les meves paraules i acull uns exemples humils com a demostració del que et dic: Si tires un bocí de pa dins el vi, dins de l'oli o dins de qualsevol altre líquid, el trobaràs impregnat de les seves qualitats; si poses un ferro en contacte amb el foc, ben aviat quedarà ple de la seva energia i, encara que per la seva naturalesa no sigui res més que ferro, quedarà ple de la virtut del foc. Així, doncs, el qui és la Paraula vivificant de Déu, en unir-se a la carn que es va fer seva d'una manera que només ell coneix, l'ha feta portadora de vida. Ell ha dit, efectivament: «Us ho dic amb tota veritat, el qui creu en mi té vida eterna. Jo sóc el pa de vida». I, encara: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. El pa que jo donaré és la meva carn. Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres». Per tant, en menjar la carn del Crist, que és el Salvador de tots, i en beure la seva sang, tenim la vida en nosaltres, esdevenim una sola cosa amb ell, nosaltres estem en ell i el tenim, a ell, en nosaltres.

Sacramentum caritatis, del papa Benet XVI (9-10)

La missió per a la qual Jesús ha vingut entre nosaltres arriba al seu compliment en el misteri pasqual. Des de dalt de la creu, on ho atreu tot cap a ell, abans de «lliurar l'esperit» diu: «Tot s'ha complert». En el misteri de la seva obediència fins a la mort, i una mort de creu, s'ha complert l'Aliança nova i eterna. La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han trobat definitivament en la seva carn crucificada, en un pacte indissoluble i vàlid per sempre. També el pecat de l'home ha estat expiat, una vegada per totes, pel Fill de Déu. Com ja he tingut oportunitat de dir: «En la seva mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, en lliurar-se per donar nova vida a l'home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical». En el misteri pasqual s'ha realitzat veritablement el nostre alliberament del mal i de la mort. En la institució de l'Eucaristia, Jesús mateix va parlar de l'«Aliança nova i eterna», segellada amb la seva sang vessada. Aquesta meta última de la seva missió era ja força evident al començament de la seva vida pública. En efecte, quan a la vora del Jordà Joan Baptista veu venir Jesús, exclama: «Mireu l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món». És significatiu que la mateixa expressió es repeteixi cada vegada que celebrem la santa Missa, amb la invitació del prevere a apropar-nos a combregar: «Mireu l'Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula.» Jesús és el veritable anyell pasqual que s'ha ofert espontàniament ell mateix en sacrifici per nosaltres, realitzant així l'aliança nova i eterna. L'Eucaristia conté per ella mateixa aquesta novetat radical, que se'ns proposa de nou a cada celebració.

D'aquesta manera arribem a la reflexió sobre la institució de l'Eucaristia en el sant sopar. Es va esdevenir en el context d'un sopar ritual amb què es commemorava l'esdeveniment fonamental del poble d'Israel: l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte.

LA CARTA DE L'ABAT

2011-06-26T00:00:00.000+02:00

Estimada Alícia,

«Em dius que l'homilia del Dijous Sant et va ajudar a viure l'Eucaristia més a fons. I que necessites que algú t'obri una mica el cor per ser una cristiana més autèntica». Que algú ens obri el cor a tots, per ser, tots, cristians més autèntics. Totalment d'acord. El problema és obrir el cor, perquè entri en el joc de la vida la immensa capacitat d'amor que té el nostre cor.

Aquesta obertura del cor està supeditada a dues mirades. Una mirada al cor de qui va estimar fins a l'extrem, i ens va donar la recomanació aquella de «com jo us he estimat així heu d'estimar-vos vosaltres». Una mirada al cor de Crist que és la imatge humana de Déu, un Crist penjat, per amor, a la Creu, com escriu Unamuno:

«... obertura,

Tu ets de Déu, i qui per Tu el mira

mor de veure't, a la fi, d'amor es mor,

i morint d'amor vida recobra,

vida que mai no mor.»

I una altra mirada a la vida, a la teva vida i la vida que t'envolta. Submergir-nos en la vida, com s'hi va submergir Crist. Submergir-nos sense una altra defensa que l'amor. Celebrem l'amor quan tenim amor al cor, per posar-hi pressió. L'amor ple no sap guardar, sinó que busca la vida, no el viure, perquè l'amor ja és viure, sinó la vida concreta que ens envolta, per propagar més vida. Per això la celebració de l'amor en l'Eucaristia és un temps per contemplar en els signes de la celebració, i des de la nostra fe en Crist, l'amor fins a l'extrem del nostre Crist. Un Crist que s'ha fet «nostre», i nosaltres ens fem «seus» prolongant el seu amor fins a les inquietuds de la vida.

L'Eucaristia és el memorial que ens ha deixat Crist per submergir-nos i defallir en aquesta tempesta d'amor que és Crist.

Hem d'estimar Crist com ho fa l'Amic a l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»

Alícia, si mirem la vida i mirem el Crist, podem arribar a enamorar-nos. Una abraçada,

+ P. Abat

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

2011-06-24T12:22:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80

«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)

«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.

«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?

Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».

«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».

Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.

«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.

Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.

Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.

DIMARTS DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY (I)

2011-06-21T12:21:00.000+02:00

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 13,2.5-18; Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5 (R.:1a); Mt 7,6.12-14

La primera vegada que vaig visitar Poblet, cap als anys vuitanta, amb un grup dels escolapis d'Igualada, recordo que fra Marc ens va aplegar tots en la penombra de l'atri de l'abat Copons, i amb un gest teatral, ràpid, va obrir la bella porta del segle XIII que dóna entrada al claustre. No he oblidat la impressió d'aquell pas simbòlic i alhora real, de la penombra a la llum, del tancament a l'obertura. Suposo que és el que es proposava el nostre guia. Els qui som ací, en aquest cor, hem fet l'experiència del que ha suposat per a la nostra vida travessar-la d'una manera, diguem definitiva, aquesta porta, el dia del nostre ingrés al monestir.

Avui Jesús ens parla d'una porta que cal travessar per accedir a la vida. Cal afanyar-se per entrar-hi, i només s'hi pot passar d'un a un. Aquesta porta estreta deu ser, traduint la imatge de Jesús a un llenguatge més actual, el sentit, el desllorigador de la nostra existència. Els qui es queden a fora són aquells la vida dels quals ha resultat fallida, com un producte caducat que es llença, com la sal fada deixada al carrer perquè tothom la trepitgi. La imatge és dura: «La porta de la perdició és ampla i el camí és espaiós: per això molts hi entren. Però la porta de la vida és petita, i el camí, estret: per això pocs hi troben». És el cas de les cinc verges ximpletes del mateix evangeli de Mateu: «Us asseguro que no us conec».

«Us ho ben asseguro: jo sóc la porta de les ovelles —diu Jesús. Els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». Jesús és la porta. És el camí i la porta del Regne, ell que ha vingut com a missatger d'aquest Regne de veritat i de vida. És una porta estreta, com ho és el pal vertical de la creu, però s'eixampla en l'abraçada amorosa del Crucificat que ens atreu tots cap a ell, cap a la Porta, en majúscula.

«Vaig veure una porta oberta en el cel» proclama el vident de l'Apocalipsi. I el salmista: «Senyor, qui podrà estar-se a casa vostra?» «Pocs hi troben», deia Jesús. Demanem-li a un que «hi va trobar», sant Lluís Gonzaga, que ens ajudi «a trobar-hi», i afanyem-nos a entrar-hi, germans i germanes, per a cantar la glòria de Déu. Amén.

Diumenge primer després de Pentecosta: LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

2011-06-19T12:20:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34,4-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18

En comentar avui la Paraula de Déu que acabem d'escoltar, us podria parlar sobre tres versions de la Trinitat que poden donar-se, o, potser millor, que es donen:

1) Jo sóc ateu, declarava en una publicació recent una persona jove. La meva trinitat són els Beatles, els Rolling Stones, i Bob Dylan... Un ateu que utilitza paraules rituals.

2) Llegia un escrit d'un autor cristià: la trinitat de l'home d'avui, els tres pilars sobre els quals recolza la vida de molts són: el poder, els diners i el sexe... Tampoc manquen les referències rituals, cuasi litúrgiques en aquest terreny.

3) Una tercera versió és la que preveu una obra artística, una preciosa obra de terracota. Us la descric: era un conjunt que representava a un home famèlic. Una figura a la dreta estava inclinada sobre el cap de l'home en trànsit de morir, besant-li el cap, i agafant-lo per darrere, per les aixelles, en actitud d'aixecar-lo. Una altra figura d'home a l'esquerra, agenollat als peus d'aquest home en angoixes de mort. I la figura d'un colom a la part superior com envoltant tota l'obra en un mantell i vessant com unes llengües de foc... Aquesta seria la tercera versió de la Trinitat. Però permeteu una breu reflexió que se'm va ocórrer, contemplant aquesta obra de terracota:

Vivim un temps difícil, estrany, en el qual l'home és el centre, després d'empènyer el Creador a un segon pla. En aquesta obra d'art l'home està també al centre. Però ja ho heu sentit: un home en angoixes de mort, desmaiat, en figura esquelètica. Però aquest home sembla que no és l'home del nostre temps, d'aquesta societat orgullosa, autònoma, que creu no necessitar a Déu. L'home d'aquesta obra de terracota és un home vestit de misèria i debilitat. A primera vista sembla també que Déu estigui en un segon pla, com en la nostra societat. Però apareix clar el missatge de l'artista: és l'home qui es troba al centre, però l'home feble, acollit per un Déu misericordiós que el cobreix amb la seva besada de tendresa, i el vol redreçar amb el seu amor de Pare.

És l'home envoltat pertot arreu per Déu, un Déu que es posa al seu costat. Als peus, el Fill s'inclina cap a l'home, li abraça els peus, els cobreix de besades, els renta. No podem oblidar les seves paraules: «No he vingut a ser servit, sinó a servir».

I per sobre de l'home, l'Esperit Sant, en forma de colom, com una gran flama de foc que davalla de dalt sobre l'home, a qui vol inundar d'amor i habitar en ell. Per Déu, l'home està al centre. Déu s'agenolla davant l'home i desitja que aquest home col·loqui Déu al centre de la seva vida.

Que n'és de bo, què n'és de bell, poder trobar-se en el cor d'un Déu així.

La Paraula de Déu que hem escoltat suggereix aquesta obra de bellesa de terracota: El Senyor baixà en el núvol i es va quedar allí, i Moisès va pronunciar el nom de Déu. El Senyor va passar davant d'Ell proclamant: «Senyor, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor». «Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè se salvi gràcies a ell».

El Misteri de Déu s'ha manifestat, s'ha vessat en tota la seva riquesa d'amor sobre la maldat, sobre l'home, sobre cadascuna de les seves criatures, ja que a cada un de nosaltres ens coneix pel nostre nom, i ens crida pel nostre nom. Però en aquesta societat són molts els qui se senten dominats en la seva vida pels seus falsos dogmes trinitaris. Dogmes que cobreixen de misèria i debilitat la criatura humana en si mateixa i en les seves relacions amb els germans.

La Paraula de Déu ens marca un camí per a adquirir consciència d'aquest Misteri de Déu que és la font de tota la creació, de tota la nostra vida espiritual, de tota la nostra esperança: «Estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts». És una invitació seriosa que l'home posi un accent especial molt concret en les seves relacions humanes. És una actitud bàsica necessària. I després diu amb tota claredat: «I el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres».

Busquem doncs aquesta casa, on refugiar-nos, on adquirir fortalesa i saviesa per a la vida. La casa de Déu, el Misteri diví... La Trinitat és la nostra llar, la nostra casa pairal, la llar paterna d'on no hem de sortir mai. Per això diu Jesús: «Estigueu amb mi».

Cal endinsar-se cada vegada més en l'Ésser diví, mitjançant el recolliment. Tenir la mirada fixa en el seu cor, viure on ell viu, en la unitat de l'amor, ser, per dir-ho així, la seva pròpia ombra.

Hem de seguir cada dia el nostre camí —l'anorreament de Déu, córrer cap a la perfecció (Fl 3,12)—, baixar cada dia pel camí abismal de l'amor, amb una confiança plena de amor. «Un abisme crida un altre abisme» (Sl 41). És aquí en el més profund del nostre ésser on s'efectua aquest diví trobament, on l'abisme del nostre esser, de la nostra misèria es trobarà enfront de l'abisme de la misericòrdia, de la immensitat de Déu.

LA VEU DELS PARES

2011-06-19T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge després de Pentecosta: La Santíssima Trinitat

De la introducció al tractat sobre la fe, de sant Gregori d'Elvira, bisbe

La «saviesa» que nosaltres coneixem no és la «d'aquest món», que serà destruïda, sinó la que ve de Déu, la qual ens fa entendre que el Verb de Déu és Déu, en dir: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell».

Em sorprèn que algú ho hagi pogut entendre així, com si neguéssim la persona pròpia del Verb, que és el Fill, a qui, en tants llocs, presentem com a Fill veritable nascut del Pare veritable, engendrat, no pas creat.

Perquè he parlat d'un sol Déu, pensen alguns que he negat les persones. I també han interpretat semblantment això altre que he escrit: «Nosaltres diem Pare i Fill de manera que afirmem un únic Déu en aquestes persones i noms». I també: «Pare i Fill, encara que són dos noms, en l'essència i en la substància són una mateixa cosa. I quan em refereixo al Pare i al Fill, afirmo la unitat del llinatge».

D'altra banda, ¿qui entre els catòlics ignora que el Pare és veritablement Pare, el Fill veritablement Fill, i l'Esperit Sant veritablement Esperit Sant? Com diu el Senyor mateix als seus apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant».

Aquesta és la perfecta Trinitat que existeix en la unitat —que per això confessem— d'una sola substància. Ja que no introduïm divisió en Déu segons la condició que escau als cossos materials, sinó segons el poder de la naturalesa divina, i no solament creiem que existeixen veritablement les persones que indiquen els noms, sinó que en testimoniem també la unitat en la divinitat.

A més, l'anomenem Pare i Fill a la manera catòlica, i per tant no podem ni hem de dir que es tracta de dos déus. No perquè el Fill de Déu no sigui Déu; ben al contrari, és Déu veritable nascut del Déu veritable, sinó perquè sabem que el Fill de Déu no prové de ningú més sinó del propi i únic Pare, i per això diem que hi ha un sol Déu. Això és el que ens han transmès els profetes i els apòstols, i el que el Senyor mateix ens va ensenyar quan digué: «Jo i el Pare som u»: «u» —com he dit—, per indicar la unitat de la divinitat; «som» ho atribueix, tanmateix, a les persones. I diu també l'Apòstol: «Però per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, de qui tot prové i cap al qual caminem, i hi ha un sol Senyor, Jesucrist, pel qual tot existeix i també nosaltres existim. Ara bé, no tothom té aquest coneixement».

Dels sermons de Joan Tauler

És absolutament impossible a tota intel·ligència de comprendre com la unitat alta i essencial de Déu és unitat simple pel que fa a l'essència, i triple pel que fa a les Persones. Semblantment, és impossible de comprendre com es distingeixen les Persones, com el Pare engendra el Fill, com el Fill procedeix del Pare i, amb tot, roman en ell —és en conèixer-se ell mateix que el Pare pronuncia la seva Paraula eterna—, i com, del coneixement que surt d'ell, brolla un torrent d'amor inexpressable que és l'Esperit Sant.

Hem de considerar, però, aquesta Trinitat en nosaltres; hem d'adonar-nos de com som realment fets a la seva imatge, perquè en l'estat natural de l'ànima trobem la imatge mateixa de Déu. Aquesta imatge és en allò més íntim, més secret, més profund de l'ànima; allí on l'ànima té Déu essencialment, d'una manera real i substancial. És allí on Déu actua, és allí on expandeix el seu ésser, és allí on frueix d'ell mateix. I ningú no pot separar Déu d'aquest fons, de la mateixa manera que no es pot separar Déu d'ell mateix. L'ànima, doncs, posseeix per gràcia, en el més profund d'ella mateixa, tot allò que Déu té per naturalesa.

Nostre Senyor en dóna testimoniatge quan diu: «El Regne de Déu és dins vostre». Només és a l'interior, en la part més profunda, per damunt de tota l'activitat de les facultats. En aquesta profunditat, el Pare del cel engendra el seu Fill únic, en la mirada d'una eternitat sempre nova, en la resplendor inexpressable d'ell mateix. Si algú vol fer-ne l'experiència, que es giri cap a l'interior, molt per damunt de tota l'activitat de totes les seves facultats exteriors i interiors, per damunt de les imatges i de tot el que li hagi vingut de fora. Que se submergeixi i es retiri al fons. Aleshores ve el poder del Pare, i el Pare crida l'home en ell mateix per mitjà del seu Fill únic. I així com el Fill neix del Pare i torna cap al Pare, semblantment l'home també neix, en el Fill, del Pare, i torna cap al Pare en el Fill, fent-se u amb ell. L'Esperit Sant s'expandeix aleshores en una caritat i en una joia inexpressables i desbordants que inunden i penetren el fons de l'home. Aquí es troba el testimoniatge veritable: «L'Esperit Sant testimonia al nostre Esperit que som fills de Déu».

LA CARTA DE L'ABAT

2011-06-19T00:00:00.000+02:00

Estimada Maria Lluïsa,

He recordat unes frases recollides en un llibre sobre J.S. Bach, de la seva esposa Anna Magdalena, quan llegeixo «la teva estrella» d'aquest mes: la tendresa.

«Cada vegada que el veia el meu cor bategava amb tanta força, que m'impedia parlar». «A nosaltres ens deixava mirar el seu cor que era el més bonic que ha bategat en aquest món».

Són unes frases entre moltes altres, mitjançant les quals expressa amb profunda tendresa i amor, la seva admiració per ell. Quin món immens de tendresa, de sensibilitat delicada!

Avui tenim necessitat d'aquesta delicadesa, d'aquesta tendresa en les relacions humanes. Vivim aquestes setmanes en ple desvetllament de la primavera: vida nova, aromes nous, pluges que reguen generosament la terra, renovats colors de tots els matisos... D'altra banda les ones de la política i la vida social porten uns altres aromes molt diversos. I neixen vents d'inquietud i preocupació ...

La creació ens parla d'un ambient de sensibilitat i de tendresa. La vida de la societat més aviat ens parla en una altra direcció. Però no és fàcil aturar i canviar aquest ritme en la nostra societat, i ajudar a posar una altra melodia. Rilke escriu aquests versos: «M'encanta sentir com les coses canten. Les toqueu: es tornen mudes i rígides, vosaltres em mateu totes les coses».

Matem les coses amb la nostra penosa manipulació. I configurats al final amb un cor dur, fins matem les persones. Rebaixem la persona a la consideració d'objecte, i al final la tractem com a una cosa més. La persona és molt més que una cosa, molt més que un objecte que busco quan m'interessa.

Cal despertar l'home en el que té de més genuí. Despertar les seves fonts de bondat, de tendresa... en una paraula, desvetllar l'Esperit Sant que habita en el fons del nostre ésser. Un Sant Pare escriu que «aquest Esperit arriba a poc a poc, suaument, s'experimenta com a finíssima fragància. Raigs de llum i coneixement, ve a salvar, a curar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar».

Hem de deixar que les coses i les persones ens parlin; escoltar el seu cant, romandre distants, però amb una distància contemplativa que ens ajudi a descobrir les fonts de vida amagades en elles. Potser ens ajudarà a això posar un altre ritme més lent en la nostra vida. Cercar més la bellesa i la bondat, de les coses i de les persones, del nostre entorn. Però primer hem de ser conscients que aquest ritme que portem i que la melodia que ens envolta, ens fan mal, ens impedeixen ser nosaltres mateixos.

Tu, com a dona, tens alguna porta oberta de més que altres no tenen. Aprofita-la. Una abraçada,

+ P. Abat

DIVENDRES DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY

2011-06-17T12:18:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del bon començament de la missa es deixa sentir una súplica al Senyor, que diu: «No em deixeu abandonat, Déu meu, salvador meu» (cant d'entrada). I és la súplica de l'home que té experiència de la pròpia debilitat, de la seva limitació i del seu pecat; i és la súplica també de tot cristià, que dedueix del seu propi fracàs una convicció cada cop major de la seva dependència absoluta amb respecte a Déu, ja que «sense [Ell] no pot res la nostra feblesa» (col·lecta). Però, l'optimisme mai abandona a qui se sap redimit per Crist, perquè espera d'Ell la gràcia de que «no ens manqui aquesta [seva] ajuda, ni en el cos ni en l'esperit» (oració sobre les ofrenes), i troba en la taula eucarística un aliment que li restaura dia rere dia les seves forces. [La missa d'avui l'oferim pel Sant Pare, a fi que Déu li doni encert en el govern de l'Església].

La primera lectura escoltada ha estat de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [11, 18. 21b-30], que ha posat en relleu «la preocupació [que ha hagut de tenir l'apòstol] per totes les comunitats de creients» (verset 28). I és que primer Pau ha fet la seva pròpia apologia, enumerant els seus títols, i després els seus treballs, i els seus sofriments, i els seus perills que ha tingut d'afrontar durant tot el seu ministeri i, a més de tot això, s'ha tingut de preocupar especialment per totes les comunitats de creients (28). I això, perquè persecució i feblesa són els signes més autèntics de l'apostolicitat, ja que desposseeixen encara més del valor del ministeri de l'apòstol i deixen tot el lloc a la gràcia de Déu.

El salm responsorial escollit era el 33 [2-3. 4-5. 6-7 (R.: cf. 18b)], que ens ha parlat de l'escola de la veritable saviesa. I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu i escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem, a més, tastar que n'és de bo el Senyor.

I l'evangeli era de sant Mateu [6, 19-23], que ens ha remarcat l'orientació de la pròpia vida, ja que «on hi tenim el tresor, hi tindrem el cor» (verset 21). I és que si l'ull posa l'atenció sobre molts objectes, no pot fer decidir el cos a obrar en un sentit. I si el deixeble disposa de diversos tresors, mai no podrà escollir i orientar la seva vida. La simplicitat, al contrari, invita a reconèixer en tot la presència del Senyor i a no desitjar res que no serveixi per a la comunió amb Ell. Amén.

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L'ANY (I)

2011-06-15T12:06:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
2Co 9,6-11; Sl 111; Mt 6,1-6.16-18

Volem esperar la recompensa? Volem esperar la recompensa del nostre Pare del cel? Per això, avui preguem pels nostres germans difunts. Nosaltres volem que els qui ens han precedit tinguin la recompensa del cel.

Nosaltres però, ens hem de fixar en les prescripcions que Jesús ens assenyala avui: les bones obres, l'almoina, l'ajuda en definitiva vers els altres, la pregària i el dejuni. Són prescripcions del poble jueu. Però, Jesús ens mostra la novetat de la pràctica religiosa.

Res de visible. Ni tan sols la humilitat s'ha de fer visible: «que la mà esquera no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi en secret», «tancat amb pany i clau i prega el teu Pare», «que la gent no sàpiga que dejunes». Res de visible.

Volem esperar la recompensa? Jesús ens invita a aprendre a ser invisibles. Cal fer el bé, donar ajuda al necessitat, pregar, dejunar de moltes coses; però tot s'ha de fer sense fer-ho visible. Qui t'ho ha de recompensar: «veu tot el que és secret».

Ens interessa més que ho vegi Déu, que no els homes. La recompensa dels homes és molt fàcil d'obtenir-la; però, és caduca. La recompensa de Déu és més costosa; però, és eterna.

Els qui ens han precedit ja estan en possessió de la recompensa. Si més no, preguem per aquesta intenció avui. Nosaltres també la volem aconseguir.

DIUMENGE DE PENTECOSTA

2011-06-12T12:04:00.000+02:00

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«L'Esperit Sant, encara que és únic, i amb una sola manera de ser, i indivisible, reparteix a cadascú la gràcia que vol. I així com un tronc sec que rep aigua, germina, de la mateixa manera l'ànima pecadora que, per la penitència, es fa digna de l'Esperit Sant, lleva fruits de santedat. Arriba a poc a poc, suaument, se l'experimenta com a finíssima fragància, el seu jou no pot ser més lleuger. Fulgurants raigs de llum i de coneixement anuncien la seva vinguda. S'acosta amb els sentiments entranyables d'un autèntic protector: ja que ve a salvar, a curar, a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima, primer de qui el rep, després mitjançant aquest, les dels altres» (sant Ciril de Jerusalem).

És l'Esperit de Crist, que havia dit als seus deixebles: «Us convé que me'n vagi, perquè així vindrà el Defensor, que us guiarà a la veritat completa». La seva presència produeix efectes diversos en la nostra vida; les conseqüències de la seva vinguda són importants, tant per a la nostra vida personal, com per als altres amb els quals convivim.

Ja ho diu el sant pare: «és únic, indivisible, però amb efectes molt diversos». L'Esperit és el llaç amorós que uneix el Pare i el Fill. És clar que és un factor d'unitat, de permanent reconciliació en el si de la Trinitat. Però la força i la intensitat de l'amor reconciliat no poden mantenir-se en una unitat permanent i es vessen, exploten amb força en dons diversos que es reparteixen, primer fora d'aquest misteri principal i únic de la Trinitat, i després en el misteri de la relació de les criatures, sobretot de la criatura humana.

Així ho veiem en l'obra de l'Encarnació. «La connotació de Maria com a Mare de Déu remet a la totalitat del misteri trinitari. L'ombra de l'Esperit que cobreix Maria i realitza el miracle de la concepció virginal, mostra com entre el Pare que engendra el Fill en l'eternitat, i el Fill engendrat en el temps i en l'eternitat hi ha un vincle d'unitat, que és obertura l'altre, l'Esperit de "comunió" i "èxtasi" de Déu. Això ens indica que el Déu cristià no és solitud, sinó relació, no és llunyania del món, sinó relació» (Bruno Forte, «María, icono del Misterio», p. 215).

La història de Jesús no es pot entendre sense l'acció de l'Esperit, com tampoc no es pot entendre sense el Déu a qui Ell anomenava Pare. Una història que mostra aquest Jesús impulsat per l'Esperit que passa entre els homes fent el bé, guarint, alliberant... La unitat amorosa d'un Déu que ens ha estimat primer es desborda en el do d'un servei que porta, amb la força de l'Esperit, l'amor fins a l'extrem.

Jesús, mitjançant el seu servei amorós, aglutinarà entorn de la seva persona els seus deixebles, que s'obriran a la veritat completa quan la vinguda de l'Esperit Sant els porti al coneixement del misteri diví, el misteri trinitari. La vida d'aquesta primera comunitat, com ens ho descriu el llibre dels Fets, neix i es desenvolupa amb la força de l'Esperit Sant, que vessa el seu foc sobre jueus devots de totes les nacions de la terra.

Una nova diversificació dels dons de Déu sobre els membres del nou poble de Déu, l'Església, que suscitarà en aquests membres un esforç permanent de servei i comunió, sota l'impuls de l'Esperit Sant.

Aquesta solemnitat de la Pentecosta ens ofereix l'inestimable do de comprendre que tot, en relació a la vida divina, és u i divers. Unitat i diversitat que neix del mateix misteri diví. «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres».

Dues paraules que ens costa comprendre i acceptar en la vida humana, i fins i tot en una comunitat religiosa. Dues paraules que van enllaçades i es complementen en la gran riquesa de vida que tenen dintre. Dues paraules que van íntimament unides a la recepció dels dons de l'Esperit, que reparteix aquests dons segons la fe dels seus servents, com cantem en la Seqüència; l'esforç d'una resposta que neix d'aquesta fe, el fruit és l'amor, un amor que ens porta al servei, i un servei que ens dóna com a fruit preciós la pau. Aquesta pau que el Ressuscitat transmet en la seva repetició de la salutació quan ve als seus.

La fragància de la nostra vida ha de ser aquesta pau, el nostre cor pacificat. Això ens demana tenir una permanent actitud d'escolta. Per percebre primer aquest Esperit que arriba a poc a poc, i suaument, que ve «a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima». Per això si volem que ens il·lumini i ens dirigeixi la saviesa i la força de l'Esperit, hem de tenir cada dia ben oberta l'oïda, per escoltar-lo, i amb la seva llum ser després llum i consol per als altres.

El filòsof Berdiáyev diu: «L'home es defineix com una persona lliure, amb uns principis espirituals i ètics. Obreu com si escoltéssiu la crida de Déu, com si estiguéssiu convençuts a cooperar en la seva obra; i feu-ho amb un acte lliure i creador».

Però jo crec que no hem de dir obra «com si» ja que de fet hem estat cridats a actuar com a cooperadors seus. I ho som quan ens deixem portar per l'Esperit Sant, que ens porta per camins d'unitat i diversitat en els quals tenim l'oportunitat de gaudir d'una veritable i profunda pau.

LA VEU DELS PARES

2011-06-12T00:00:00.001+02:00

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL

Diumenge de Pentecosta

Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa

No en dubtem, germans estimats: quan l'Esperit Sant, el dia de la Pentecosta, omplí els deixebles del Senyor, no fou pas un inici en el do de l'Esperit, sinó que fou una abundància que s'adjuntà a altres manifestacions: els patriarques i els profetes, els sacerdots i tots els sants que visqueren en el temps antic, tots foren nodrits pel mateix Esperit santificador: sense aquesta gràcia, mai no hauria estat instituït cap ritu, ni cap misteri hauria estat celebrat: la virtut dels carismes sempre ha estat la mateixa, encara que hagi estat diversa la mesura dels dons.

Els mateixos sants apòstols, abans de la Passió del Senyor, no es veien pas privats de l'Esperit Sant, com tampoc aquesta virtut no era absent de les obres del nostre Salvador. I quan donava als deixebles el poder de guarir les malalties i de treure els dimonis, els donava certament la força de l'Esperit Sant.

Tots els qui havien cregut en el Senyor Jesús posseïen l'Esperit Sant, i els apòstols havien rebut la potestat de perdonar els pecats quan, després de la resurrecció, el Senyor havia alenat damunt d'ells tot dient-los: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». Però la perfecció que havien de rebre els deixebles exigia una gràcia més alta i una efusió més abundosa, per tal de poder rebre allò que encara no els havia estat donat i per tal de posseir més excel·lentment allò que ja havien rebut. Per això el Senyor els deia: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi».

Un cop els apòstols foren omplerts de l'Esperit Sant, això ho començaren a voler amb més d'ardor i ho pogueren fer amb més d'eficàcia, tot passant del coneixement dels preceptes al sofriment efectiu dels turments: sense témer davant la tempesta, foren capaços d'esclafar amb els peus afermats en la fe les fúries del món, i tot menyspreant la mort, es veieren en cor de dur a totes les nacions l'evangeli de la veritat.

Dels tractats a l'evangeli segons sant Joan, de sant Agustí, bisbe

Ha despuntat per a nosaltres, germans, aquest dia joiós en què la santa Església resplendeix als ulls dels creients i inflama els cors de tots els fidels! Avui celebrem el dia en què el Senyor ressuscitat, glorificat i exaltat a la dreta del Pare per la seva ascensió al cel, va enviar-nos l'Esperit Sant. Hem llegit, efectivament, a l'evangeli: «Si algú té set, que vingui a mi, i que begui. Com diu l'Escriptura, naixeran rius d'aigua viva de l'interior del qui creu en mi». I l'evangelista hi afegeix: «Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havia vingut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat».

L'Esperit, com un vent que s'enduu el boll separant-lo del gra, purificà els cors dels apòstols de tota impuresa de la carn; aquell foc cremà en ells el fenc de l'antiga concupiscència. Les diverses llengües en què parlaven, després de quedar plens de l'Esperit Sant, preanunciaven l'Església futura que hauria de parlar també en les llengües de tots els pobles del món. Com sabem, després del diluvi, l'orgull humà havia construït una torre altíssima amb la pretensió d'enfrontar-se al Senyor, el seu Déu, i la humanitat s'havia fet mereixedora de restar dividida en llengües diverses, de manera que cada poble parlés un llenguatge propi i no fos comprès per un altre. Ara, en canvi, la humil pietat dels creients ha aplegat la dispersió d'aquestes llengües en la unitat de l'Església per tal que allò que la discòrdia havia dividit fos reconciliat per la caritat: així, els membres dispersos de tot el llinatge humà, com membres d'un únic cos, s'han incorporat indissolublement a llur únic cap, que és el Crist, gràcies a la força i al foc de l'amor, en la unitat del seu cos sagrat.

Per això hem de considerar exclosos del do de l'Esperit Sant tots els qui no estimen la gràcia de la pau i han trencat els vincles de la unitat i de la comunió. Encara que es trobin ací, reunits en aquest dia solemne amb tots nosaltres, encara que escoltin la promesa de la vinguda de l'Esperit Sant, es troben inexorablement abocats a la condemna i no obtindran el premi. ¿De què serveix escoltar amb les orelles allò que el cor no vol retenir? ¿De què els serveix, repeteixo, celebrar la vinguda d'aquell del qual odien la llum?

LA CARTA DE L'ABAT

2011-06-12T00:00:00.000+02:00

Benvolguda Pilar,

M'explicaves fa un temps que havies agafat un «virus espiritual» bastant fort que et va descompondre la ment, el cor, els nervis i tot l'ésser... Evidentment, vivim uns temps en què apareixen amb molta freqüència virus de tota mena que descomponen la vida humana. Virus i bacteris fins i tot als cogombres que porten la descomposició a les relacions entre els pobles. I no falten virus que provoquen descomposició fins en la vida de la mateixa Església.

Potser he recordat aquesta carta teva en llegir la Paraula de Déu de la propera festa de Pentecosta: «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol. Hi ha diversos serveis, però tots servim un mateix Senyor. Diversos miracles, però tots els obra el mateix Déu». Excepte «el miracle diari» dels humans que ens entossudim a trencar, a trossejar, trepitjar unes bones relacions.

Considero que hi ha dues paraules mútuament implicades que hauríem de preservar: UNITAT i DIVERSITAT. Estic convençut que ens falta saviesa per aconseguir-ho. Qui té el poder exigeix unitat. Tot ha d'estar controlat. Submissió, no hi ha d'haver veus discordants. Tots hem de representar el paper que se'ns concedeix, que se'ns indica en la representació d'aquest teatre del món.

Qui està en la diversitat, exigeix llibertat, tolerància, respecte. El divers vol ser «ell mateix», afirmar el seu «jo». Hi ha virus de la unitat i de la diversitat que són mortífers, que descomponen ment, nervis, cor.

Hauríem d'aprendre dels bons pintors que fan obra artística bella. L'artista sap que la seva obra serà bella si hi ha una intel·ligent combinació sobre la tela: idea, color, llum, ombres... L'artista és l'artífex d'una obra bella, però sempre que respecti la diversitat, una sàvia combinació d'elements diferents. Els colors donen lloc a aquesta bellesa quan hi ha una encertada i artística combinació. Només que aquí caldria subratllar la particularitat que els «colors humans» tenen una independència pel que fa a l'artista. Ja seria bonic que «el color vermell» per exemple, o el que fos pogués compartir, amb qui l'utilitza i aplica en la tela, criteris per a un encert més en la creació de bellesa.

Jo crec que això és possible, i desitjable, en la vida humana. Tenim al nostre abast fer una obra més bella. N'hi ha prou que l'ÚNIC no es consideri únic. I que el DIVERS només es contempli com divers i sabent que per la seva mateixa naturalesa està cridat a tenir una sàvia composició, una encertada i humana relació. Serà per això que al llarg de la història humana hem progressat tant a nivell tecnològic, i tan poc a nivell moral i ètic, i fins i tot religiós?

Pilar, hem de guardar-nos dels virus, i de manera especial dels espirituals. Una abraçada,

+ P. Abat